Ha anat increïblement bé. Sobretot jo tenia dubtes de si anar-hi o no anar-hi, perquè cada cop li costa més dormir-se i pensava q no seria una bona idea, que ploraria i hauria d’anar a un lloc tranquil a donar-li el pit i no estar el sopar. Tampoc tenia clar el viatge en cotxe pel tema hores no veia clar que li pogués quadrar amb just després de donar-li el pit com sempre intento. I això semblava quan havíem d’anar-hi. Era passada l’hora d’arribar i encara erem a casa. Jo estava més q nerviosa i el Gerard molt revolucionat :S Li vaig donar el pit però li vaig treure quan portava una bona estona, no podíem esperar més. Lo lògic hagués sigut que s’enfadés o s’adormís al cotxe. Doncs no 😀 va anar despert però la mar de tranquil tot el camí. Vam arribar a casa l’Italo q el van poder veure despert i content i nosaltres fardar de nen 🙂
Després allà a taula, li vaig donar el pit, va començar a remugar perquè no es podia adormir, el Sergi el va tapar amb la manta, jo el vaig començar a gronxar mentre li donava el pit, després l’altre i voilà, es va quedar adormit. I va estar dormint fins q vam marxar, canviant als braços del Sergi i tot, a les 2 del matí! 🙂
Després el vam posar al cotxe i va continuar dormint fins a casa que es va despertar, li vaig donar el pit i a dormir altra vegada. Tot un èxit, vaja! 🙂