A les 32 hores de néixer ja ens han donat l’alta. La Beth i la Jana són unes campiones i estan estupendament, així que cap a casa! De fet, ja ens sembla perfecte, perquè la logística és complicada, amb el Gerard.

Com que la Beth és molt inconsc… valenta, hem anat al Castell tots 4, que feien una sessió de contes per nens de 0 a 3 anys. No ha anat malament del tot, però diguéssim que hem tingut idees millors?

Al tornar a casa hem tingut un d’aquells meravellosos moments en família que fan que tinguis clar que això de tenir un nadó de 36 hores i un altre de 20 mesos és molt fàcil.

“Què bé que es portin només20 mesos”, deien.

“No donen el doble de feina”, deien.

“Costa una mica al principi, però de seguida t’acostumes”, deien.

“És ideal que es portin menys de dos anys, així jugaran junts”, deien.

I és veritat: avui han descobert un joc súper divertit al qual poden jugar tots dos. Es diu “anem a veure qui plora més fort”. La segona part del títol és “i a veure si de pas el papa es tira per la finestra”.

De moment guanya el Gerard, suposo que és qüestió d’experiència 😉

La Beth havia d’anar urgentment al lavab. La Jana era al cuco, al menjador. El Gerard al rebedor, dient que no es volia treure la jaqueta perquè volia tornar al carrer. Jo a mig camí, en plan “cortocircuito”, com els porters de futbol abans d’un penal, que no saben cap on tirar-se.

Quan la Beth ha sortit del lavabo (30 segons que m’han semblat 2 hores) ha utilitzat els seus súper poders amb la Jana i només ha quedat un participant al joc, però a tot això el Gerard i jo havíem entrat en bucle i ens ha costat una estoneta tornar a la normalitat.

Jo recordo els primers quinze dies del Gerard com unes vacances relaxades; aquesta vegada no serà tan relaxat.

El problema és que el Gerard no s’ha pres tan bé l’arribada de la Jana com jo quan va néixer la Sílvia. Recordo que jo vaig comportar-me com el nen adult que ja era, sense cap drama, sense plorar, ajudant els pares a integrar el nou membre de la família…

Abans de les 21h ja hem anat tots 4 al llit. Hi ha un silenci meravellós…

La nit ha anat prou bé. L’objectiu era sobreviure, i la última vegada de les 15 que ens hem despertat he comptat una nena plorant, un nen dient “mama”, una mama dient “un altre cop teta? No m’ho puc creure…” i jo mateix, mirant cap a la finestra i pensant “no pot ser que encara sigui fosc… deu ser un eclipsi”. O sigui, 4 persones despertes. Per tant, vives. Objectiu acomplert.

Cap a les 8 ens hem despert… aixecat. El Gerard i jo hem fet un cònclave i estem pensant de tornar a fer equips: els “machotes” a l’habitació de convidats, i a les nenes les deixem amb el seu festival nocturn a l’habitació de matrimoni 😉 I jo que considerava que les nits en les que el Gerard es desperta 3 vegades són “dolentes”… Mira que t’oblides aviat dels primers mesos de vida del teu fill…

Quan el Gerard s’ha aixecat el primer que ha fet ha estat dir “mama”, ha alçat el cap, ha vist que la mama estava allà i encara respirava i, tot seguit, ha dit “nena”; ha passat per sobre nostre i ha anat cap al moisès on estava la Jana dormint. Ha tret el cap i ha dit “nena, Jana” ell tot sol, assenyalant-la! I aleshores ha començat “orella, nena” i ja l’hem hagut d’aturar, perquè sacsejava una mica el moisès i no entenc com pot ser que després de tota la nit encara no hagi entès la norma número 1 dels nadons: “si dorm, no el despertis!!!!”.

Ens hem vestit i hem baixat a fer l’esmorzar. Hem deixat la Jana allà tirada a l’habitació. Aquí podem trobar una  altra diferència entre el primer i el segon fill: el primer el tens tot el dia al teu costat, i quan fa el gest de començar a plorar ja el tens als braços, mentre amb la mà lliure busques al Google “bebé llora, enfermedades mortales”…

Amb la segona, baixes a fer l’esmorzar i, quan hi penses al cap d’un minut, encens la càmera per sentir-la si plora. Al cap de cinc minuts, la sents plorar i, sense deixar de fer el cafè, pares l’orella a veure si es calma ella tota sola. Tens sort i calla al cap d’uns segons. Segueixes fent l’esmorzar, el nen gran allà queixant-se perquè no vol iogurt (la qual cosa fa que tingui tota l’atenció dels dos pares), la petita torna a plorar… “Beeeth, la Jana plora!”… “Ja l’he sentit, Sergi, sóc a la cuina, si no calla ara pujo”. Com que aquesta vegada no calla, finalment la mama puja a buscar-la. Han passat quinze minuts de la primera queixa, ara començo a entendre per què la Sílvia xerra tant: “qui no plora, no mama!”.

A l’hora de marxar, hem tingut drama. La Jana tenia a la Beth ocupada en… bé, és evident en què. El Gerard no s’ha pres gaire bé que no vingués (normalment sempre el portàvem tots dos), així que ha marxat, per dir-ho suaument, amb certes reticències. Si no utilitzem la suavitat, podríem dir que me l’he endut arrossegant-lo. Encara es noten les marques dels seus dits al terra, tot el camí des del rebedor de casa fins al cotxe…

A l’Espurna s’ha quedat plorant, “mama papa mama jaqueta enrera!”. Això sí, m’han trucat al cap d’una estona per dir-me que tal com he sortit per la porta s’ha calmat i s’ha posat a jugar tot tranquil. Són llestos, els nens! Xantatge emocional 100%… L’oscar al millor actor de drama aquest any hauria de ser pel Gerard…