Ja teníem ganes que la Jana comencés a menjar. Semblava que tingués ganes de fer-ho, perquè es mirava amb molta atenció tot el que ens enduiem a la boca. I pensàvem que al Gerard també li faria gràcia donar-li menjar. I així era, vam anar junts a comprar-li els primers cereals…vam preparar la primera farineta, vam posar a la Jana a la tumbona, li vam donar la cullera al Gerard que la va acostar cap a la Jana i…directe al front ? ui! Semblava que seria més fàcil…

Segon intent, el Gerard encerta la boca, però li posa la cullera sense gaire suavitat i per apuntar bé s’arrepenja a la tumboneta que comença a trontollar amunt i avall ? ai, ai, ai, que potser no ha sigut tan bona idea com ens pensàvem ?

Avortem l’experiment i posem la Jana a la cadira gran i em poso jo a donar-li, pel Gerard cap problema ni cap trauma vaja, de seguida es despista i es posa a jugar amb les seves joguines ?

La Jana em mira amb la mateixa cara que quan li donava paracetamol per la bronquitis…com si m’estigués dient “vols dir que m’ho haig de menjar això?”. Però és tan bona nena que va obrint la boca i va menjant ?

Al dia següent ja agafa la farineta amb més ganes i al següent ja sap el que té al davant i comença a fer sorollets d’alegria. Em penso que el primer contacte la va espantar una mica, però ara ja sap el que és i li agrada ? de fet li agrada tant que si trigues una mica massa entre cullerada i cullerada comença a reclamar ?