Després d’una pèssima primera nit, avui hem fet un canvi: el Gerard ha dormit al nostre llit (de fet, ho va demanar ell) i la Jana, a l’altra habitació. I la veritat és que ha funcionat molt bé: la Jana s’ha despertat dues vegades i el Gerard ha dormit tota la nit del tirón! Fins les 9:30 no s’han llevat!

Després d’esmorzar hem enfilat cap al centre històric.

I aleshores hem fet la primera visita del dia: Napoli Soterranea. Ha estat tot un encert, ens ha encantat. Baixes més de 30 metres sota la ciutat per veure l’antic aqüeducte de Nàpols, construït pels grecs fa més de 2000 anys, quan van fundar la ciutat (res a veure amb el de Segovia: aquí l’aqüeducte va sota terra). La visita l’hem fet amb una guia madrilenya que es nota que ho viu: ha estat sumament interessant i amena. Als nens també els ha agradat: hi ha un tros que camines durant uns 5 minuts per uns passadissos estrets (t’has de ficar de costat per passar) il.luminant el camí amb una espelma. Ha estat molt entretingut i ens han explicat un munt de coses de la ciutat i de l’època de la II Guerra Mundial, quan van utilitzar l’aqüeducte com a búnker durant els bombardejos que va patir la ciutat. Per exemple, han explicat que els grecs van anomenar la ciutat que acababen de fundar Neo Polis (ciutat nova), d’aquí ve el nom actual.

En molts aspectes ens ha recordat les visites que fan a Berlin Unterwelten, però aquí ha estat encara millor. Una vegada acabada la visita subterrània hem visitat el teatre romà, que està literalment engullit per un munt d’edificis (els napolitans van construir les seves cases a sobre de les construccions romanes). La història de la vella que va ensenyar als arqueòlegs les parets de la seva bodegueta (a la qual s’accedeix apartant un llit amb rodes que s’amaga dins d’una paret), i que va resultar ser l’entrada gairebé intacta al teatre que havia estat perdut durant segles, no té desperdici.

Tot plegat, per 10€ per persona (els nens no paguen), hem estat 2 hores que se’ns han passat volant.

… I fins aquí la meva versió. A continuació la versió del Gerard:

“Els papes ens han portat a un conyàs d’excursió on no hi havia ni un punyetero gronxador, ni tan sols un miserable tobogan. Només escales i més escales; encara gràcies que el papa ha tingut la decència de pujar-me en braços (només faltaria després de tot el rotllo que ens ha fotut la tia pesada aquella, que ja es podria haver caigut a la piscina i així callar una estona). La única part mitjanament interessant ha estat quan ens han donat una espelma (que ni això era decent, una espelma de mentirijilles, que no es podia bufar, sinó que s’apagava amb un botó, i tot i que posava Made in China no me l’han deixat emportar com a record). I quan semblava que per fi havia acabat el patiment (literalment, perquè he estat mitja hora pixant-me i tot i que hem passat per uns lavabos de no-sé-quin-collons-de-guerra no m’han deixat fer-ho fins que no hem tornat a dalt), resulta que era una falsa alarma, i sant tornem-hi amb el rotllo de les pedres, els romans (que no sé que pinten aquí els romans si porten una setmana dient-me que som a Nàpols), els grecs (encara menys relació), els alemanys (es referien a l’Ona?), … I després em diuen que anem a veure un teatre, i jo pensava “per fi! Ja era hora! Anem a veure titelles o alguna cosa molt divertida, bravo!”, i resulta que no, l’únic teatre que hem vist és quan tothom aplaudia a la noia quan ha acabat la tortur… la visita (que evidentment era “teatro del bueno”, perquè no em puc creure que a algú li hagi agradat el més mínim aquest avorriment infinit). Sort que el papa m’ha portat en braços gairebé mitja hora, però segurament de l’embotiment mental li ha començat a fallar la oïda, perquè mira que he insistit dient que volia anar al cotxet a fer la migdiada, i ell vinga a parlar-me del teatre de marres, i els romans i… Buff! Després d’una hora d’insistir m’ha deixat anar al cotxet, però aleshores els tios se n’han anat a menjar una pizza!!!!! Manda huevos!!!! UNA PIZZA!!! Mentre jo dormia! I quan m’he despertat m’han ofert una merda de bola d’arròs arrebossada que jo crec que és el que devien menjar els napolitans aquells que vivien a sota del túnel i que per això deien que havien de portat màscares antigas quan entraven als lavabos… Sort que com a mínim després hem anat amb metro i amb funicular, que… però va, no faré spoilers, que aquesta és la història del papa”.

I el punt de vista de la Jana:

“Mama, mama, braços. Mama. Aigua, aigua, aigua, AIGUA!!!!!. Mama, mama, mama. Papa? No, mama. Braços. Que vols que cami… JA! No t’ho creus ni tu! Braços. Aaaaaaa, eeeeeee, ooooooooh! Mama, mama, mama.”

(La versió de la Beth és similar a la meva, amb alguna queixa afegida del mal de peus derivat de que les sabates que es va comprar fa una setmana tenen unes tires que es claven – la qual cosa, evidentment, era impossible de preveure quan les va comprar-).

Com que no estàvem segurs de poder deixar els cotxets al lloc de l’excursió n’hem portat només un. Com que el Gerard volia dormir-hi, la Jana s’ha adormit a la motxilla (la de portar nens, no la de portar el bocata de pernil!). I ella ha tingut més vista que el Gerard, i s’ha despertat a temps de fotre’s la meitat de la meva pizza (que estava boníssima i només per 6€).

Per la tarda hem tingut dubtes respecte on anar i això ha derivat en un educat intercanvi d’opinions que ha acabat en una demanda de div… que ha acabat amb un “ok, carinyo, anem on tu dius tot i que ens fotrem en un barri xungo d’on potser no sortim vius”. I ens hem fotut en un barri xungo d’on hem sortit per potes (érem els únics turistes i ens ha donat una mica de mal rotllo). Així que hem anat a fer l’activitat preferida de la Jana: comprar sabates! Jo no sóc masclista, però el cert és que ens ha sortit una nena, nena, nena. No vegis com li agrada anar de compres! Quan faci 18 anys li pagaré una bona dot al nòvio que se la vulgui emportar, perquè si no em sembla que ens arruïnarà!

Després de comprar unes sabates (rosa xiclet, Beth quién te ha visto y quién te vé) hem anat a buscar l’autobús. I buscar-lo l’hem buscat, ara trobar-lo, doncs no gaire. De fet, l’hem vist passar per davant nostre però com que suposadament passava cada 15 minuts no hi havia problema. Quan al cap de 40 minuts no havia passat i hem decidit marxar per buscar una alternativa, endevineu què hem vist (quan estàvem a 30 metres de la parada)? Sí, l’autobús! De tota manera no teníem bitllets i ens temíem que al bus no en podríem comprar, així que ja no hem fet l’esforç de córrer per agafar-lo.

Com a anècdota, mentre esperàvem hem estat testimonis de les conseqüències de prendre’s les normes de circulació d’una manera, diguem-ne, laxa: un cotxe s’ha endut per davant una moto (de fet ha estat una mica al revés, però òbviament el que s’ha anat al terra ha estat el motorista). Per sort no hi ha havut ferits (bé, el paio de la moto s’he emportat una bona trompada, però no sembla que s’hagi trencat res). El que sí que ha fet l’accident és disparar la inevitable bateria de preguntes de “per què” del Gerard: “Per què han xocat? I per què ha girat el cotxe? I per què s’ha trencat la moto? I per què no porta una roda de recanvi la moto? I la teva moto tampoc porta roda de recanvi? Per què?”…

Com anava dient, al final hem agafat el metro. Per què? Doncs perquè el bus no passava. I per què no passava? I jo què collons sé! Perquè el conductor devia tenir cagarrines i s’ha passat mitja hora al wc, què vols que et digui, no tinc una bola de cristall i no conec la resposta a totes les preguntes de la humanitat!

El metro l’hem agafat a la Plaça Garibaldi, que vindria a ser com la nostra estació de Sants. I aquí ja hem vist un altre Nàpols: una plaça àmplia, envoltada d’edificis senyorials (una mica com els de Plaça Catalunya), una estació moderna… Quan hem sortit del metro, al costat del Port, hem vist atracat el Symfony of the Seas (el creuer més gran del món) al costat del Castel Nuovo (un castell ben imponent, al qual no hem pogut entrar perquè la última visita era a les 16h).

Hem continuat el camí i hem passat per unes galeries imponents (m’han recordat a unes que hi ha al centre de Milà) i després hem agafat el funicular per pujar cap a la zona alta (literal i metafòricament parlant).

Allà dalt hem trobat encara un altre Nàpols, on hem fet un exercici de sociologia: la gent era diferent (ben vestits, més educats, fins i tot s’aturaven als passos de peatons!). Els edificis són senyorials i estan ben cuidats, els cafès i restaurants es veuen de més qualitat (amb tota probabilitat no pel que fa al menjar, però sí pel que fa a la qualitat del paper on imprimeixen el compte!). Després de venir de la part xunga, semblava que haguéssim canviat no de ciutat, sinó de país o, fins i tot, de continent! El Nàpols “de baix”, el popular, el que està ple de roba penjada a les finestres, en el que veus una iaia de 70 anys pujant un cistell amb la compra estirant d’una corda des del balcó de casa, en el que els veïns parlen “a grito pelao” d’una finestra a l’altra, en el que veus un tio amb moto amb dues nenes sense casc, aquest és un Nàpols que ens recorda fortament al caos de les ciutats asiàtiques (i, com passa allà, o t’apassiona -“et posa”, com ens passa a nosaltres- o t’aterreix).

En canvi, el Nàpols “de dalt” és una ciutat que s’agrada mirar-se al melic, amb senyors amb camisa i dones vestides amb roba de marca, amb Carrefours amb una zona per aparcar el gos (amb un parell de pots per posar-hi pinso i aigua i “que no le falte de ná”), on el mateix súper tenia grans seccions de menjar bio, sushi i pasta premium, on els carrers amb molta pujada tenen escales mecàniques,… Ben bé és com si enlloc del funicular haguéssim agafat una màquina de transport instantani i haguéssim viatjat des de Ho Chi Min City a Brusel.les en qüestió de 10 minuts. Potser és una mica exagerada la comparació, però de veritat que hem estat molta estona comentant-ho. Probablement en èpoques passades (anys 70 o 80) a Barcelona passava exactament el mateix (si passejaves pel barri gòtic o el Raval i pujaves després a Sant Gervasi devies tenir la mateixa sensació), però avui dia se’ns fa estrany i ens ha sorprès molt.

Total, després de l’excursió hem tornat cap a l’apartament, a sopar i a dormir, que demà toca treb… Ja ja ja! No flipes! Que treballin els altres, que de vacances s’està molt bé!