Avui ha estat el nostre últim dia a Nàpols (demà marxem a la zona de Sorrento). En el nostre plànning inicial pensàvem dedicar un dia a visitar la ciutat i els altres dos a fer excursions fora, però ens ha agradat tant que ens hi hem estat aquí tots 3 dies (les excursions les farem des de Sorrento) i encara se’ns ha fet curt i tot.

Avui pensàvem utilitzar força el transport públic, així que volíem comprar un bitllet diari, que val 4.50€ (el senzill val 1.10€). La màquina de la nostra estació no funcionava, i hi havia una dona de la companyia de metro venent els bitllets, però només en tenia de senzills i valien 1.50€ (suposo que devien ser de dues zones o alguna cosa per l’estil). Tampoc és una ruïna (a més, els nens no paguen) però sempre fa ràbia.

Hem baixat a la parada més propera al port i hem començat a caminar cap al Castel dell’Ovo. De camí hem trobat una plaça enorme (Piazza del Plebiscito) que recorda fortament al Partenó de Roma (la plaça del Vaticà). Es veu que fins fa 30 anys aquesta plaça la utilitzaven d’aparcament (aquest era el nivell de deixadesa de la ciutat cap als seus monuments), i quan la van recuperar li van posar aquest nom que significa “Plaça del poble”. Alla hem estat una bona estona jugant al pilla-pilla (és el que té viatjar amb nens petits, substitueixes visites a museus de fama mundial per córrer picant-te al cul amb una ampolla de plàstic a ple sol amb 30 graus de temperatura).

Quan ens hem… Ejem… Quan els nens s’han cansat de córrer hem fet una mini visita al quartieri spagnoli (una zona de carrers estrets, semblant al centre històric però sense botigues de souvenirs). Hem fet mini visita perquè els carrers fan molta pujada, i arrossegant els dos cotxets traquetejant (tots els carrers són adoquinats i les voreres… ¿lo cualo?) doncs com que ens ha semblat que millor tornàvem al nivell del mar que està més pla.

Clar que com a contrapartida l’ampli passeig marítim està a ple sol, així que no hem suat per la pujada però sí per la calor. Hem trigat uns 15 minuts fins al castell. Quan hi hem arribat el Gerard i la Jana ja estaven en mode “low battery”, i com era previsible a l’edat mitjana no acostumaven a instal.lar ascensors als castells (i tampoc crec que al s. XIII hi hagués gaires turistes amb cotxets a Nàpols), així que la visita ha estat parcial i a torns. De tota manera, l’entrada és gratuïta i des de dalt del castell hi ha unes bones vistes, així que ha valgut la pena.

Després, amb els dos petits ja carregant les bateries als cotxets…

Hem parat (o ens han aturat, més aviat) per dinar en un restaurant molt gran que hi ha allà al costat. El lloc estava a petar de turistes, i els preus semblaven dignes de l’amo del castell que acabàvem de visitar. Entre això i una calor asfixiant a la terrassa, ens hem aixecat sense arribar a demanar. I hem fet ben fet, perquè en 5 minuts caminant hem trobat un restaurant gairebé buit on hem menjat un rissotto ai frutti di mare i un altre ai funghi que estaven per llepar-se els dits (presentats en una cassoleta de llauna). Una relació qualitat-preu excel·lent (40€ amb un entrant, beguda i cafè, i hem acabat més que tips).

A tot això els nens s’havien despertat; com ens està passant aquests dies, la Jana just a temps de fotre’m la meitat del dinar (“més, més, més”) i el Sergi vinga a omplir musclos amb arròs que enlloc d’acabar a la seva panxa li passen per davant dels morros, i el Gerard, desganat tot just despertar-se, perdent-se el festí (havia menjat un entrepà de frankfurt precuinat, després es queixarà, però juro que és ell que tria un mal moment per menjar i per dormir!).

Des de dalt del Castel dell’Ovo havíem vist un gran parc (Villa Communale) que està al costat del mar, molt a prop d’on érem. I via Google Maps (activant la visió per satèl·lit) havíem descobert… un parc infantil! Així que hi hem anat. De fet n’hem vist tres a tot Nàpols: aquest, un que hi havia dins d’un conjunt monàstic al centre, i un altre que estava tot just a un minut del nostre apartament. Però no sabem per quins set sous aquest és l’únic que no estava en obres. Així que ens hi hem estat una bona estona, per treure’ns el mono (és evident que jo tenia un mono immens de poder estar gaudint de la sensació de fregir-me mentre vaig empenyent un gronxador, quan podria estar patint bevent-me una cervesa fresqueta en un bar amb aire condicionat al costat del mar).

Sorprenentment el primer que s’ha cansat ha estat el Gerard, suposo que perquè li havíem dit que pujaríem al funicular i aquest nen de gran serà president de TMB, perquè és un fanàtic dels mitjans de transport. Després d’una bona caminada hem arribat a l’estació del funicular, on hem descobert (a buenas horas, mangas verdes) que si vas seguint unes marques del terra, a totes, o gairebé totes, les estacions hi ha ascensors, incloent al funicular (per tant, no hem hagut d’arrossegar els cotxets per les escales com ahir!).

Una vegada a dalt, hem hagut de caminar encara uns 20 minuts per arribar al castell. Quan al llarg del bloc utilitzi la paraula “caminar”, no és més que una forma resumida de dir “arrossegar els dos cotxets on els nens estan còmodament asseguts o estirats, demanant (normalment de forma bastant insistent) aigua, cantant o, ja “para rizar el rizo” dient tot rient “cansa’t, papa, cansa’t!!!”. (Això últim també és probable sentir-ho mentre el Gerard puja 6 pisos d’escales als braços del papa).

Total que hem arribat a la porta del castell i l’home que hi havia a la garita m’ha mirat, s’ha girat cap al paio de la guixeta i ha fet uns gestos que en el llenguatge universal dels signes volen dir “què fem, és ja pràcticament l’hora de plegar, els diem que hem tancat ja?”. Per sort sembla que aquí els funcionaris són un pèl menys funcionaris que a casa (si per ventura algun funcionari llegeix això que sàpiga que no estic criticant els funcionaris, que són unes persones meravelloses que fan feines molt poc agraïdes i bla bla bla…), o potser els vam fer pena, però em van dir “au, passeu” (o potser em vam dir “està tancat, fot el camp” però com que ho va dir en italià jo vaig interpretar el que era més convenient per a mi). De fet, el castell tanca a les 19:30 i la guixeta una hora abans; nosaltres estàvem entrant per la porta (després d’una hora de camí) a les 18:29…

La Beth havia anat remug… fent comentaris constructius durant tot el camí perquè preveia que un castell que data de l’època dels romans probablement no tindria ascensors i hauríem fet tot el camí per no res. Doncs “toooma Moreno” resulta que aquests romans sí que eren llestos i hi havia ascensor per pujar! La gràcia d’aquest castell és que des de dalt tens unes vistes 360 graus de Nàpols, el Vesubi, Capri, la badia de Sorrento… És espectacular, una passada. Fins i tot veus els avions que passen pel costat, atenció, més avall que tu! L’aeroport de Nàpols està enganxat a la ciutat, i la ruta d’aterratge passa a prop del turó sobre el que s’alça el castell, així que tens una visió també d’allò més curiós.

Com a bons catalans, vam treure tot el suc als 5€ de l’entrada i ens vam esperar a que vingués l’escombra per fotre’ns fora (no tant, però sí que vam apurar fins a l’últim minut). D’aquí ja vam agafar un funicular cap a baix, vam parar a comprar una pizza per sopar a casa (4€ una pizza ben gran) i a dormir, que demà ja marxem de Nàpols per continuar cap a la península de Sorrento.