Això ja s’acaba 🙁

Aquest matí hem visitat la ciutat de Salerno, que està a només 15 minuts en ferry de Cetara. En principi no entrava als nostres plans visitar-la, però al tren des d’Agropoli la Beth va conèixer una noia que viu a Salerno i que parlava castellà, i van estar xerrant tota l’estona. La noia li va dir que valia la pena visitar la ciutat, i ja que està tan a prop, hem decidit fer una excursió de matí.

Val a dir que ens ha agradat molt. Salerno té un passeig marítim molt bonic, tot ple d’arbres, i un centre històric que ens ha recordat al de Nàpols, però “en bonic”. El centre de Nàpols està descuidat, les façanes sembla que s’estan caient a trossos, les finestres estan plenes de roba estesa, … No és que estigui brut, però sí que es veu descuidat (i aquest és part del seu encant).

El centre de Salerno, arquitectònicament, és molt similar al de Nàpols, però aquí es nota que han fet una campanya com la de Barcelona en el seu dia, per posar-la maca. La majoria de carrers són peatonals o semi peatonals, i passejar-hi és molt agradable. També té una catedral força interessant, que hem visitat.

Tot plegat ens hi hem estat unes 3 hores, el temps just per fer la visita i per tornar a descobrir que la Jana és indestructible. Quan estàvem tornant cap al port ha caigut de boca des del cotxet a terra (la barra protectora no estava ben col·locada i ha cedit), i s’ha partit el llavi. Evidentment ha començat a plorar desconsoladament, però al cap de 3 o 4 minuts ja s’ha calmat i, tot i que tenia el llavi com una pilota de futbol, s’ha quedat tranquil·leta i s’ha posat a dormir. Quan s’ha despertat ja ni una queixa ni una mala cara!

No és la primera vegada que descobrim que la Jana té el llindar del dolor especialment alt. Així com al Gerard se li posa un mosquit al damunt del braç i comença a cridar com si l’ataqués un lleó ferotge (jo crec que té fusta de futbolista, perquè quan cau o es fa una petita rascada fa “teatro del bueno”), la Jana es trenca la crisma o es fa una rascada al genoll que deixa veure l’òs i només es queixa una mica (en plan “mama, m’estic dessangrant, fica’m una tirita si us plau que he de seguir jugant”).

De fet, ja de ben petitona es feia cocos amb el Gerard i enlloc de plorar es posava a riure (i és un joc al que encara juga). Una vegada, vaig veure un reportatge en el que el doctor del Barça va dir que en una ocasió el Carles Puyol va jugar un Barça-Madrid lesionat, i que amb aquella lesió una persona normal no hagués pogut ni arrepenjar el peu a terra del dolor (i el Puyol es va passar una hora i mitja fent patades a una pilota). O el Rafa Nadal, que de vegades diuen que té “molèsties” al canell quan juga un partit de tennis, i amb aquella molèstia un de nosaltres no seria capaç de subjectar un boli, molt menys fer una sacada a 100km per hora. Això és perquè cadascú té una percepció del dolor diferent; alguns perceben una petita molèstia com un dolor insuportable, mentre que d’altres, en una situació en la que s’haurien de retorçar de dolor, ho aguanten estoicament. Doncs sembla que la Jana és de les segones.

Quan hem tornat a l’apartament la Jana ha no volia dormir, i he comès l’error de dir davant del Gerard que me l’emportaria a la platja mentre ell i la Beth dormien. Ipso facto s’ha tret el bolquer (ja estava al llit preparat per fer la migdiada) i ha dit que per dormir hi havia molt de temps, però que la platja s’acaba! La Beth m’ha llançat una mirada que volia dir “tu l’has liat, tu sabràs com te’n surts d’aquesta, però jo me’n vaig a clapar”, així que he agafat el nen d’una mà i la nena de l’altra i me’ls he endut a banyar-nos al mar.

I ha funcionat! L’aigua estava calmadeta i tot i que estava una mica fresca d’entrada, hi hem estat de conya, gairebé una hora. El Gerard ja neda de conya amb el flotador, i la Jana també hi està molt còmoda, així que hem pogut estar molt bé i no han trobat a faltar a sa mare en cap moment. La Beth m’ha dit que ja que ho tinc tant per la mà, ara ja me’ls puc quedar mentre ella va a depilarse, a fer-se les ungles, a mirar de comprar aquell bolso que tanta falta li fa, a fer un gelat amb les amigues, a veure aquella peli que acaben d’estrenar, …

Hem anat una estoneta al parc, hem sopat una pizza per acomidar-nos de la meravellosa gastronomia italiana, i cap a l’apartament a descansar, que demà tornem cap a Barcelona! (El Gerard ja en té ganes, pobret, s’ho ha passat molt bé de vacances però crec que ja vol recuperar les seves joguines i les seves rutines).

Demà farem una tornada per terra, mar i aire (literalment!). Agafarem ferry fins a Salerno, tren fins a Nàpols, bus fins a l’aeroport, avió fins a Barcelona i cotxe fins a Pallejà! Només ens faltaria fer una volta en bici per la tarda i ja haurem provat tots els mitjans de transport possibles! (Hi haurà qui dirà que faltaria algun vehicle de tracció animal, però tenint en compte que els nens van en cotxet -espitjat per dos bèsties com nosaltres- crec que podem acceptar pop com a animal de companyia).