Quan algú sent la paraula Tailàndia, el primer que li vé al cap és una imatge de platges de sorra blanca envoltades de palmeres i aigua transparent plena de peixets de colors. Doncs avui hem trobat aquesta postal 🙂

Després de donar-li algunes voltes, ahir al vespre ens vam decidir a contractar una excursió a la illa de Hong (Koh Hong). Era una mica cara (50€ per barba, els nens gratis) i ens feia patir el temps. Val a dir que els tailandesos estan extraordinàriament ben organitzats: la noia ens va donar el voucher, una enganxina amb el text “Hong” perquè ens l’enganxessim cadascú a la seva samarreta i fins i tot em va fer una foto i li va enviar al guia, no fos cas que ens despistéssim, perquè em pogués reconèixer. I podíem cancel·lar l’excursió en qualsevol moment abans de les 8:15 (sortíem a les 9:30).

Doncs hem estat a puntet de cancel·lar-la, perquè s’ha passat tota la nit plovent com si s’haguessin obert les comportes del cel. Un aiguat espectacular. Ens havíem ficat el despertador a les 7:30, i veient que a les 8 no amainava m’he atansat cap a la paradeta on havia contractat l’excursió, que està a 20 metres del nostre hotel.

Doncs (per sort) just quan sortia jo de l’hotel ha parat de ploure, i m’ha semblat que el cel no estava més ennuvolat que de costum. Així que m’he dit que després de lo d’ahir ja no puc fer patir més a ma mare, així que quin problema pot tenir fer una excursió a una illa deserta a 20 km de terra ferma enmig d’una tempesta tropical? Cap problema!

(Nota per la mama: torno a exagerar una mica, he mirat el mar i amb la meva mirada experta de llop de mar he vist que estava totalment en calma. I més enllà d’això, he utilitzat un invent modern que es diu Internet i he buscat la previsió meteorològica. Aquest invent fins i tot permet veure fotos que fan uns aparells que estan molt amuuuunnnnt del cel i que tenen unes càmeres que, oh meravelles de la tècnica!, veuen els núvols fins i tot de nit. Amb l’ajuda d’aquests meravellosos invents, una mica de positivisme i, per què no dir-ho, una mica de sort, hem decidit que no era massa arriscat continuar amb l’excursió. Fi de la nota per la mama).

Hem esmorzat i hem tirat cap a Railay West, l’altra platja de Railay, des d’on sortia el vaixell. Sorprenentment (per ser nosaltres) hi hem arribat amb 20 minuts d’antelació. Allà ens hem enterat que a la gent que havia contractat l’excursió a les 5 illes (al sud) els l’havien cancel·lada. Hem deduït (també gràcies a les imatges dels satèl·lits meteorològics) que la tempesta anava cap al sud i per tant, a nosaltres, que anàvem cap al nord, ens respectaria el temps. O no.

La pujada al barco ha estat divertida, perquè allà no hi ha moll i t’has de mullar fins a la cintura. Érem uns 20 turistes i 6 tripulants. Quan ha arrencat, ens hem adonat que allò era un vaixell de carreres! Li diuen “speed boat”, i no vegis si és un nom ben trobat! El primer que ens ha preguntat la noia que feia de cicerone és si hi havia alguna embarassada. Al vaixell no, però jo crec que la dona del capità sí que ho estava, i sortint de comptes, no vegis com li trepitjava el tio!!! Si ahir em va semblar estar en una muntanya russa, avui allò era el Dragon Khan.

Mentre el vaixell saltava les onades com si estigués fent una cursa d’obstacles, la Jana ha tancat els ulls i s’ha posat a dormir plàcidament (això o s’ha desmaiat, no ho hem tingut molt clar). El Gerard anava rient a estones, no sé si realment perquè estava gaudint o el riure nerviós de qui no té ben bé clar si allò és una bona idea. Més o menys igual que una japonesa de mitjana edat que estava davant nostre, que no es veia clar si estava rient, plorant o resant perquè el barco arribés a destí. Tres xineses que anaven al final s’agafaven tant fort de la barra de protecció que l’han doblegat com si fossin el forçut d’un circ.

De fet el més complicat ha estat els primers 5 minuts. Després la mar estava més calmada, la japonesa ha deixat de sanglotar i les xineses han afluixat un milímetre la grapa de la barra de protecció 😉

Al cap de 25 minuts el capità ha virat i s’ha dirigit a 25 nusos de velocitat (que no sé quants km/h són, però ho podríem traduïr per “un huevo”, o millor encara, un “Koh Hong” ja ja ja) de front cap a un penya-segat de 300m d’alçada. La japonesa ha tornat a resar i les xineses han acabat de trencar la barra. La Jana seguia out. Durant uns instants fins i tot jo he començat a recitar un parenostre.

De cop i volta hem vist un foradet petitet petitet enmig del penya-segat i el barco s’hi ha ficat a tota llet. I aleshores hem aparegut enmig d’un “lagoon” (no sé la traducció al català), una espècie de llac marí envoltat completament de grans penya-segats (per entendre’ns, era com si estiguéssim al mig d’una tassa de WC gegant). És un dels llocs més bonics en els que hem estat mai. (Ok, la comparativa amb el WC probablement no és gaire encertada 😉

Allà el vaixell s’ha aturat i s’ha sentit un ufff general. La Jana ha obert un ull i quan ha vist que era segur, ha obert l’altre. El Gerard ha trigat uns 25 ms en despullar-se i ficar-se el banyador.

Aquí ens hi hem estat uns 20 minuts. No hi havia peixos, però tampoc altres vaixells (només un petit long tail al final); ha estat una gran experiència. Fins i tot la Jana, que és alèrgica al mar, s’ho ha passat de conya (això sí, enganxada a sa mare com una paparra).

D’aquí hem tornat a agafar el McLaren per fer 5 minuts més. Hem anat a una altra illeta, amb una platja preciosa (la típica illa de Robinson Crusoe, de pel-lícula). Aquí hem pogut fer snorkel; l’aigua estava bastant clara i hem pogut veure alguns peixos. El problema que tenim és que la primera vegada que vam fer snorkel va ser a les Maldives, que és el millor lloc de tot el món per fer-ne, i és clar, sempre que n’hem tornat a fer ens ha semblat poca cosa. En tot cas, la illa era molt xula. Tot això és un parc natural i, evidentment, es nota perquè les illes són verges.

Cinc minuts més de navegació i hem anat a Paradise Island. El nom és prou eloqüent. Una altra platja paradisíaca i, aquesta vegada sí, peixos a tutiplén. Aquí hem gaudit tots de l’snorkel (el Gerard sembla que ho hagi fet tota la vida, no ha tret el cap de l’aigua en tota l’estona). La Jana també en veia perquè l’aigua estava clareta i els peixos estaven a prop de la superfície, fins i tot hem aconseguit que es deixés anar una mica i s’aguantava amb el flotador només donant-nos les mans. (Òbviament no hi havia *gens* de corrent, l’aigua estava completament calmada).

La següent parada ha estat un altre punt d’snorkel, en aquest cas en una illa a la que no podíem baixar (recordem que és parc natural). Aquí hem trobat corall viu i molts peixos, fins i tot dos peixos pallasso (en Nemo). La Jana estava ja cansadeta, però el Gerard els ha vist i li ha fet molta gràcia.

Ja l’últim lloc ha estat l’illa de Hong, on hem baixat a la platja més bonica que hem vist mai. Una doble lluna creixent, de sorra blanca i aigua transparent. Una autèntica meravella.

Aquí hem dinat (molt bon picnic inclòs amb l’excursió) i, just quan acabàvem, ha començat a diluviar. Hem corregut a buscar aixopluc (hi havia un restaurant del parc que estava cobert). La pluja no ha durat gaire, potser 20 minuts, així que encara hem pogut gaudir de la platja una bona estona. Hem intentat fer snorkel però amb la pluja l’aigua estava completament enterbolida, no es veia ni a 10cm.

Per variar, ens hem entretingut una mica i ens han hagut de venir a buscar (bàsicament a mi, que estava fent fotos aprofitant que la platja havia quedat deserta). La mirada que m’ha fet la Beth hagués pogut provocar un incendi que riute’n tu dels de l’Amazones.

Hem tornat a agafar el Ferrari del mar. Si el viatge d’anada ha estat el Dragon Khan, no sé com descriure el de tornada. El vaixell anava saltant amunt i avall, esquitxant-nos constantment. Els riures nerviosos s’entrellaçaven amb els crits d’espant i emoció, la Jana anava obrint i tancant els ulls, les xineses s’han tapat el cap amb les tovalloles (suposo que seguint l’exemple de la Jana: “ojos que no ven, corazón que no siente”). La japonesa ha decidit acabar amb el patiment i ha saltat per la borda.

(Vale, Sergi, control-la’t que ta mare llegeix el blog. La japonesa només feia crits histèrics cada vegada que li queia un ruixat al damunt. Estic raonablement segur de que ha arribat amb nosaltres fins al port).

En 25 minuts hem arribat sans i estalvis a Railay. Hem aprofitat la tarda per banyar-nos a la piscina (demà marxem d’aquí cap a les Phi Phi, i allà no tindrem piscina), i per fer una última visita al magnífic bar dels gronxadors a sobre del mar.

Hem sopat al nostre hotel (on hem estat de conya, la Jana és com la seva mascota i totes les cambreres la criden pel seu nom, que pronuncien millor que a molts llocs de Catalunya) i ens acomiadem de Railay amb una magnífica impressió. Hem estat aquí 4 dies fantàstics, que hem aprofitat a tope, emportant-nos un munt de vivències que de ben segur recordarem per sempre. I penso que demà li direm un “fins la propera” enlloc d’un “adéu per sempre més” 😉