Vam llevar-nos al matí, esmorzant en aquell entorn preciós de prats farcits de flors, i (tot i que la Jana no estava gaire entusiasmada amb la idea) vam posar-nos en marxa cap als estanys de Tristaina.
La pujada dura uns 40 minuts, que es fan molt lleugers perquè el paisatge és impressionant i el camí no va molt dret (a més, hi ha trams equipats amb cadenes, que sempre és un alicient més per la canalla).
Descriure els estanys és difícil, la bellesa i la serenor de les muntanyes, amb encara restes de neu aquí i allà tot i ser ja al juliol, cavalls pasturant a la seva, poquets excursionistes… és molt difícil. L’excursió va ser meravellosa.
Per acabar-ho d’adobar, vam creuar-nos amb dos pescadors (el Chema i el Carlos). El Gerard, tafaner de mena com és, estava molt encuriosit pel que feien, i jo vaig encoratjar-lo a que preguntés. Al Chema li va fer il·lusió veure un marrec interessant-se per la pesca amb mosca i va dir “Ven, voy a enseñarte a pescar”. Total, que ens va fer una classe magistral i va deixar que tant el Gerard com la Jana tiressin la canya. Tots dos van arribar a pescar una truita (la Jana al primer intent, i el Gerard un parell de vegades), tot i que se’ls va escapar la presa. Val a dir que la pesca sense mort és molt diferent del que ens pensàvem, els pescadors cuiden molt els peixos i van amb compte de no fer-los mal (ens va dir que un de cada 100 pot morir degut a que s’empassen l’ham i no li poden treure, però en la immensa majoria dels casos el peix torna ben fresc a l’aigua -una mica estressat, probablement, això sí -). En definitiva, va ser súper interessant i tota una experiència nova per tots nosaltres.
Després de dinar (a la furgo, els nens no van voler ni pensar en anar al restaurant, doncs més estalvi per nosaltres!), vam anar a La Massana. El dia abans vam passar per davant d’un parc que em va semblar molt xulo, però tota la meva tripulació estava en mans de Morfeu, així que vaig pensar en donar-los la sorpresa. Va ser tot un altre encert. El parc està súper bé i els nens s’ho van passar pipa, deixant-nos a nosaltres tranquils prenent una cervesa… Ehem… S’ho van passar pipa i ens van deixar 5 minuts de tranquil·litat, perquè la resta del temps volien que fossim amb ells. En fi, tampoc no ens podem queixar, són dos sols i si no volguessin estar amb nosaltres ens faria molta més ràbia!
Al vespre vam pujar cap a Cortals, a dalt de tot d’Encamp, un altre paratge preciós on es pot dormir als peus del telecabina. A les 21 del vespre i després de milers de passes, el Gerard i la Jana encara van tenir ganes d’anar a escalar a la zona de rocòdrom que hi ha a 100 metres del parking! És que no hi ha res que els aturi!
