Després de 3 dies súper intensos a Disneyland, avui havíem planificat no fer res, per primera vegada en els últims dies no hem ficat el despertador a les 8h i ens hem llevat… a les 8:20. Tenim un càmping reservat però el check-in no és fins les 14h, així que ens ho hem pres amb calma.
El càmping està situat a una illa del riu Marne, a pocs quilòmetres de París. Després de fer el check-in, dinar i, sobretot, dutxar-nos, el Gerard i jo hem decidit d’anar a descobrir un parc que està a un parell de quilòmetres. Xulíssim! Allà el Gerard s’ha passat més d’una hora saltant i fent parkour, “descansant” a tope, vaja!
Hem tornat al càmping i ens hem trobat que la porta no funcionava. Té una combinació i per algun motiu estava espatllada i no obria. Una multitud estava allà concentrada, perquè la recepció estava tancada (eren les 18:30, no vagis a pensar) i ningú sabia què fer. Finalment, després de 20 minuts, una francesa ha trucat a algun lloc (ajuntament, policia, bombers?) i li han obert la porta dels cotxes. Nosaltres havíem planificat anat al Lidl a comprar aigua (no ens quedava ni gota i ens estimem més no beure de l’aixeta). Evidentment, sortir i arriscar-se a quedar-se tancat a fora, sent ja nit tancada, no era una opció… Oh, wait! Com serien les nostres aventures sense decisions estúpides?
Evidentment, seguint l’exemple d’una família de vascos (d’aquells dels 8 cognoms: li han explicat a una parella de Bérgamo que el País Vasc està al costat de Portugal “porque Bilbao llega hasta Galicia”) hem tirat cap al Lidl, que està més o menys a un quilòmetre del càmping. Allà hem carregat 6 ampolles de litre i mig d’aigua, 2kg de pomes, carn, plàtans, etc. Lo normal quan vas a peu, has de fer un quilòmetre a les fosques per un barri desconegut de la perifèria de París i havies decidit que avui era el dia de descans.
Suposo que no és fer spoiler dir que quan hem arribat a la porta del camping, a les 20:30, ja hi havia un parell d’alemanys barallant-se amb la porta. Després nosaltres, una família de Còrdova, dos francesos, una parella italiana… Tots amb cara de “WTF”. I el Gerard erre que erre “jo salto la valla i vaig a buscar la mama”. Per fer què? Aplaudir?
Després de mitja hora, finalment, ha arribat la salvació: han tornat els vascos: “Ahíva la hostia, si está la puerta cerrada!”. “¿Y qué hacemos, pues? ¿Saltamos?”. “Qué dices, ¡si somos de Bilbao! ¡Anda y aguantame el calimotxo, Patxi!”. I en un tres i no res han arrencat un pi de socarrel i l’han utilitzat com a ariet per tirar la porta a terra, mentre la resta aplaudíem. Bé, no exactament (han amenaçat amb fer-ho). Realment tenien un company dins del càmping, l’han avisat, ha vingut amb la seva furgo i s’ha obert la porta dels cotxes. Buff! Eskerrik asko, companys!
