Després de celebrar l’aniversari de la Laura, just després de tornar-la cap a casa, …al arribar a casa vaig trencar aigües! Xoff i tot el terra de l’habitació ben mullat!

Ens va anar bé, perquè jo la nit anterior i durant el dia havia anat notant uns dolors així com de regla…i el Sergi havia de volar a Madrid aquella mateixa matinada, així que tampoc ho tenia gaire clar…però ara ja ho estava i li vaig dir: ‘Sergi, ja no te’n vas a Madrid’ 😀

Com les aigües eren clares, m’ho vaig agafar amb calma i vaig anar a la dutxa i vam començar a comptar el temps entre contracció i contracció (que ara ja eren doloroses :S). Com jo m’ho seguia prenent amb molta calma el Sergi es va començar a posar nerviós,… i jo anar triant quina roba em posaria…al final em va convèncer, però és que tothom deia que el part són 12 hores i que no corris.

Només en el temps de que el Sergi baixés al pàrquing a buscar el cotxe, jo vaig tenir 2 contraccions. Això cada cop anava més de pressa! Dins del cotxe asseguda, casi no les podia aguantar, vaig estar temptada de dir-li de parar per baixar, posar-me de peu i aguantar-les millor, però vaig pensar (i ben pensat) que potser no podria tornar a pujar al cotxe :S

Quan vam arribar a l’hospital, el Sergi va aparcar al pàrquing i des d’aquí  em va fer caminar per una zona en obres per arribar a urgències, segurament era veritat que era poc tros, però entre contracció i contracció, jo casi no podia avançar i se’ns va fer etern!

Quan per fi vam arribar i em van mirar, em van preguntar si volia l’epidural, jo vaig dir que en principi sí, i em van dir que ja no calia, que estava dilatada de 8 centímetres i que això ja estava aquí, així que ja no donava temps i em van portar directe a la sala de part natural! 😀

A l’entrar vaig veure la pilota que deien que anava tant bé i vaig anar directe cap allà, però només asseure-m’hi ja vaig veure que allò no funcionava, em vaig aixecar de cop i vaig veure que hi havia un fular que queia fins el terra i allà de peu em vaig agafar per fer força. Em van preguntar si com estava bé era així de peu i vaig dir que sí. Al cap d’una estona d’estar de peu ja estava esgotada, em feien mal els braços i em vaig posar com em demanava el cos: a 4 potes. Les noies em van posar un matalasset a sota perquè estigues més còmode, i m’anava bé perquè m’hi podia agafar per fer força. Sé que en aquell moment jo pensava no em diuen que haig de fer, si haig d’apretar o no,… Jo tampoc esperava tenir un part natural i no havia estudiat totes les opcions que podia utilitzar. En algun d’aquests moments vaig veure la banyera i els hi vaig preguntar si la podia utilitzar (ja que estàvem i també havia sentit que anava molt bé). I em van dir que entre que s’omplia i no s’omplia, el nen ja seria aquí!

Així que em vaig quedar com m’havia posat, a quatre potes, les noies es van col·locar estirades a terra darrere meu (això m’ho va dir el Sergi després, jo no les veia) i van posar un mirallet sota meu, això si ho vaig veure i vaig preferir no mirar més. Mirava al terra fent força. El Sergi estava al meu davant també a terra, agafant-me fort la ma i donant-me suport. Aquí les noies em van dir que ho feia molt bé que seguís així, que si tenia ganes d’emputjar que emputgés. I així ho vaig començar a fer. Al cap de rés em van dir que quan emputgés una mica més ja el cap començaria a sortir i ja la pressió de la contracció ja no s’aturaria, ja faria un pressió constant. I així va ser! La sensació abans d’aquest moment al apretar, era literalment, que estava fent caca, estava absolutament convençuda que sortiria una caca a part del nen és clar. Bé, que sortís el que hagués de sortir, ho tenia claríssim. Aquí ja van arribar els moments difícils de veritat. Aquí, no sé si potser fins i tot abans, vaig començar a cridar. Em van preguntar si tenia set i vaig dir que sí. Em van portar un got d’aigua però no vaig poder fer més d’un glop. El dolor requeria tota la meva atenció! Em van portar coixins on poder-me també repenjar i agafar. Ja creia que no podia més, quan em van dir: va que ja hi ha mig cap a fora. I jo vaig cridar: “només mig cap?! O déu meu!!”
Però la veritat és que aquí ja estava, dos emputjades més totes seguides i ja vaig poder notar com després del cap sortia tota la resta.
Em van preguntar si volia que me’l passessin per sota, jo estava tan exhausta que no recordava el que havia dit, el Sergi em va dir que vaig dir: “com? Què?” i me’l van passar. El vaig agafar davant del pit, notava que alguna cosa estirava per sota d’ell de dins meu, era el cordó umbilical, és clar, encara estàvem units!
Així, agafant-lo a ell i amb l’ajuda del Sergi, em vaig aixecar i vaig anar cap a la camilla. Em vaig estirar amb el nen al damunt. Els hi vam preguntar per donar el cordó, però ens van dir que no era molt gran, que millor li donéssim al nen. Si elles ho deien, no seríem nosaltres que diguéssim que no. Li van preguntar al Sergi si volia tallar el cordó i ell, sense dubtar-ho, va dir que sí. Li van i les noies van marxar i ens van deixar una bona estona d’intimitat en família. Jo pensava que ploraria, però no ho vaig fer. Em vaig quedar com en un núvol, mirant-lo, no m’ho podia creure. Mirant-lo a ell, mirant al Sergi, tots dos en un núvol. I mirant tots els detalls del Gerard, la cara, els braços, les mans, les orelletes. No ens podíem creure que fos tan perfecte i tant maco. I que hagués sortit tan net! No el van netejar, ni aleshores ni en tots els dies que vam estar a l’hospital.

Al cap d’una estona jo tenia ganes de tornar a emputjar, no m’ho podia creure, que quedava? La placenta. Bé, no va ser cap problema, va sortir fàcil i ràpid. La van examinar per veure que estigués sencera i ens la van ensenyar dient: “Mira, té forma de cor”. Oh! Que bonic, jeje.

Després ja em van examinar a mi, per si m’havia desgarrat una miqueta. Em van ficar dos punts però van dir que era molt poca cosa. El que em sorprendre de veritat és que vaig estar més incomoda mentre ho feien que a tot el part i això que em van posar anestèsia i tenia al Gerard al damunt. El motiu: que estava a la camilla amb les cames al potro perquè elles poguessin treballar millor. I pensar que així és com són la majoria dels parts (jo també pensava que el meu seria així) quina diferència!!

Vist amb retrospectiva, la veritat és que el part va ser màgic. I com a última anècdota ens van dir que sobretot si teníem un altre fill al primer símptoma directes a l’hospital. I no hi ha per menys. A les 22.30 trencava aigües, a les 24 entrava a la sala de parts i a la 1 ja tenia el Gerard en braços.
Tant ràpid va ser que quan marxàvem una llevadora va dir: ” mira, por ahí va el niño bala”.