Després d’un bon esmorzar, avui hem visitat Pompeia, un lloc arqueològic excepcional.

Malgrat totes les advertències (algunes last minute) hi hem anat amb els dos cotxets. Val a dir que després de l’experiència d’ahir hem estat temptats de cancel·lar l’excursió i deixar-ho per demà, però divendres marxem d’aquí i hem pensat que si no ho fèiem avui, demà trobaríem qualsevol excusa per no anar-hi, i Pompeia és un must si vens a la Campania, així que finalment hem anat a l’estació i cap a Pompeia!

El trajecte no és gaire llarg (mitja horeta), això sí, en un tren dels anys 70 sense aire condicionat. Però el bitllet només val 2€, i el tren et deixa literalment a la porta de la zona arqueològica, així que tampoc no ens queixarem. Quan hi hem arribat, hi havia una cua monumental (quina metàfora més ben buscada, oi?), però la zona de l’entrada està a l’ombra i la cua avançava molt ràpid, així que en uns 15 minuts ja teníem les entrades (15€ els adults, els nens fins a 18 anys no paguen) i dues audioguies: una versió adult i una altra versió infantil.

Val a dir que les audioguies estaven molt bé. Són mòbils Android amb una APP on vas marcant un codi per cadascuna de les localitzacions, i et fa l’explicació de rigor. La gràcia de l’audioguia infantil és que és més concisa (com comparar els posts de la Beth amb els meus, perquè ens entenguem) i utilitza comparacions i metàfores que als nens els hi poden fer més gràcia. Està recomanada per nens de 3 a 10 anys (i hauríem de dir que també pels pares dels nens, que no tenim temps d’estar-nos tanta estona davant de cada monument, així que amb un resum breu ja en tenim prou). El Gerard li ha fet força cas a l’audioguia, tot i que òbviament encara és molt petit i tot i estar en castellà no l’entenia gaire. En tot cas, ens ha semblat molt interessant.

Una vegada dins, ens hem trobat amb una pujada important per un carrer adoquinat (però amb adoquins de 50×50), amb la qual cosa pujar ha estat un esforç més que considerable. Hem arribat a dalt esbufegant, els cotxets s’enganxaven en cada pedra, i hem pensat que la Sílvia tenia raó i que venir aquí amb cotxets no era bona idea. Però com que nosaltres som uns matxotes… (ehem, això era ahir, no? A veure si som els únics que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra, de manera força literal…).

Però, oh gran ésser immaterial que vetlles per nosaltres, sorpresa! Quan hem arribat a dalt, ens hem trobat amb un carrer on “la carretera” (la zona per on circulaven els carros) sí que estava fatal per anar amb cotxets (com la Sílvia ja s’havia encarregat d’assenyalar, fa 2.000 any els guiris barcinonians que visitaven Pompeia no venien amb cotxets), però les voreres sí que eren practicables. És més, hem descobert ben aviat que han fet un esforç important d’accessibilitat a tot el recinte (que per cert, és IMMENS, però de debò, la zona visitable són unes 19ha, que vé a ser com 19 camps de futbol). Les voreres estan elevades uns 30 o 40 cm del terra, però de tant en tant hi ha rampes per baixar. I els passos de peatons (curiosíssim) estan fets amb pedres elevades (això és més fàcil veure-ho que explicar-ho). Doncs de tant en tant han col·locat unes peces metàliques per tal d’igualar l’alçada, amb la qual cosa podies creuar sense problemes amb els cotxets. En tota la visita només ens hem trobat amb problemes puntuals per circular amb els cotxets, però no ha estat un engorro, ni molt menys. Xapeau per la organització, perquè el cert és que han fet una gran feina (i no només per la gent amb cotxets, hem vist un parell de persones amb cadira de rodes que òbviament ho hauran agraït més que nosaltres).

Pel que fa a la visita en sí, ens ha encantat. La veritat és que es tracta d’un lloc absolutament excepcional, en molts moments tens la sensació d’estar caminant per la ciutat romana. En general, “els llocs de pedres” requereixen molta imaginació, però aquí trobem llocs molt ben conservats, amb pintures originals a les parets, les piscines, les botigues, etc.

I val a dir que creiem que la visita també els ha agradat molt al Gerard i a la Jana. El Gerard anava preguntant tota l’estona: “Aquesta casa es va cremar? I aquesta? I aquella? I per què aquesta casa no té sostre? I on és el menjar que hi havia en aquesta botiga? I on és el botiguer? I on va anar quan es va morir?” (Aix que per aquesta última pregunta no estava gaire preparat, i he tirat de tòpic “al cel” perquè he pensat que encetar una discussió filosòfica amb un nen de 3 anys era massa complicat).

La Jana naturalment entenia encara menys el que estava veient que el seu germà, però per exemple a les botigues hem estat jugant a “agafar el menjar”, i al teatre també s’ho ha passat molt bé saltant per les grades. Creiem que no se’ls ha fet gens pesada la visita, i això ens ha ajudat molt més a gaudir-la nosaltres.

Respecte a un dels problemes que ens havien comentat (la falta d’ombra), el cert és que no ens ha semblat tant greu. Quan va haver l’erupció la major part de les teulades van quedar derruïdes, però les parets sí que van aguantar i les cases tenen dues plantes. Per tant, generen ombra suficient com perquè no sigui un problema (i tenint en compte que nosaltres hem entrat a les 11:00 i que estem a ple mes d’agost).

Els nens han dormit una horeta als cotxets, estona que hem aprofitat per fer visita “a pas d’adult”, escoltant l’audioguia durant més de 10 segons i gaudint dels petits detalls. Hem visitat les termes (extraordinàriament ben conservades), i allà al costat hi havia el lupanar (el prostíbul), de fet un dels 25 que hi havia originalment a la ciutat. Em feia gràcia visitar-lo, però ens hem liat i hem acabat anant en direcció a l’amfiteatre, que per cert és espectacular (té capacitat per 15.000 espectadors, no és tan gran com el de Roma però déu n’hi dó).

En aquest punt, la Beth ha decidit que “una retirada a temps és una victòria” i que millor que anéssim desfilant cap a casa (eren les 14h aproximadament). Però a mi se m’havia ficat al cap que volia visitar el prostíbul (juro que en la vida real no m’obsessiono per visitar-ne), i hem tingut un intercanvi d’opinions, diguem-ho de manera que no pugui ferir la seva susceptibilitat, intens. Tot i que jo he reculat ràpidament (tampoc no m’interessava tant el prostíbul), en aquest punt el volcà ja havia erupcionat, i per orgull femení ens hem quedat (jo crec que era en pla “ara veuràs com jo tenia raó i havíem de marxar”).

Doncs resulta que la Beth tenia raó. Al cap d’uns 10 minuts ha començat a tronar, una mica després a fer xip-xip, i al cap d’un minut ha caigut el diluvi universal. He dit que l’erupció va acabar amb gairebé totes les teulades, oi? Doncs això. Ens hem quedat xops com un pollet. Pensava que la mirada de la Beth provocaria prou calor com per evaporar les gotes d’aigua, però no. Per sort, els nens anàven al cotxet, coberts amb la capota, i s’han mullat només superficialment. Hem corregut a buscar aixopluc en una de les cases que sí tenen teulada; de camí hem vist gent cobrint-se als llocs més inversemblants: al llindar de les portes, dins d’una finestra, enganxats a la paret com una salamandra, … Alguns (pocs) tenien paraigua, però la majoria de la gent veníem preparats per combatre el sol, no la pluja.

La tempesta ha durat una mitja hora (bastant menys que l’emprenyament de la Beth). Quan hem pogut abandonar el nostre cau, hem anat a dinar. Dins del recinte només hi ha un restaurant (un Autogrill), i tot la Beth ja preveia que no trobaríem lloc perquè tothom hauria tingut la mateixa idea, que seria caríssim, que hauríem d’haver marxat, … En aquesta estona el Gerard no ha obert la boca, suposo que perquè pensava que si feia preguntes estúpides li tocaria el rebre a ell.

Doncs una nova sorpresa! Al restaurant hi havia lloc, no era car, i estava tot prou bo (hem menjat tots 4 per 25€, amb beguda i un gelat, i ens ha sobrat menjar). En aquest punt, amb la panxa plena i els nens contents, la Beth ha acceptat que anéssim a visitar el prostíbul. Visca! Hi he anat amb el Gerard (però també juro que fora d’aquí no el portaré pas a cap!). Hi ha uns frescos molt ben conservats (relativament explícits), i es veuen ells llits (que estaven fets d’obra), les habitacions, …

Tot seguit hem visitat un forn de pa, on ens hi hem estat una estona jugant, i el teatre gran (on es veu que fan recitals de poesia, actualment). Hem marxat de Pompeia a les 18:30, o sigui que ens hi hem estat més de 7 hores! I amb dos nens d’1 i 3 anys! Crec que no cal cap prova més de que realment és una visita molt interessant, tant per grans com per petits.

Quan hem tornat a l’apartament estava a punt de fer-se de nit, però estàvem rebentats i suats de tot el dia i l’aigua de la piscina estava calenta, així que hem fet un bany nocturn (sí, els nens també). Els apartaments estan súper bé, n’hi ha només 7 o 8, i no coincidim gaire amb els altres hostes; avui teníem la piscina per nosaltres sols. Ha estat fantàstic, la piscina de nit està il·luminada i la veritat és que ens ho hem passat molt bé.

Això sí, després de tanta canya, la Jana s’ha anat a dormir sense sopar (ja no podia més); el Gerard ha picat una mica i m’ha dit “papa, tinc son, anem a dormir”, i en 20 segons ja roncava 🙂

En resum ha estat (avui sí) un gran dia viatger 🙂