Avui l’entrada serà curteta, perquè, per un dia, estem de vacances 😉
Demà marxem cap a Agropoli (uns 100km al sud d’on som ara), així que avui era el nostre últim dia a Sant’Angelo, i ens l’hem pres de relax. Al matí, piscineta, dinar d’hora i piscina novament abans de fer la migdiada (buff, això sí que és vida).
A la tarda hem anat a Sorrento. Pensàvem anar amb tren, però com que és bastant a prop al final hi hem anat caminant. El primer que hem fet és anar a l’estació d’autobusos per anar a buscar la bossa perduda (que ens havíen dit que l’havien trobat), però ens hem endut un xasco, perquè hi havia una bossa, però no era la nostra 🙁 Per tant, la donem per perduda. El més valuós que hi havia era la motxilla per portar la Jana, que era bastant cara; com que només la utilitzàvem ocasionalment no ens compensa comprar-ne una altra, tot i que ens fa molta ràbia haver-la perdut perquè ens anava molt bé.
Tot seguit hem anat al centre del poble i hem agafat el trenet turístic. Pensàvem que el Gerard fliparia (la última vegada que en vam agafar un va estar donant salts d’alegria tota l’estona), però s’ha estat entretenint a col·locar el cable dels cascos als connectors (hi havia un forat per a cada idioma, uns 16). Semblava una telefonista dels anys 40, ara fico el cable aquí, ara desconnecto el del papa i el connecto al forat del rus, ara trec el meu i el fico a l’alemany, ara torno a desconnectar el del papa, … De tota manera ha estat una manera relaxant i gens cansada de fer una ullada ràpida al poble. 
Sorrento ens ha semblat un lloc bastant pijo (per les botigues, pel tipus de guiri que trobàvem, i pels hotels de luxe que hi ha a tot arreu). No hem arribat a anar a la platja perquè l’hem vista des d’un mirador i ens ha semblat com un cagallonet d’ovella allà baix, enmig del port i restaurants amb les seves tumbones perfectament aliniades, casetes per canviar-se també col·locades amb precisió milimètrica, … Crec que fins i tot el Seldon hauria donat l’aprovació a la ordenació paissatgística de la marina, però per algú com nosaltres, als que ens posa més el caos i el desordre, doncs ens ha semblat molt artificial i descafeinat, sense gaire interès. I, sobretot, per baixar calia utilitzar un ascensor que val 1€!!! UN EURO!!! Amb el que costa guanyar-los i el llences en 20 segons de baixada!!!!
Total, que hem decidit d’anar a buscar un parc infantil que havíem trobat (dibuixat) en un mapa que havíem agafat al trenet. Hi havia més d’un quart d’hora caminant, i quan hi érem a prop el Gerard ens ha dit que no volia anar-hi, que volia anar a casa a veure un vídeo. L’hem mig convençut, però anava com a contracor (i nosaltres, sincerament, tampoc sabíem si el trobaríem o si, en cas de trobar-lo, seria mig decent). Doncs quan hi hem arribat resulta que era un parc fantàstic amb un munt d’activitats infantils (fins i tot un parell de colxonetes per saltar), i evidentment al Gerard els ulls li han fet xiribites i ha saltat del cotxet com impulsat per una molla. I la Jana ja no et dic res, ha estat saltant d’un lloc a un altre sense parar, tot alegria.
El cert és que també ho necessitàvem, cal tenir en compte que en 8 dies només hem trobat dos parcs, i això que hem patejat, i de valent! No sé què fan els nens aquí per divertir-se, però pots comptar que jugar a la consola i menjar pizza, perquè espais per nens com que no hi ha manera de trobar-ne (al mapa que teníem, de tot Sorrento, només apareixia aquesta zona infantil, i cal tenir en compte que és un poble de 20.000 habitants!).
Hem marxat quan s’estava començant a fer fosc, i hem anat també caminant fins a un restaurant que ens havia recomenat el Gil. Ens va dir que reconeixeríem el cambrer perquè és molt italià, i quan l’hem vist ens ha fet molta gràcia perquè precisament fa un parell de dies hi vam passar per davant i vam estar xerrant una mica amb ell (ens ha recordat a tots dos al Guido de La Vitta è bella, un tio així prim i molt catxondo). Hem sopat de fàbula, jo he demanat la que probablement és la millor pizza que he menjat mai (absolutament deliciosa), i hem acabat amb un tiramisú que suposo que devia estar molt bo (dic suposo perquè tenim dos ocellets que obrien la boca com un hipopòtam i pràcicament se l’han fotut ells mano a mano). Tenen sort que nosaltres no sóm la Sílvia i sí que compartim els pastissos 😉
No sabia que la Jana podia obrir tant la boca sense trencar-se la mandíbula
En aquest tiramisú posa “el papa no en menjarà ni un mos”
Llàstima que marxem demà, perquè realment el lloc es val una segona visita. A més bastant econòmic, i et donen un xupito de limoncello de regal (també espectacular); realment és un must de Sorrento. Llàstima d’haver-ho descobert l’últim dia, perquè sens dubte haguessim tornat.
I d’aquí ja cap a l’apartament i a fer la bossa. Demà tornem a ficar-nos en marxa, i la veritat és que ens fa una mica de mandra, perquè en aquests apartaments hem estat fantàsticament bé i (tret del dia de Positano) hem tingut un dies fantàstics; jo m’haugués quedat tres o quatre dies més. Però en fi, anem a un hotel que tampoc és com si fos un camp de concentració (de fet està a primera línia de mar i té una gran piscina), així que no crec que estiguem pas malament.