Dormir. Piscina. Platja. Menjar.

Fica aquestes 4 paraules en qualsevol ordre i repeteix-les vàries vegades i ja tens el resum del nostre dia.

La veritat és que ha estat tot un encert agafar aquest hotel, això sí que són vacances! Les entrades del bloc de Nàpols o Positano són més divertides (i de fet també ens ho vam passar molt bé, tot i les aventures, o precisament per elles), però no tinc cap dubte que si li preguntes al Gerard o la Jana quan s’ho han passat millor, és aquí.

Ens estem llevant molt d’hora, i això vol dir avançar el rellotge de tot. Avui hem fet la migdiada a les 11:30, crec que amb això ja està tot dit ?. I el pitjor és que hem dormit tots 4, colla de ganduls!

Hem dinat a l’habitació com ahir i després hem tornat a fet piscina + platja. Avui la mar estava més moguda, però ens ho hem passat molt bé saltant les onades, i fent una excursió per les roques, des d’on veiem uns quants pescadors tirant la canya.

Avui la Jana ha superat (no sabem si definitivament) el seu trauma amb la sorra als peus! Hem començat a jugar a enterrar els peus del Gerard i li ha fet enveja, així que ham acabat tots dos ben enfarinats. En alguns moments es mirava ella mateixa com sense creure’s que realment tenia tota aquella sorra als peus i aquests no se li havien caigut encara a trossos, però al final ja havia interioritzat que la sorra i l’àcid sulfúric són dues substàncies completament diferents.

Per evitar estar pendent de la bossa, hem deixat els mòbils i la resta d’objectes de valor (la cartera, les joies de la Beth, els bitllets de 500€ per emergències, els diamants que portem de contraban, etc.) a l’habitació. Això ha resultat en tot un encert: enlloc de passar-nos el dia fent fotos “per posturear” com diria la meva estimadíssima cunyada (de fet, qualsevol de les meves dues cunyades ho diria) i d’estar pendents del WhatsApp, el Twitter o qualsevol altra tonteria, hem estat ociosos, jugant amb els nens, de vegades amb la ment en blanc (no sé quant de temps feia que simplement no veia passar el temps, sense més). Ha estat una desconnexió digital i hem descobert que, sorprenentment, estar 4 hores sense smartphone no afecta negativament a la salut.

A la tarda teníem previst pujar novament al centre històric, però al final amb tanta feinada a fer castells de sorra se’ns ha fet tard i hem canviat de plans (el desnivell que calia salvar arrossegant els cotxets no ha tingut res a veure, nooooo! que nosaltres som uns matxotes!).

El que ha succeït és que just quan iniciàvem la pujada hem vist passar un trenet turístic (sí, d’aquells que quan els vèiem fa 4 anys pensàvem “mira aquests paios pujant a aquesta cutre-atracció turística, cal ser cafre per caure en aquest parany”). Doncs sobtadament ens han vingut unes ganes enormes de compensar els nostres fills pels grans esforços que han fet avui banyant-se i que poguéssin gaudir d’una activitat que els hi encanta. Per acabar de ser guiris totals hem comprat una ració de patates fregides, i li hem preguntat al conductor del trenet que si pararia per fer fotos al Coliseum i al David de Miquel Àngel (o si com a mínim podria deixar-nos fer una foto a una gòndola, que ens feia molta il·lusió) però el tio ha fet una cara rara i ens ha dit que avui no, però que si tornem demà a les 3:30 de la matinada segur. No sé si ens llevarem, ja veurem.

Val a dir que pels nens allò era festa major. El trenet tenia música animada i anaven tots dos menjant patates, rient i fent palmes tota l’estona. Per acabar-ho d’adobar hem passat pel costat d’una fira d’atraccions (per sort el tren no ha parat!) però a ells ja els hi ha fet il·lusió només veure-ho.

El trenet feia una parada al passeig marítim, molt a prop del nostre hotel, i ja hem aprofitat per baixar i així estalviar-nos el camí de tornada.

Quan hem parat ens hem quedat allà una estona, amb els nens cremant l’energi de les patates corrent i saltant al so de la música del trenet que esperava omplir-se per marxar de nou. Al final cal buscar l’equilibri entre el que ens agrada a nosaltres i el que els fa gaudir a ells, i així tot és molt més fàcil (o menys difícil ?).

Hem sopat en un restaurant allà al costat, súmmament barat i molt bo (estava ple d’italians per motius obvis). Per fer-nos una idea, mig pollastre al forn valia 5€, i una amanida verda, 2€. Un amic em va dir que al sud d’Itàlia l’allotjament és car, però menjar és molt barat, i realment tenia raó.

Demà ja marxem cap a la última etapa del nostre viatge. El cert és que quan vam marxar de Sant’Agnello pensàvem que ja no estaríem tan bé enlloc més, i Agropoli ha superat amb molt les nostres expectatives. Ara tornem cap a la Costa Amalfitana (d’infaust record!), però a un poblet petit de pescadors (Cetara), esperem que no sigui com Positano!