Quan ens hem cansat, ens hem entretingut una mica comprant quatre coses, i hem enfilat cap a l’estació, que està a un quart d’hora caminant. Una de les coses que havíem comprat és una pilota inflable pel Gerard, la qual cosa ha funcionat millor que qualsevol analgèsic per fer-li passar tots els mals. De fet, estava tan content amb la seva pilota nova que ha anat caminant tota l’estona, i això ens ha permès utilitzar el cotxet per a transportar les motxilles, la qual cosa hem agraït sobremanera. Gràcies, Gerard!
Quan estàvem arribant a l’estació hem vist que marxava un tren en direcció Nàpols; l’hem perdut per un parell de minuts. En teoria això no hauria de ser tant greu, perquè els trens passen amb bastanta freqüència, però hem tingut la mala sort d’enganxar just l’interval més llarg de tot el dia sense trens en la direcció que ens interessava, i ens hem hagut d’esperar una hora i mitja. Això ens passa per no consultar prèviament els horaris, només que haguéssim escurçat 5 minuts el bany a la piscina haguéssim arribat a Cetara abans de dinar enlloc de a les 16h.
Quan hem arribat a Salerno hem hagut de córrer per agafar el bus (passava a les 15h i el tren ha arribat a les 14:52). La propietària de l’apartament de Cetara ens havia preguntat si volíem un taxi per portar-nos de Salerno a Cetara, però ens cobrava 25€ i el tren val 2,40€ (tots 4). Com que sóc una mica garrepa hem decidit d’agafar el bus, tot i saber que és de SITA Sud, la companyia que tants bons moments ens va fer passar el dia de Positano. Sí, una de dos: o som molt valents o som molt inconscients.
El Gerard i jo hem anat a comprar els bitllets (aquí els venen els Tabacchi i els quioscos) i quan tornàvem el bus ja era a la parada, carregant gent. Amb l’enrenou de pujar tot l’equipatge (el maleter és molt petit i he hagut de carregar jo l’equipatge d’altres turistes, manda huevos), he perdut el meu bitllet. L’he buscat per totes les butxaques, però suposo que se m’ha caigut i algú l’ha agafat. El conductor me l’ha demanat quan he pujat, i li he dit que el tenia la meva dona (no tenia temps d’anar a comprar-ne un altre i tornar). Per sort, ha vingut més gent que volia ficar l’equipatge i el conductor ha baixat a fer un autèntic tetris, suposo que amb l’estrès s’ha despistat i al final no me l’ha demanat. Uff!
Cetara està molt a prop de Salerno (per fer-nos una idea, en ferry són 15 minuts), però la carretera és pitjor encara que la de Positano. Hi ha hagut un punt quan estàvem ja a prop de Cetara que ens hem creuat amb un altre bus que venia en direcció contrària. Hem estat més de 10 minuts fent maniobres per aconseguir passar; entre els dos autobusos no s’hagués pogut passar ni un paper de fumar. L’altre bus anava carregat de coreans (o japonesos, no sé, eren asiàtics) i s’ho miraven amb cara de terror (també és veritat que ells eren els que anaven del cantó del precipici). 20 metres més endavant hem passat per un altre punt tan estret que pel carril contrari no cabien ni tan sols les motos! Hi havia una furgoneta i hem estat una estona més maniobrant, perquè a sobre s’havia organitzat cua darrere nostre i de l’altre i cap dels dos no podia recular. Jo de vegades em queixo que la meva feina és estressant, però en comparació amb els conductors dels autobusos d’aquesta línia és tan relaxada com una migdiada a un platja caribenya.
No per primera vegada hem pensat que el fet de no haver pogut llogar cotxe, més que una putada pel viatge, ha estat una grandíssima sort. Cal tenir-los molt ben posats per agafar un cotxe per aquesta carretera, i més sent un cotxe de lloguer (que la més petita rascada et pot costar 1000€). El bus costa 500 vegades menys i és un altre el que pateix per si es rasca.
A Cetara ens estava esperant la Rita, la propietària de l’apartament. El poble és molt petit (molt més petit que Cadaqués, amb el que comparteix algunes semblances). És una mica vertical però la carretera (i l’apartament) es troben a la part de baix. De fet, tenim la platja a 3 minuts caminant, i just al costat de la platja hi ha un parc infantil, on hem estat una bona estona jugant.
Es veu un poble tranquil, però amb ambientillo (hi ha bastants bars i restaurants). Pel que hem vist tot és molt barat (tant la compra a les botigues com prendre alguna cosa), així que la primera impressió ha estat perfecta; creiem que hem encertat plenament també amb l’elecció d’aquest destí i que estarem molt bé aquests pocs dies que ens queden per acabar les vacances.
Per cert, el primer dia de Nàpols vaig menjar el millor gelat que havia menjat mai. Avui puc dir que aquell era el segon millor gelat que he tastat, perquè en un bar de Cetara (Marinare) n’he menjat un encara millor (el gust es deia igual que el bar, perquè són gelats artesanals que fan ells mateixos, i era una espècie de vainilla amb xips de xocolata i taronja caramelitzada, brutal!).