Després d’una nit plàcida en la que hem fet equip de nens i equip de nenes (el nostre apartament és un dúplex amb el dormitori a dalt i un menjador amb sofà llit a baix, hem decidit que seria més fàcil que la Beth i la Jana compartissin llit a baix per evitar viatges nocturns i ha estat tot un èxit) hem decidit arriscar-nos i acostar-nos a Amalfi, que està a uns 15km de Cetara i que és la ciutat que dóna nom a tota la costa.
Evidentement no teníem la menor intenció de repetir l’experiència del bus de Positano, hem decidit anar-hi amb ferry. N’hi ha 6 al dia en cada direcció, i val 5€ per persona (els nens no paguen). Des de Cetara a Amalfi hi ha 40 minuts, amb dues parades a dos pobles que hi ha pel camí.
La veritat que la diferència entre anar amb bus i amb vaixell és abismal. Hem estat comodíssims; hem trobat lloc a la proa del vaixell, a estribor, a coberta però en un lloc on el sostre del vaixell ens feia ombra. El Gerard no ha deixat de parlotejar en tota l’estona, interessadíssim en tot el que passava i el funcionament del vaixell. Cada vegada que atracàvem al port no es perdia detall de com baixaven les defenses, tiraven la corda per assegurar el vaixell al port, com muntaven la passarel·la, … Vaja, que ha fet un màster en nàutica. I evidentment, tota l’estona sense tancar la boca: “un dia jo vull fer un nus així amb tu”, “per què hi ha pilotes al costat del vaixeeeell?”, “i per què tiren l’àààààncora?”, “i per què surt escuuuuma?”, “i per què salta el noi a teeeeerra?”, “jo un dia vull saltar a terra amb tuuuuu”, “a mi no m’agrada saltar soleeeeet”, “i per què baixa tanta geeeent?”, “i per on es fica la benziiiina?”, “si s’acaba la benzina trucaran a la grua?”, “jo tinc una grua molt gran a caaaaaasa”, etc etc etc
La Jana tampoc no s’ha avorrit pas, als braços de la Beth, mirant el paissatge i escoltant el seu germà. I nosaltres, a banda d’escoltar (i respondre) al Gerard, hem gaudit del paissatge espectacular. Des del mar pots veure la carretera (i les cues!) serpentejant allà dalt, i els poblets mariners amb cases de colors a sota dels penya-segats. Realment preciós i 0 estressant ?. Val moltíssim la pena, el viatge és molt econòmic i xulíssim.
Hem arribat puntualment a Amalfi a les 11. Teníem diferents opcions de tornada però havíem decidit de mirar d’agafar el de les 14:15, ja que Amalfi és petit i així podíem estar a Cetara a l’hora de la migdiada. De tota manera no hem comprat encara els bitllets per tenir marge de maniobra.
Ja només desembarcar hem vist que això no té res a veure amb Positano. És més gran i el carrer principal no té escales (sí que hi ha escales a tots els carrers que hi surten perpendicularment, però tampoc no cal pujar-hi). Amalfi va ser una potència marítima fins que un terratrèmol la va destruir completament al segle XIII; l’únic que queda de la seva època d’esplendor és una magnífica catedral que no hem pogut visitar per dins perquè ens ha fet mandra pujar el cotxet per la llarguíssima escalinata (que el Gerard ha pujat tot sol, acompanyant-me, com un campió, i de baixada m’ha fet portar-lo amb braços: “cansa’t! Tu et canses! Bravo!”).
A banda de la catedral, hem passejat pel carrer principal, farcit de botigues, gelateries i restaurants. Ens ha agradat molt, hi havia bastanta gent però sense arribar a ser agobiant. Ens hem aturat gairebé al final del poble en un raconet per on no hi havia gaire trànsit per jugar a pilota amb els nens; tenim la sensació de que la Jana s’ha fet gran en aquests 15 dies i ja corre i xuta la pilota com el seu germà. Aquestes pilotes inflables han estat tot un encert, perquè són fàcils de transportar i es poden xutar sense por de trencar res. Ens ho hem passat pipa.
Tot seguit hem anat a dinar. Tot i que encara eren les 12 els nens ja tenien gana. Hem trobat un lloc on hi havia menú per 12€. No estava malament, però acostumats a racions generoses que ens permeten compartir el plat amb la canalla, aquí ens han ficat uns plats de la mida d’un menú degustació i hem quedat amb una mica de gana (la Beth ha aprofitat que el Pisuerga passa per Valladolid per dir que podíem omplir el forat amb un gelat mida extra-gegant-que-flipes, com així hem acabat fent).
A part del fet de que calien unes pinces i un microscopi per degustar el dinar, eren lents de solemnitat. Hem trigat més d’una hora en acabar, i puc assegurar que mastegant potser hem estat 3 minuts per plat (hem trigat més en trobar el menjar dins del plat que en digerir-lo).
Després del festí hem enfilat ja cap al port, passejant tranquil·lament sense pressa, hem comprat dos gelats (el meu era piccolo, i el de la Beth era aproximadament de la mida de la catedral, sort que el Gerard i la Jana han tingut la decència d’atracar-la a ella i no a mi), hem comprat els bitllets i hem pujat gairebé sense fer cua.
Al viatge de tornada la Jana s’ha adormit a sobre meu; el Gerard també tenia son però hem decidit de mantenir-lo despert perquè si no després no faria la migdiada (la qual cosa no seria un problema si la Beth volgués quedar-se jugant amb ell, però evidentment em tocaria a mi anar a jugar a futbol mentre les senyoretes dormen a pierna suelta). No ha estat molt difícil fer-lo aguantar, el vaixell té múltiples distraccions i se’ns la passat el trajecte en una bufada.
Per sort, la Jana ha continuat dormint quan l’he deixada al llit, però el Gerard s’havia desvetllat. Amb puteria m’he fet l’adormit mentre escoltava la Beth explicant-li un conte; el Gerard vinga a fer preguntes i la Beth cada vegada amb respostes més inconnexes, al final el Gerard li diu “tinc caca” i la Beth ha començat a sanglotar. Quan he sentit que baixaven al lavabo he tancat els ulls ben fort “no, si us plau, vull dormiiiir!” i no els he sentit pujar, així que crec que m’he adormit ipso facto.
La Jana i jo ens hem despertat al cap d’una hora i mitja. Sense fer soroll me l’he emportat a la platja, deixant-li una nota a la Beth. Per poder estar tranquil si anàvem a l’aigua no he agafat res: ni mòbil, ni cartera, ni claus de casa. A la nota li he dit que els esperàvem a la platja, no podien trigar gaire en despertar-se.
La platja de Cetara, com totes les de la Costa Amalfitana, està privatitzada: el 95% està ple de parasols i tumbones (de pagament, és clar) i només un trosset petit és públic. Però a les 17:30 la gent ja marxava (el sol s’havia amagat darrere de la muntanya) i hem trobat lloc per estirar la tovallola i berenar tranquil·lament. Hem estat de conya, i la Jana no ha dit ni una vegada “mama” (anava cantant la cançó aquella d’Extremoduro “me estoy quitandooooo oh oh oooh oooh”).
No ens hem banyat perquè l’aigua estava freda i se’ns ficaven pedres a les sabates (pedres! A les sabates! Oh! Oh! Oooooh!). Però hem fet excursió per les roques i hem estat jugant amb la sorra. Quan portàvem una bona estona m’he començat a preocupar. I si el Gerard no s’havia adormit i havien sortit ells abans que nosaltres? He donat per suposat que estaven encara dormint, però i si no era així? Estava incomunicat, sense claus, sense diners, sense documentació, amb una nena d’un any al meu càrrec! No m’atrevia a tornar cap a l’apartament per por a creuar-nos amb la Beth i no veure’ns, però ja feia moltíssima estona que érem a la platja (no sabia exactament quanta perquè no portava rellotge), i era impossible que encara estiguessin dormint…
Quan ja començava a pensar que la meva idea genial de sortir a passejar “con lo puesto” no havia estat la millor decisió de la meva vida, han aparegut la Beth i el Gerard. Uff!
Hem acabat de passar la tarda a la platja i després de dutxar-nos hem anat a sopar a una cuopperia (un lloc on fan cucurutxos de peix fregit, anomenats “cuoppe”), on hem menjat també una amanida caprese espectacular i uns spaghetti també boníssims. Racions enormes, aquí sí, i molt barat.
Quan hem acabat de sopar hem anat a veure un concert en viu que feia un grup italià en un escenari que han muntat allà mateix, a la platja. Ho feien molt bé, i ens ha agradat molt. Quan els nens començaven a estar cansats hem anat a jugar a tirar pedres al mar, il-luminat per la lluna plena, amb la música de fons. Ha estat genial.
Cetara ens recorda molt a Cadaqués. No tant per l’arquitectura com pel fet de tractar-se d’un poble autèntic, on òbviament hi ha turisme, però que té vida pròpia, amb un ritme pausat i que et transmet tranquil·litat. Una recàrrega de piles total, i un lloc absolutament recomanable per visitar i estar-s’hi un parell de dies oblidant les presses.