Avui hem dit adéu a Railay després de 4 dies magnífics, tot i que el temps aquest matí no era precisament magnífic, més aviat al contrari: una gran tempesta tropical ha caigut just quan esmorzàvem, i hem acabat ben xops en el camí al vaixell.

La pujada al ferry també ha estat una mica accidentada: es veu que el vaixell té massa eslora per atracar al moll flotant, així que hem hagut de pujar en un long tail (l’espècie de patera amb la que vam arribar el primer dia), enmig de l’aiguat, i ens han portat 300 metres mar endins, on s’esperava el ferry, per pujar (saltant) al barco.

Amb un cotxet, tres motxilles grans, dues de mà, una motxilla de nen, un nen de 4 anys i una de 2. Amb el cel caient sobre els nostres caps. Una odisea.

Quan hem entrat a dins, hem passat de Tailàndia a Alaska sense moure’ns de lloc. Què exagerats amb l’aire condicionat! Estava tothom tapant-se com podia. Nosaltres no hem estat prou previsors i la roba de màniga llarga era dins de les motxilles grans, que estaven guardades en una espècie de maleter al qual, quan hem volgut anar-hi, no es podia accedir.

Així doncs ens hem abraçat ben fort els uns als altres i per donar-nos calor, mentre el vaixell surcava el mar d’Andaman direcció al nostre proper destí: les illes Phi Phi (que es pronuncien “pipi”, la qual cosa, evidentment, els fa gràcia als nens).

Després de viatjar amb el Fernando Alonso del mar, el viatge d’avui hauria de ser més tranquil, però hi havia més mala mar (estava diluviant tota l’estona) i el vaixell anava donant tombs tota l’estona. Al cap d’una estona la Jana ha començat “pupa, pupa”, la qual cosa ja sabem que significa que s’ha marejat. Ha intentat dormir-se sense èxit, i al final ha acabat passant el que era d’esperar. Per sort, una vegada ha tret l’esmorzar ja s’ha quedat tranquil·la i s’ha adormit. El Gerard, per la seva banda, és indestructible, i ha anat mirant vídeos a la tablet tan tranquil, com si estiguéssim fent una volta pel camp amb un cotxet de golf.

Al cap d’una horeta, el vaixell ha afluixat la velocitat. No es veia res (literalment) a més de 10 metres de distància, de l’aiguat que queia. He creuat els dits perquè no estiguéssim encara al nostre destí, però al cap de cinc minuts m’ha semblat entreveure la silueta d’una muntanya. I un minut més tard el motor s’ha aturat. Havíem arribat a les Phi Phi. La putada és que el monzó (i no em refereixo a en Quim) ha arribat una estona abans. I així com nosaltres tenim previst quedar-nos 4 dies, no tenim ni idea de quan pensa marxar la pluja.

El camí fins al nostre hotel ha estat una mica caòtic. Tothom sortint alhora del nostre vaixell (i d’un altre que també acabava d’arribar), i un embús perquè s’ha de pagar un “peatge” per entrar a la illa (només són 20 bahts, menys d’un euro, per finançar la recollida d’escombraries que s’han de portar al continent amb vaixell perquè evidentment aquí no tenen manera de tractar-les). Si a Railay ens hem mullat, aquí ens hem dutxat completament.

Per sort, el nostre hotel no era gaire lluny (5 minuts caminant). Quan hem arribat, el noi de la recepció (que parla un anglès molt justet) ens ha donat unes tovalloles per assecar-nos una mica. Cal dir que en tot el viatge hem triat hotels baratets, però amb un mínim de comoditats, i tant el de Bangkok com el de Railay estaven molt bé. Phi Phi és un destí turístic important (i no tant motxilero) i els preus són més elevats. Com que té (se suposa) unes platges meravelloses, vam pensar que la piscina era prescindible, i vam triat un hotel que no en té (però amb bones crítiques). El cert és que no està malament del tot (tenim un bungalow amb dos llits de matrimoni, i està net) però sincerament crec que haguéssim hagut de pujar una mica el pressupost i buscar-ne un altre de millor. Com que només hem reservat dues nits, probablement les altres dues les farem en algun altre lloc.

El que sí que hem trobat davant mateix del bungalow són bastants micos saltant. Fins i tot hem vist un que ha robat un tetra brik de llet de vés a saber tu on, s’ha assegut davant nostre i amb tota la calma l’ha obert i se l’ha fotut. Els nens, evidentment, han estat encantats.

En aquest moment la pluja havia afluixat, així que hem aprofitat per anar a dinar. Com que els nens estaven trinxats (i nosaltres també, per què negar-ho) hem decidit dinar al restaurant del nostre hotel. És un buffet lliure bastant econòmic (150 bahts per persona, 4.50€) però el lloc té menys encant que veure defecar un lluitador de sumo. La Laura diu que semblava un menjador per homeless, el menjar es limitava a 4 plats diferents i a sobre ens han fet fora quan estàvem acabant les postres perquè suposadament tancaven (a les 14:08). Ens ha donat la sensació de que aquí venen moltes excursions d’un dia i això és com un restaurant de grups; porten el vaixell amb els guiris, els donen de menjar (evidentment tot low cost perquè el dinar va inclòs amb l’excursió) i com que són turistes que mai no tornaran, doncs la qualitat diguéssim que no és la prioritat.

Total, que a les 14:15 jo ja estava pensant que això de les Phi Phi era més aviat una Ca Ca i que ens hauríem d’haver quedat a Railay (tres o quatre mesos, per anar bé).

Per més inri, la previsió meteorològica indicava pluges avui i demà tot el dia, toma Moreno!. Per sort, el senyor Internet s’ha equivocat i ha deixat de ploure poc després de que haguéssim dinat. He convençut a la Beth i als nens per anar a la platja (el que sí està de conya del nostre hotel és que està just al mig de les dues platges principals: tenim una a un minut caminant, i l’altra una mica més lluny, a un minut i mig més o menys).

La Laura no ha vingut perquè no es trobava bé (ha agafat fred). Manda huevos que la nena que se’ns ha posat malalta és la que té 20 anys! Això també ens ha adonar-nos de la resistència que tenen el Gerard i la Jana… Evidentment hi ha una part d’hàbits (estan acostumats a ser portats amunt i avall sense pietat), però hi ha una part que per força ha de ser innata.

La platja a la que hem anat era bonica, però la marea estava molt baixa i és planíssima, amb la qual cosa l’iagua estava com a 500 metres de la costa (en sèrio). A l’enretirar-se tant el mar, a la sorra hem trobat un munt de vida: cargols de mar, estrelles de mar, crancs, fins i tot un cuc de la mida del meu braç, negre i una mica fastigós (tots aquests bitxos, movent-se sota dels nostres peus). La Jana, incomprensiblement, estava ben cofoia aliena a la possibilitat d’aixafar un d’aquests simpàtics animalons amb els peus nus. El Gerard no estava tan convençut (jo, després de veure el mega cuc, tampoc, la veritat).

Hem donat mitja volta i hem anat cap a l’altra platja, la del port. El passeig marítim està molt ben arreglat, la platja es de sorra blanca i magnífica, l’únic inconvenient és que hi ha molts vaixells i això li treu molt d’encant (i de possibilitats per al bany, ja que hi ha moltes zones amb boies reservades per les embarcacions). En qualsevol cas, hem estat una estona passejant fins que els nens han dit prou: el Gerard s’ha adormit al cotxet, i la Jana als meus braços.

Hem aprofitat per aturar-nos a prendre una cervesa en un bar que tenia música xula i una terrassa al costat del mar. Era baratet i hem estat de conya (probablement el fet de que els nens dormissin plàcidament ha ajudat bastant).

Quan ha vingut la Laura (una bona migdiada l’ha recuperada, per sort) hem seguit passejant. Hem sopat d’hora, en un restaurant que estava molt bé a peu de platja (la taula estava literalment al costat de la sorra, per tant els nens jugaven a la sorra mentre nosaltres estàvem còmodament asseguts mirant el menú i després la carta). Ja! Això era la teoria. En la pràctica, el papa també havia de jugar amb la sorra, això de jugar sols és molt avorrit!

En tot cas, hem estat molt bé i tot i que ha sortit una mica més car que a Railay (1100 bahts, uns 33€) tampoc no és cap ruïna.

De camí de tornada a l’hotel hem passat per uns carrers amb molt d’ambient, i una discoteca a la platja on uns tailandesos feien malabars amb foc. Espectacular!

En definitiva, que al final sí que ens està agradant la illa, tot i la mala impressió inicial. Això sí, avui hi havia molta gent (i estem en temporada baixa). En temporada alta això ha de ser una autèntica bogeria.