Avui ha estat un dia tranquil. Un mico salvatge ha atacat al Gerard i ha estat a punt de mossegar-lo. Ens hem quedat sense diners i no sabem si demà podrem agafar el vaixell fins a Phuket o ens quedarem aquí i perdrem el vol cap a Dubai. A banda d’això, tot ok 😉

Però anem a pams.

Després de l’aventura d’ahir el Gerard s’ha despertat a les 7:30. Que estem de vacances, tio! He fet el que fan els mals pares: li he deixat el mòbil perquè mirés dibuixos i m’he donat mitja volta per seguir dormint 😉

Després d’esmorzar, hem jugat una estona a l’habitació: els nens estan ja una mica cansats del viatge, i el Gerard diu que vol tornar a Pallejà per jugar amb les seves joguines… En general s’ho estan passant molt bé, però és evident que els nens petits ho viuen diferent que nosaltres, i a estones troben a faltar les seves rutines. De fet, ells diuen “anem a casa” quan volen tornar a l’hotel 😉 Però aquest matí el Gerard ha estat explícit: “vull tornar a la casa de Pallejà” 😉

Total, que els hi hem donat un descans i hem estat gandulejant tot el matí a l’hotel, jugant amb el Lego que vam comprar a Bangkok i després a la piscina fins l’hora de dinar.

Avui ha fet un dia fantàstic, sol i bon temps. Hem aprofitat per dinar a prop dels gronxadors, així mentre esperàvem el dinar ells estaven ben feliços.

Després de dinar, hem fet una excursió a la Monkey Beach (de fet, no ben bé: com que era lluny i no volíem fer una altra entrada dramàtica del blog, hem agafat un long tail i el tio ens ha portat a una altra platja, però també hi havia micos, que era el que volíem).

Es tracta d’una platja petitona amb sorra blanquíssima, molt cuquetona, plena de micos (famílies senceres). L’home ens ha advertit que no portéssim bosses ni res a les mans, només el mòbil per fer fotos, perquè aquests bitxos són salvatges i si pensen que tens menjar et poden atacar.

Micos salvatges… Dos nens de 2 i 4 anys… Uns pares inconscients… Què pot anar malament? 😉

Hem baixat del vaixell sense res. Sense res? Noooo. El Gerard portava un branquilló amb fulles que havia trobat no sé on i al que li havia agafat carinyo, i no l’ha volgut deixar.

Al començament tot ha anat bé. “Mira, un mico! Què petitó! Ens hi acostem?”

Hem fet algunes fotos als micos: alguns entraven a l’aigua, altres anaven per allà tafanejant, d’altres estaven menjant alguna cosa que havien trobat per allà.

En aquestes, un dels micos grans ha vist la branqueta que portava el Gerard a les mans i deu haver pensat que allò devia estar de puta mare, ja que el nen ho agafava amb tanta cura. Ha començat a córrer i se li ha tirat al damunt.

Un drama. Li ha arrencat una cama, i se l’ha començat a cruspir davant de la nostra desesperació… Au va, no exageris tant, Sergi, que encara et retiraran la custòdia!

Sense exagerar, el que ha passat és que el mico s’ha acostat i li ha tocat la cama. No anava amb bones intencions, això és cert. He agafat ràpidament al Gerard en braços, li he tret la puta branqueta de les mans i li he tirat al mico, mentre li fotia crits i tornava cap al mar.

La reacció del Gerard ha estat la mateixa que hagués tingut la Laura si li hagués agafat el mòbil i li hagués donat al mico. Un drama. Per una merda de branca. Ni que fos d’or i diamants.

Evidentment el mico ha mirat allò i ha vist clarament que allò no servia ni per menjar, ni com a souvenir ni com a res. Però un mico petitet que passava per allà l’ha agafat per tafanejar.

Davant del drama, he intentat recuperar la branca de marres, però fins i tot a mi m’arriba un moment en el que una cosa allà en les profunditats del meu cervell em diu “para, Sergi, que te l’estàs jugant” (sí, se li diu “prudència”, però el dia que Déu nostro senyor en va repartir es veu que jo estava despistat, i no me’n va tocar gaire). La qüestió és que els putos micos queden molt bé a les fotos però tenen males puces, així que a partir d’aleshores ens hem mantingut a una distància prudent.

Evidentment, hi ha inútils al món encara més inconscients que jo, i un tio que venia amb una altra barca ha estat a punt a punt d’emportar-se un record no gaire agradable, ja que ha començat a provocar-los i en un moment ha tingut 4 micos rodejant-lo i bufant-lo. El conductor del nostre vaixell fins i tot ha baixat a espantar-los, i m’ha semblat veure una taca de color marró als pantalons del guiri.

Quan ens hem cansat de jugar-nos la vid… Vull dir, quan ja havíem gaudit prou del safari, hem tornat al vaixell, on el Gerard ha estat una estona jugant amb el timó (li ha agradat més això que els micos, pobret).

Després de l’aventura, hem tornat a l’hotel a aprofitar una última estona la piscina.

Demà marxem de les Phi Phi cap a Phuket, d’on dimecres agafem el vol cap a Dubai. Vaig perdre la targeta, ja no tenim euros en metàl·lic, i ens hem quedat sense bahts. Encara no hem comprat el bitllet del ferry de demà, espero que quedin places, si no potser ens quedarem aquí i perdrem el vol de tornada. Quina putada! Quedar-se en un illa tropical, amb les ganes que tinc jo de tornar a treballar!

I fins aquí el dia d’avui, bona nit!!

…

…

…

…

…

Vale, sí, tenim una altra targeta, però en aquesta ens cobraran comissió per treure pasta del caixer. Estic esperant a que demà ens tornin 2000 bahts de la fiança de l’hotel per, amb això, comprar els bitllets de ferry. O sigui que és poc probable que ens quedem aquí (a banda que hi ha 5 ferris diaris i que el nostre avió surt l’endemà a les 12 de la nit). Però sense aquest últim paràgraf l’entrada del blog hagués quedat amb un cliffhanger que ni els de Juego de Tronos, oi?

En tot cas… trobarem demà bitllet per anar a Phuket? Ens quedarem aquí tirats? Les respostes, demà en aquest mateix canal 😉