La Jana per dormir sempre demanava la mama sentada. És a dir, no volia que m’estirés amb ella, sinó que volia que m’assegués per donar-li el pit. Tot i que el pit ja feia temps que no l’adormia. Però sí que la relaxava i li agradava és clar. Després del pit m’estirava al seu costat i mentre m’anava tocant la cara s’anava adormint.

Ja feia temps que li proposàvem unir-se al conte del Gerard, però no, preferia “la mama sentada”. Al final, algun dia sí que volia, però després, al marxar, volia “la mama sentada”. El Sergi ja em deia que estava a punt de fer 3 anys, però ella només em demanava el pit per adormir-se i només quan jo hi era, és clar. El Sergi no la podia adormir, però en el fons era perquè sabia que jo hi era; a l’Espurna no tenien cap problema per adormir-la.

Al final, no sabem ben bé com, seguint oferint contes com sempre, algun dia accedia, i si m’estirava a explicar-li ja li deia que després no m’assentaria. Al final, sense adornar-nos, va deixar de demanar la mama sentada. Quan ho va fer, al cap de tres dies, li vam explicar que ja no funcionaria, que si no preferia un conte i no va ser cap drama i li vaig explicar el conte.

Si m’haguessin dit que deixaria de pendre el pit de forma tan natural i poc dramàtica abans de que passés, no m’ho hagués cregut. És ben cert que els nens tenen etapes i si les respectes tot és molt més senzill ?