Després de la gran experiència a Tossa, vam decidir de repetir sortida a la Costa Brava el següent cap de setmana (en honor de la veritat, vaig decidir-ho bàsicament jo, amb l’aprovació entusiasta del Gerard).
Per no repetir destí, vaig trobar un hotel de 4*, també amb pensió complerta, a Lloret de Mar. Sí, el Lloret que és la meca del turisme de xancleta i borratxera. Sí, allà on abunden els mojitos a 3€ i els cubalitres a 8€. Un destí molt familiar, vaja. Però donat que a Tossa pràcticament no vam trobar guiris, vam pensar que era una bona idea descobrir una localitat on qualsevol juliol de qualsevol altre any hagués estat impossible moure’s (ai els records de Positano, a la Costa Amalfitana fa 2 estius!) i que de ben segur té el seu encant (al cap i a la fi, està al costat mateix de Tossa).
El començament del viatge ja no va ser com l’anterior. Vam sortir una mica més tard, cap a les 17h, i l’autopista ja anava de gom a gom, com si fos un divendres de juliol amb tota la penya de Barcelona fugint cap a les platges de la Costa Brava. Oh wait!
Els nens es van clapar al cotxe (i sí, a la nostra família la mare compta com a nen), i el menda vinga aguantar cua fins una estona després del peatge de La Roca. Dues hores més tard arribàvem a Lloret, i el GPS ens va indicar que ja estàvem al nostre hotel, que per fora semblava un d’aquells mastodontes dels anys 70, faltats d’una bona reforma, que malauradament encara decoren aquelles localitats de platja que nosaltres mai no trepitgem. Per algun motiu.
En fi, vam començar a buscar lloc per aparcar i mitja hora més donant voltes, però finalment vam reeixir. Cap a l’hotel, i quan entrem a la recepció, una cua de gent esperant per fer el check in al costat de la qual les manifestacions de l’11S són una reunió de 4 gats.
Jo la veritat és que no sé quin software tenen en aquest hotel, però no he vist en ma vida un check-in més lent. Vam estar una hora de rellotge esperant fins que finalment vam fer el tràmit (va ser molt més fàcil i ràpid formalitzar la nostra hipoteca).
Vam pujar a l’habitació (una junior suite familiar, ben arreglada, però amb una taca enorme d’humitat en una paret i el wc una mica brut) i vam baixar ràpidament perquè el sopar acabava a les 22h i amb tanta cua ja se’ns havien fet les 21h.
Només tombar la cantonada al sortir de l’ascensor vam trobar… una altra cua enorme. Com la Via Catalana, però una mica menys concurreguda. Mitja hora llarga més d’espera. Per sort, mentre la Beth feia cua, vaig anar amb els nens a descobrir l’hotel i vam trobar una piscina infantil amb un vaixell pirata i 3 tobogans. En fi, demà serà molt millor, vaig pensar.
Quan entrem al restaurant… Més cues! Una cua perquè et donin 4 gots d’aigua, una cua per agafar el menjar (com si fos un self service, el filera, i tothom omplint-se el plat com si no haguessin menjat en l’últim mes).
La qualitat del menjar… Pse. Pse tirant a “menjar de cuartelillo”. I la beguda no inclosa, així que si vols una birreta, passa per caixa (i per una altra cua prèvia).
El restaurant, enorme, ple de gom a gom, amb un xivarri bastant considerable (quan la Jana parlava, ella que utilitza un to fluixet -tret de qual s’enfada, que llavors és la Montserrat Caballé- no la sentíem, amb tan enrenou). Total, a aquestes alçades era més que evident que:
1. Lloret no és Tossa
2. Aquest tipus de turisme no ens va
3. Això de relax tenia més aviat poc, i d’estrès, més aviat molt
En fi, vam acabar de sopar i vam sortir a donar un volt (després de la migdiada al cotxe, els nens estaven com aquell de “Pim, pam, toma Lacasitos”). Vam arribar a la platja, que està a 10 minuts caminant de l’hotel. Allà ens hi vam estar ben bé una hora, el Gerard en plan cotorra, tot el que veia era digne d’alguna pregunta: “què són aquestes barques amb un tobogan al damunt?”, “I com les arrosseguen al mar?”, “I per què tenen pedals?”, “I com tornen a portar-les a la platja?”, “I qui els hi ha ficat una cadena?”, “I com han lligat la cadena?”, “I per què jo no he pujat mai en una barca amb tobogan?”, “I per què vosaltres tampoc no heu pujat mai en una barca amb tobogan?”, “I quan podrem pujar en una barca amb tobogan?”, … I així sense parar, de vegades preguntant abans de que ens hagués donat temps de respondre la pregunta anterior…
Al final els vam haver d’arrossegar de tornada, perquè eren ja les 24h i encara tenien corda per estona. Això sí, un cop al llit (tots dos junts en un sofà llit ben ample) no vam tenir nens fins a l’endemà.
Dissabte al matí va començar també amb mal peu. No vam matinar, i vam baixar a esmorzar a quarts d’onze, però tot i així vam trobar bastant de merder. I un client em va començar a emprenyar, així que vaig haver de ficar-me amb l’ordinador “5 minuts” (dels meus, ja deia l’Einstein que el temps és relatiu). La Beth es va endur els nens a gaudir de la piscina. Ha! Resulta que la piscina infantil estava bruta i fins la tarda (amb sort) no estaria neta i clorada (i el mateix amb els tobogans). I la piscina d’adults estava com aquells llibres de “On és en Wally” (fins i tot un home estava posant una reclamació i dient que trucaria la policia perquè aquella aglomeració de ben segur que no està permesa en la situació actual). Total, que la Beth i els nens van pujar al borde de les llàgrimes (i en el meu rellotge intern encara tot just havien passat 5 segons).
Per sort, la cosa, que difícilment podia empitjorar més, va començar a millorar. Vaig enllestir el problema de la feina, vam baixar a la piscina (dins de l’aigua, de fet, tampoc hi havia tanta gent), el Gerard va aprendre a nedar sense màscara (i l’endemà, fins i tot sense les ulleres de piscina), la Jana va començar a tolerar mullar-se per sobre dels malucs (això sí, cap risc de que se’ns ofegui, perquè la tenim enganxada al damunt com una paparra, a la que intentàvem apartar-la un centímetre -amb flotador, evidentment- començava a plorar amb tanta força que al final el socorrista gairebé ens fa fora de la piscina per mals pares).
Al cap d’una hora vam descobrir que finalment la piscina infantil estava oberta, i una hora més tard, també van començar a funcionar els tobogans (el Gerard s’hi va tirar com 40 vegades sense aturar-se ni a respirar (de manera força literal), i la Jana es va resistir a pujar amb tanta força que va deixar les marques dels dits ben visibles a la barana… I així el matí al final va estar força distret.
El dinar també va estar millor (vam anar tard i no hi havia cua, i la qualitat del menjar va augmentar considerablement). Després ens hem enterat que l’hotel ha obert just aquest divendres (després del Covid, s’entén, l’hotel en sí té 50 anys) i evidentment vam pagar la novatada.
A la tarda, després d’una migdiada dels grans i una hora de vídeos dels peques, vam anar a la platja. Aquesta no és gaire baby friendly, ja que baixa en picat (però a lo bèstia, en un metre ja em cobria a mi). Així que vam estar jugant amb la sorra i, després, vam pujar a un mirador (5 minuts de pujada lleugera pel camí de ronda des de la platja). De camí vam descobrir una caleta preciosa que ens vam apuntar per l’endemà, i vam aprofitar per fer una mica d’escalada amb els nens (la Jana no suporta l’aigua, però en canvi sent passió per pujar per les roques).
Tot i estar en ple mes de juliol, la platja estava potser al 30% d’ocupació, i tampoc no feia gaire calor, així que vam estar realment bé. Al final no havia estat tan mala idea venir aquí!
Vam tornar a sopar a l’hotel, i va ser un nou fiasco. Tot Lloret estava allà esperant per entrar a sopar. Sort que estem bastant tranquils ja amb el virus, perquè la veritat és que tanta aglomeració (tot i que evidentment tothom portava mascareta) ens feia pensar que allò podia arribar a ser problemàtic. Amb tot el xivarri, l’estrès d’haver d’agafar el menjar a cuita-corrents, etc. la veritat és que no va ser un sopar gaire tranquil.
Després d’una altra nit bastant plàcida (els nens rebentats dormen com lirons), vam baixar a les 10h amb la maleta per fer el check-out (aprofitant que l’esmorzar era fins les 11h i l’hora de sortida a les 10h, vam pensar que seríem els únics que deixarien l’habitació i després anirien a esmorzar, segur que els altres 1000 hostes s’havien llevat a les 7 per esmorzar primer i fotre el camp de la Costa Brava i deixar-nos en pau). Evidentment, no. Mitja hora de cua i una altra vegada estrès al restaurant. A aquestes alçades la Jana ja estava en plena crisi d’adolescent (quan tingui 14 anys o la foto fora de casa o me’n vaig 2 anys a un monasteri budista, ho tinc claríssim), muntant pollo rere pollo. La Beth i jo ens turnàvem per intentar entendre-la i no clavar-li un parell de ventallots (hi ha hagut un moment que m’he sulfurat, l’he tret de la cadira i l’he assegut a terra somiquejant, i una parells gran que hi havia al costat m’ha llançat una mirada en plan “mira quin mal pare, la nena plorant perquè evidentment té algun problema important i el seu pare, enlloc de resoldre’l, ajudar-la i consolar-la, la deixa tirada a terra plorant”. Doncs sí, senyora, ja se’n pot anar a prendre per cul, vostè i els seus judicis, si portés mitja hora aguantant el que jo, segur que pensaria una altra cosa. Joder. Caca, culo, pedo, pis!
Sincerament en aquest moment ens vam plantejar tornar cap a casa ipso facto (també és veritat que fins i tot el Gerard ens ha dit que volia tornar ja a casa!). Després de prendre aire 5 o 7 vegades, vam decidir anar a la piscina una estona. Resulta que havien muntat uns inflables a la piscina, la Jana no volia ni mirar-los (literalment) però el Gerard s’hi va passar com una hora i mitja (es tirava pel tobogan i queia a l’aigua (la piscina és molt fonda, 2 metres i mig, però ell ja ha après a nedar i li en1cantava). Després a la piscina infantil (on finalment la Jana havia abandonat l’humor de gossos que portava tot el dia). I així vam passar el matí: el Gerard entusiasmat i gastant tota l’energia del món (això sí, ojo al dato a l’esmorzar del Gerard, sense exagerar: kellogs amb un bol de llet, ou ferrat amb dos pancakes, entrepà de pernil dolç i formatge i un suc de pinya. Com el Michael Phelps, vaja!), la Jana en plan “aquest hotel és una merda, osea, el buffet un puto caos, a la piscina en foten un inflable tocant els collons, els papes fan veure que no m’entenen quan vocalitzo D-E-P-U-T-A-M-A-R-E, la piscina “infantil” té 1.5m de fondària mínima i m’ofego, eh, m’ofego, els tobogans són una trampa mortal perquè et mulles el cul i quan arribes a baix, enlloc d’un aterrament suau, fas un XOF que flipes…), jo corrents (i sobretot, nedant) darrera el Gerard i recuperant-me a marxes forçades de la pneumònia (per sort, em noto molt millor, gairebé ja recuperat) i la Beth amb la Jana alternant moments en els quals l’estamparia contra la paret amb d’altres on la nena li feia cara de gatet de Shrek i se la menjaria…
Així vam arribar a l’hora de dinar, el nostre últim suplici àpat a l’hotel. Tot i que el menjar era força bo, i no hi havia tanta gent, va ser igualment estressant i els nens ja n’estaven més que farts (i sí, saben demostrar-ho).
Vam estar a punt de marxar ja cap a casa (el Gerard es queixava de que tenia son i la Jana… es queixava, simplement), però finalment vam decidir d’anar a la caleta que havíem vist el dia abans. Molt bona decisió, va ser abandonar l’hotel i a la Jana li va millorar l’humor, al Gerard se li va passar la son, no feia calor, a la platja no hi havia gaire gent, l’aigua estava transparent i calmada com en una piscina (i tenia poca fondària), es veien un munt de peixos nedant allà mateix, entre unes roques plenes d’algues, podíem anar nedant fins a un petit illot a 20 metres de la platja, des del qual uns nois saltaven a l’aigua des de 4 o 5 metres d’alçada… En definitiva, la tarda perfecta. Cap a les 18h vam decidit anar a berenar, amb la puta llet que just quan sortíem de la platja i arribàvem al passeig marítim va començar a ploure a bots i barrals. Per un pèl no ens vam mullar, i vam anar a parar a un local amb música chill out on ens vam fotre unes crepes de Nutella que ens van sentar de meravella. Ja ben relaxats, vam anar a buscar les maletes i vam aturar-nos en un parc, d’on només vam aconseguir desenganxar els nens quan ja eren les 21h, per sopar també en un lloc bo, bonic i barat, i fer així un gran final del cap de setmana que ha tingut moments memorables i d’altres que millor que oblidem.
Conclusió: Lloret com a destí, si vas en un moment en el que puguis esquivar les multituds, pot estar realment bé (aquesta vegada no vam fer ni 500m del camí de Ronda, però ja vam veure que és realment bonic). Ara, millor fugir com de la pesta dels grans hotels!
