La nostra primera nit dormint al mig de la natura va anar força bé, ens vam acabar llevant a quarts de deu, vam esmorzar tranquil-lament amb unes vistes espectaculars i cap a les 12 vam anar al càmping de Pineta.
Nosaltres tenim autocaravana amb WC, dutxa i tots els serveis necessaris, però el Ramón i la Sara van amb una camper, la qual cosa significa que bàsicament troben a faltar poder fer les seves necessitats asseguts i dutxar-se (la qual cosa esdevé força necessària després d’una caminata de 4 hores). Així que ells van combinant alguns dies de dormir a l’aventura amb d’altres de càmping (i, per què enganyar-nos, des que són pares el càmping i les seves comoditats els tiren més).
A nosaltres també ens va bé el càmping, piscina, etc. (i, de fet, havíem esgotat ja el dipòsit de l’aigua i el de l’WC estava amenaçant amb un bon merder -literalment- si no el buidàvem aviat). El preu és de 30€ per dia (autocaravana amb connexió elèctrica, 2 adults i 2 nens). Vam triar una parcel·la a la zona més tranquila, amb unes grans vistes i molta ombra.
El dia va ser força tranquil: cerveseta pel vermut, dinar, cerveseta, piscina, cerveseta, sopar, gin-tònic. La pandèmia mundial ha estat una putada, però podem donar gràcies a Déu que com a mínim no ha afectat a la fàbrica d’Estrella Damm!
Per cert, l’aigua de la piscina estava congelada, però amb la calor que feia gairebé s’agraïa.
Jo m’hagués quedat una sola nit, però la resta volien estar-s’hi aquí un dia més, i com que vivim en democràcia, doncs ens van quedar. Al matí, després d’esmorzar, vam decidir d’agafar les bicis (la Jana a la cadireta de la meva) i explorar una mica les rodalies. L’Elsa té el braç en cabestret a causa d’una caiguda des de la llitera (va caure 2 dies abans de marxar de vacances) i ells no han portat bicis, així que hi hem anat nosaltres sols.
El camí no és excessivament exigent, però tampoc no és precisament pla. Això sí, era molt pintoresc, al costat del riu (és un GR i està ben indicat). Vam tirar uns estoneta fins que vam trobar un lloc tranquil per poder ficar els peus en una aigua tan glaçada que no podies aguantar ni 15 segons amb el dit gros del peu. De fet és normal que l’aigua estigui tan freda, perquè vé directament de dalt de la muntanya, caient per les cascades, i des d’aquí es veuen perfectament grans zones amb neu (pel que ens han dit, el Monte Perdido té la única glacera que queda actualment a Espanya).
Després de dinar vam anar a la piscina. Feia una calor brutal, així que tot i que l’aigua estava poc més calenta que la del riu, ens hi vam estar ben bé tota la tarda.
El dia abans havíem tingut alguns conflictes amb la Jana (bàsicament perquè el Gerard i l’Elsa són més grans i en alguns moments ella se sentia exclosa -o els altres s’enfadaven perquè no els hi podia seguir el joc-), però avui la cosa va anar molt més bé, van estar tot el dia pràcticament perfectes.
Quan tot just estàvem acabant de sopar (davant de la caravana) vam començar a sentir tronar. Per precaució vam començar a recollir, just a temps! Va començar a caure un xàfec impressionant, com una tempesta tropical però a 15 graus enlloc de 30. Vaig guardar la taula i les cadires de càmping al maleter com vaig poder i vaig arrencar a córrer per aixoplugar-me a sota del tendal de la furgoneta del Ramón i la Sara, amb tanta mala sort que vaig ensopegar amb els vents que l’aguantaven, i vaig veure com en càmera lenta la seva cara d’alarma mentre la tela es començava a plegar, els pals que la suportaven sortien volant i el nostre aixopluc se n’anava en orris… Durant uns instants vaig veure que el Ramón es debatia entre donar-me un cop de puny o agafar el suport abans que el vent arrenqués definitivament la tela de la furgo…
Per sort, els nens els havíem recollit a temps i estaven jugant a la caravana (i la Beth també s’hi havia amagat). Així doncs, ens vam trobar el Ramón, la Sara i jo, enmig de l’aiguat, aguantant com podíem el tendal, tensant novament els vents i clavant-los amb les piquetes al terra. El Ramón va quedar xop de cap a peus, però finalment vam aconseguir arreglar el problema i ens vam asseure a prendre una merescuda cervesa mentre esperàvem a que afluixés la tempesta, que va durar potser mitja hora.
Amb els nens ja dormint vam fer una partida al Carcassonne que es va allargar fins la 1:30h… Feia molt de temps que no jugàvem a un joc de taula amb els amics i va estar molt bé, tot i que els nostres plans de llevar-nos d’hora per marxar aviat probablement no es complirien…
