Comencem una nova aventura (viatjar al Marroc en família) amb mal peu. El nostre vol sortia dilluns al matí, i després de comprar els bitllets ens vam enterar que calia: la dosi completa de vacunació del Covid i un PCR realitzat amb menys de 48 hores abans del vol. El ditxós PCR costava 50€ per barba, però el pitjor és que el Gerard marxava de cap de setmana amb el CAU, així que vam haver d’anar a fer el PCR dissabte al matí i després pujar-lo a ell a la sortida.
Com que ens ho muntem força bé, vam fer de la necessitat virtut, i vam aprofitar per quedar amb la colla furgonetera per dormir per la zona (al Moianès). L’excursió anava sobre rodes (mai millor dit), però a les 2 de la matinada la Jana va fer la vomitada del segle. Vam treure els llençols, vam canviar la Jana (aprofitant el pijama del Gerard, que no hi era) i a intentar dormir altra vegada. Però al cap d’una hora, una altra vomitada. Ara va tocar netejar com vam poder, donar la volta als llençols i aprofitar els del llit del Gerard per tapar-nos (i una samarreta de recanvi que teníem per la Jana). Una hora més tard… nova vomitada. A banda de que la Jana estava fatal, ja ens començàvem a quedar sense opcions per poder dormir sense morir-nos de fred. Total, així fins les 8 del matí. Vam esmorzar amb la colla i vam enfilar cap a casa, pensant que l’endemà havíem de marxar al Marroc i que com li pugés la febre potser ens havíem de quedar a terra (a banda de que marxar amb la nena mig moribunda a un país com el Marroc ens semblava una temeritat). Vam anar al metge, i 3 hores de cua més tard ens va recomanar que anéssim a Sant Joan de Déu perquè ens receptessin un xarop per tallar els vòmits. Com que la Jana ja feia quatre hores que no vomitava, vam decidir declinar la oferta i vam anar a comprar el xarop pel nostre compte, tot creuant els dits perquè no ens fes falta.
L’endemà va començar ben d’hora, després d’una nit bastant moguda amb la Jana (el Gerard va caure com un soc i no va moure ni una pestanya en tota la nit), però per sort sense més vòmits. A l’aeroport ja va menjar uns bocinets de poma i va beure aigua a xarrupadetes (el suero que havíem comprat expressament per ella va dir de manera molt políticament correcta que ens el podíem ficar per l’anus amb canyeta inclosa) i vam embarcar a l’avió sense cap incidència (malgrat anar amb Ryanair).
El vol va ser tranquil i al baixar de l’avió no va fer tanta calor com ens temíem. El control de passaports, etc. va ser ràpid i eficient. Havíem reservat un taxi, tot molt ben organitzat, sense ningú que ens agobiés. El taxista va trucar al nostre Riad perquè ens vinguessin a buscar, ja que els taxis no poden accedir a l’interior de la medina, que és com s’anomena la ciutat antiga (que està dins de la muralla). El camí fins al riad ens va semblar un laberint de carrerons estrets i atepeïts de gent, bicis, motos i carros tirats per ases. Ens recordava a la India, sense vaques i bastant més net, però el mateix caos que em va començar a provocar trempera.
Al Gerard el caos li va provocar unes emocions diferents. Tenir les motos passant a tota velocitat a un centímetre i esquivant-lo a l’últim moment, la gent, la barreja d’olors d’espècies, menjar i benzina que ho impregna tot… el va atabalar una mica i ens va dir que volia marxar d’aquesta ciutat. Sorprenentment, la Jana no va dir res (potser el fet de que estava mig desmaiada després de 36 hores gairebé sense res al cos va fer que no fos molt conscient del que tenia davant dels seus nassos). A l’arribar al riad, però, tot va millorar. Era molt
