Aquest pont de maig coincidia bé (l’1 era dilluns) però la Beth treballava el cap de setmana. Com que el dia 1 sí que tenia festa, ens vam apuntar a la proposta de l’Arantxa i el Llorenç per fer una via ferrada amb la colla a Vallcebre. Com que de porucs no n’hi ha, a la nostra família, doncs cap al Berguedà falta gent!
Vam passar una nit plujosa en un indret molt maco, al costat d’una pedrera. La via ferrada és molt xula, ens va encantar. La Jana la va fer súper bé, i la Beth, el Gerard i jo la vam repetir. Fins i tot el Llorenç va muntar un ràpel per arrodonir l’excursió. Molt molt xulo.
Però… Aquí vam tenir un moment molt molt angoixant. Quan ja recollíem, vam començar a sentir uns crits esgarrifosos. El Gerard! Vam córrer cap a ell, per descobrir que havia caigut i s’havia fet una ferida esfereidora a la cama. No crec que calgui escriure al blog el que vam sentir, perquè difícilment ho oblidarem a la vida. El Llorenç li va fer un torniquet a la cama, i entre el Lluís i jo vam baixar tan ràpid com vam poder els 20 minuts que ens separaven del parking, per un corriol estret i relliscós, amb el Gerard cridant aterroritzat tota l’estona. Buff…
Una vegada a baix, ens van dir que era millor anar pels nostres mitjans a Guardiola, que trigaríem menys que si havíem d’esperar l’ambulància. Un cop assegut a la furgo, el Gerard ja estava més tranquil i va deixar de cridar. Sorprenentment la ferida no li feia mal. Tot i així, vaig córrer per la carretera com si estigués fent un rally. Un cop al CAP, li van fer una primera cura i ens van enviar a l’hospital de Berga. Allà el van cosir (17 punts!), i va sortir caminant com si tot hagués estat una simple anècdota. Doncs mare meva quin ensurt!! Tot va bé si acaba bé, diuen, però la veritat és que vam trigar dies en tornar a ser nosaltres mateixos…
