He de reconèixer que el càmping que hem triat no era la meva primera opció. De fet, era la última, però com que estava desfullant la margarida pensant en quants dies aniríem a Disneyland no havia tancat la reserva i quan em vaig adonar tots els càmpings propers a París estaven plens o tancats (aquí encara fa força fred i la majoria de càmpings no obren fins a mitjans d’abril). Total, que vaig haver de reservar aquest perquè era l’únic que ens permetia arribar a la ciutat en transport públic en menys d’una hora.D
De fet no està mal comunicat: el trajecte fins al Louvre, en tren, són uns 15 minuts. El problema és que l’estació està a 30 minuts a peu del càmping (una mica més de 2km). O sigui que val més que no te n’adonis quan arribes a l’estació que t’has deixat la cartera (i no, no ens ha passat!).
Hem decidit començar pel Louvre. Ahir ens vam endur una decepció quan vam veure que les entrades estaven esgotades per tot allò que volíem visitar: Louvre, Torre Eiffel i Museé d’Orsay. Però com que som tossuts, hem anat igualment al Louvre. I resulta que venen entrades allà mateix! Això sí, cal fer cua: entre 2 i 3 hores. Mmmm. Va a ser que no. Ens hem fet fotos a l’exterior i hem anat a passejar pels jardins de les Tulleries.
Però el Museé d’Orsay ens va encantar fa 17 anys, quan vam estar aquí. Escolta, per què no mirem si hi ha sort? Doncs sí! Una cua de 20 minuts i ja érem dins del que creiem que és el museu més bonic que hem visitat mai (tant per l’edifici com pel contingut: te la col·lecció d’art impressionista més important del món). A sobre, els nens no és que entrin gratis, és que tenen preu negatiu: l’entrada d’un adult més un nen és més barata que la d’un adult sol! Total, que ens ha sortit rodó. Hem vist alguns dels quadres més famosos del món (Van Gogh -el Gerard recordava el nom perquè diu que té nom de fruita: albercoc-, Monet, Renoir, …) i ens ha agradat tant com la primera vegada. De fet, hem dinat aquí (no era excessivament car i estava molt bé, tot i que la Jana li ha ficat un 0 perquè la lasanya portava ceba).
Després de dinar hem fet una última ullada a un parell de sales i hem anat caminant fins a la plaça de la Concorde (on hi ha el famós obelisc) i després hem anat cap a Montmarte i hem pujat amb el funicular fins al Sacré-coeur, on se’ns ha fet fosc i hem tingut unes magnífiques vistes de París al capvespre.
Per cert, la targeta de transport públic està força bé de preu: 30€ per 3 dies els adults i 15€ els nens, i inclou tren, metro, bus i fins i tot el funicular de Montmartre.
De tornada, però, hem tingut també aventura. Resulta que estan fent obres a la línia 2 del metro, que és la que ens recomanava el GPS. Doncs res, hem fet una ruta alternativa. Tot bé fins que hem intentat sortir a l’estació: títol no vàlid. Resulta que les nostres targetes són per 3 zones, i aquesta ruta alternativa ens feia baixar a la zona 4. Per sort, hem aprofitat que una pobra dona ha sortit deixant-se el cotxet (i el bebè) a l’altra banda de la porta (va en sèrio) per ajudar-la a recuperar el seu nadó i colar-nos com qui no vol la cosa.
A tot això havíem perdut ja el marge per agafar el bus, així que ens ha tocat córrer (literalment). De fet, el bus ha arribat a la parada abans que nosaltres però molt amablement el conductor ens ha esperat fins que hem entrat esbufegant, hem marcat el bitllet i… títol invàlid. I què esperàvem? Estem a la zona 4. Es pot comprar el bitllet, pagant en efectiu. Vam sortir ben preparats de Pallejà: 10€ entre els dos. I avui ens havíem gastat els últims 4 en un yoyo (sí, una cosa imprescindible). Així que a tot estirar portem 25 cèntims en metàl·lic. Doncs res, hem entrant xiulant cap al fons del bus (de fet, com la resta de passatgers que han entrat a les següents parades, aquest no semba un dels millors barris de l’extraradi de París i, sens dubte, la gent no té gaire interès a contribuir al manteniment econòmic del transport públic). El Gerard estava força preocupat (“feu-li un Bizum al conductor” deia) però vaja, tampoc crec que ens fiquin a la garjola per això.
Quan hem arribat al càmping, després de 15 minuts de caminar des de la parada, la porta… s’ha obert! Menys mal, perquè ja eren les 21:30, està tot a les fosques (el meu pare amb tota seguretat a aquestes alçades estaria ja en mans d’un professional sanitari amb un desfibril·lador), feia bastant de fred, els nens estaven rebentats després de tot el dia i, sincerament, teníem moltes ganes d’arribar a la furgo, ficar la calefacció, sopar i prendre una cervesa.
En qualsevol cas, ha estat un gran dia que ens ha fet recordar per què, en la nostra opinió, París és la ciutat més especial que hem visitat (i en portem unes quantes).
