Aquest matí la Jana s’ha llevat més o menys com es va anar a dormir ahir: vomitant i amb unes dècimes de febre. Durant la nit s’ha despertat com 30 vegades per beure aigua a petites glopades i no l’ha tret (el més important és la hidratació, així que en aquest sentit estàvem tranquils), però a la que li hem donat l’ibuprofè ha aguantat una estoneta i plaf! tot a fora. De tota manera sembla que l’estona que l’ha tingut a la panxa li ha fet efecte. Això i estar tot el matí estirada descansant (ni vídeos volia mirar la pobra: el Gerard ha aprofitat l’avinentesa per anar a l’altre extrem de la furgo i ficar a la tablet els vídeos que normalment no pot veure perquè no li agraden a sa germana…).
Veient que la Jana anava recuperant-se, hem decidir dinar d’hora i anar a la tarda a la Torre Eiffel (al Gerard li feia molta il·lusió pujar-hi). Mentre fèiem temps ens hem entretingut mirant als bascos (que casualment estaven acampats just davant nostre) barallant-se amb la seva autocaravana. Ha estat plovent tota la nit (des d’ahir a mitja tarda) i les parcel·les s’han convertit en un fangar. Són parcel·les molt grans i plenes de gespa, però estem a una illa al mig del riu Marne i la terra és molt argilosa (de fet la furgo per dins fa pena d’anar entrant i sortint amb les sabates plenes de fang).
Total, que el problema és que quan han intentat sortir les rodes els hi han començat a patinar. He dit que són bascos, oi? De 8 cognoms, oi? Sempre he cregut que els tòpics tenen un motiu de ser. Els tios, tossuts com mules “Esta furgo la saco yo como que me llamo Patxi”, “Pero qué dices, si tú te llamas Andoni”, “Un vasco se llama como le sale de los h**s”, doncs erre que erre fins que la roda ha fet un forat d’un pam i l’autocaravana ha començat a pujar i baixar com una atracció de Disneyland (de les fortes). Quan han vist que per la força bruta no sortia, ha aparegut un d’ells amb una pala, de les grans, eh, d’aquelles tipus dels enanitos de la Blancaneus, lo típic que un s’emporta quan va de viatge a París (per si ha de cavar una trinxera, ja he dit que són bascos, oi?) i la resta de la tropa han començat a recollir pals i branques i han muntat un tapís a sota de les rodes que riu-te’n tu de la cabana de Robinson Crussoe. La idea era bona, però no ha funcionat.
Després de potser una hora fins i tot el gen basc ha claudicat i han anat a buscar ajuda (de fet, crec que la ajuda ha vingut a ells): un home amb un tractor ha enganxat l’autocaravana i l’ha arrossegat fora de la parcel·la (a tot això el basc ha accelerat com si estigués en un ral·li i una mica més i li passa pel damunt al del tractor).
Tot i que ens han recomanat que li demanéssim també nosaltres al del tractor que ens tregués la furgo, de moment hem decidit no fer-ho. Ara ja no plou (i no hi ha previsió en les properes 24 hores) i penso que demà el terreny estarà més sec i podrem sortir. Si no, sempre tenim la opció que la Jana empenyi mentre jo accelero… en fi, que demà serà un altre dia i si no podem sortir d’aquí doncs tindrem excusa per quedar-nos uns dies més a París i no anar a treballar jeje.
A tot això se’ns ha passat el matí i a l’hora de dinar la Jana ja ha menjat una miqueta. Com que l’hem vist més recuperada, hem decidit de seguir endavant amb l’excursió. El que òbviament no era plan és anar caminant 2 km fins a l’estació, així que he demanat un Uber. M’he baixat l’APP, m’he registrat, l’he demanat i ha arribat en 3 minuts. 12€ (el bus està a gairebé 1km i ja costa 2,50€ per persona), així que tot perfecte. “Com es paga?”, m’ha preguntat la Beth. “Per l’APP” he contestat sense fer-li gaire cas, amb aquella autosuficiència que em caracteritza quan no tinc ni puta idea d’una cosa però tampoc vull reconèixer-ho, o estic pensant en el partit del Barça d’aquest vespre o en qualsevol altra cosa realment important.
Saltem 5 minuts endavant en el temps i estem davant de l’estació, obro la porta i vaig a baixar quan el conductor m’agafa del braç i em fa aquell gest internacional que es pot traduir per “d’aquí no baixes fins que em paguis”. Mmmm. Miro l’APP. Posa clarament que la carrera s’ha de pagar en efectiu. Clar, m’he registrat però no he posat les dades de la targeta de crèdit (cal recordar que entre la Beth i jo portem menys efectiu a les butxaques que un nen de dos anys quan va a la llar d’infants). Respiro alleugerit, introdueixo les dades i… Error: no es pot canviar la forma de pagament quan ja ha començat el viatge. Puta tecnologia. Segur que hi ha un gatet d’un QA tester que s’ha mort degut a les meves malediccions. El conductor no tenia ni idea d’on hi ha un caixer, nosaltres (que som alèrgics a l’efectiu) encara menys. La Beth ha vist un Western Union a l’altra banda del carrer i ha anat a mirar, deixant els nens allà al costat (ells ja havien baixat, l’únic que estava dins del cotxe era jo, que tenia la porta oberta). No sé per quin motiu he pensat que aquell era el moment ideal per tancar la meva porta, i el xòfer ha pensat que allò significava “arrenca que anem a buscar els teus 12 putos euros i deixa els meus fills aquí tirats mentre la seva mare està a una botiga a l’altra banda d’una avinguda de 4 carrils).
No ha estat tan greu perquè la Beth ja havia sortit del Western Union i ha pogut creuar ràpid, però déu n’hi do. Al final resulta que hi havia un caixer a l’altra cantonada, he tret pasta, li he pagat al conductor, i hem anat a agafar el tren. Veus, papa? Viatjar així és molt més entretingut i divertit que fer-ho en viatge organitzat…
La resta ja ha sigut tot bufar i fer ampolles. Ens hem equivocat de sentit en un dels transbords i hem hagut de desfer el camí, però res ressenyable. No hem pogut pujar dalt de tot de la Torre Eiffel perquè hi havia moltíssima gent, però sí que hem pujat fins a la meitat amb l’ascensor (fent 1,5 hores de cua, això sí). Total, perquè una vegada allà dalt la Jana ja hagués esgotat la bateria (i això que mentre fèiem cua s’ha menjat un plàtan, mig donut i mitja safata de patates fregides, la tia ha recuperat la gana de cop) i el Gerard, tanta emoció, i un cop a dalt tampoc li ha semblat per tant i volia baixar. Així que hem estat allà una breu estoneta, hem fet unes fotos i hem fet el camí de tornada cap al càmping, aquest cop sí, sense cap incident.
I amb això ja ens acomiadem de la ciutat de París. Demà ja comencem el camí de tornada i demà passat ja tornarem a ser a Pallejà. Han estat uns dies súper intensos i ens ho hem passat molt bé, tot i que ara necessitarem unes vacances per descansar de les vacances!
