Continuant amb la nostra saga referent a la meravellosa nova etapa evolutiva en la que ha entrat el Gerard, avui ens centrem en aquella característica tan nostrada i que tan bé ens defineix com a bons mediterranis: la queixa.

Aquest és un art en el qual, no hi ha dubte, els llatins ens hem fet experts al llarg dels segles. Qui no ha vist a una colla de iaios mirant els treballadors d’una obra faraònica i començar a queixar-se de com de malament ho fan? O qui no ha sentit la senyora queixant-se de que l’ajuntament no fica prous contenidors i ha de caminar 200m per llençar la brossa i, quan l’ajuntament li fica uns contenidors al davant de casa seva, es queixa amargament de que no hi ha dret, que fan molta pudor, i que com a mínim haurien d’estar a 200m de qualsevol lloc habitat?

Ai, la queixa!

Doncs sembla que aquests segles d’evolució han sublimat en una petita criatura de 80cm d’alçada i 13 kg de pes, que respon al nom de Gerard Miranda Carrillo.

“Que vull anar a l’aigua!!!!!! Que no vull que agafis tu la carxofa!!!!! Que vull que entris tu a la dutxa!!!!!! (Després d’una hora a l’aigua): Que no vull sortir de l’aigua!!!!”, així són els nostres matins a primera hora.

Bé, realment són així: 

“Aivua!!!!”, acompanyat d’uns plors que sembla que li haguem ficat un cactus dins del bolquer. 

“Aivua!!!!!!!”, quan l’estàs desvestint.

“Aquí, aquí, aquí”, assenyalant a dins de la banyera, quan ell ja hi és però tu encara t’estàs desvestint, amb la velocitat normal quan t’han despertat 20 vegades al llarg de la nit i encara t’estàs treient la son de les orelles. 

“Aivua!!!!!!!” , acompanyat d’uns plors terribles, quan li estàs agafant la carxofa perquè, ja que hi ets, vols mullar-te una mica, que aquest és l’objectiu de dutxar-se.

“Aivuaaaaa!!!!!”, quan, després d’explicar-li amb tota la paciència del món que necessites la carxofa però que se la tornaràs de seguida, li arrenques de les mans, i per la seva reacció mires tres vegades a veure si no t’has equivocat i li has arrencat el braç. 

“Aivuaaaaa!!!!!!”, quan ja t’has dutxat, afaitat, vestit, pixat i cagat, el nen porta mitja hora (de rellotge) dins de la banyera i fa deu minuts que l’estàs preparant perquè sigui conscient de que caldrà sortir.

“Aivuaaaaaaa!!!!”, quan l’has tret de la dutxa, se’t retorça als braços i comença a bramar.

“Sergi!!! Esteu bé?!??? Què li estàs fent al meu fill??!!??”, la Beth vé tota alarmada pels crits, deixant la Jana tota tirada, amb 20 dies, a l’habitació (la qual cosa, sortosament, a la Jana tant li fot, perquè segueix dormint, totalment aliena al drama que s’està desenvolupant al lavabo contigu).

Total, que ha passat mitja horeta, el 70% del temps tot content a l’aigua, però l’altre 30%, un culebrón veneçolà.

Un altre exemple: ahir al Leroy Merlin. “Carro, carro, carro”, més de mitja hora (de rellotge), plorant com si el món estigués a punt d’acabar-se en una hecatombe nuclear:

“Vols agafar el carro?” “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!!”

“Vols que el papa arrossegui el carro?” “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!!”

“Vols arrossegar-lo tu?” “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!!”

“Vols entrar dins del carro?” (tot agafant-lo i ficant-lo dins) “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!!”

“Deixem aquí el carro petit i n’agafem un de gran?” “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!!”

“Anem al lavabo a jugar amb l’aigua?” “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!!”

“Anem a dinar al restaurant?” “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!!”

“Anem a casa a descansar una miqueta?” “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!!”

“Juguem a pilota?” “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!!”

Tornem a agafar el carro? “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!!”

Em pots explicar què coi vols? “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!!”

I així fins que vam decidir de tornar a casa, el vam ficar al cotxe i es va adormir en 5 segons. Per fi silenci!!!!

Arribem a Pallejà, ens aturem davant de casa per pujar-lo ràpid al llit, la Beth surt del cotxe i… “Noooo!!!! Carrrrooooo!!!! (Suposo que no hi ha cap emoticona d’una cara amb una pistola disparant-se, perquè seria apologia del suicidi, però aquí aniria que ni pintada).

Evidentment, hi ha molts altres moments en els quals no plora ni crida, per exemple, quan dorm ;). Bé, i en molts altres moments: avui per exemple hem anat a veure els gegants i se’ls quedava mirant amb la mateixa cara que jo miraria un marcià que aparegués sobtadament a la terrassa, o quan pintem junts, fem puzzles, juguem a pilota o anem a passejar amb la moto. De fet, el 95% del temps és un nen genial que ens fa riure, i ens sorprèn constantment com de ràpid s’ha fet gran. 

“Beth, vaig un moment a comprar pa”, em dóno la volta i me’l trobo que ha obert l’armari, ha agafat les seves sabates i em diu “aquí”, assenyalant-se els peus, i “porta”, per si queda algun dubte 🙂

O “Beth, marxem ja, oi?”, i el Gerard agafa el maxi cosi i l’arrossega cap al cuco on dorm la Jana: papa, no t’oblidis de la teva filla, que vale que no fa soroll com jo, però ens l’estimem molt 🙂

O es desperta al matí, agafa el mòbil que està carregant-se, li posa a la Beth a la orella i diu “mama, mòbil, orella, iaia” 🙂

Els nostres dies estan plens d’aquests moments genials 🙂

Com a contrapartida, des de fa un parell de setmanes, cada dia tenim alguna pataleta. Per sort, la Jana no ens dóna gens de feina, suposo que és el Karma! El que nostro senyor ens dóna per un cantó, ens ho treu per l’altre…

En fi, ens han dit que aquesta és una fase passatgera i, com que nosaltres som uns bons pares, comprensius, carinyosos, pacients i … “Vols fer el favor de callar d’una p### vegada???!!???”… Per on anava? Ah, sí, això, que som uns pares modèlics i de ben segur que aquesta fase acabarà ben aviat i el Gerard serà un nen dòcil que acceptarà fàcilment un no per resposta, que mai voldrà Cacaolats amb canya, que no envejarà mai les joguines dels altres nens ni ens demanarà un mòbil fins que no tingui edat de comprar-se’l ell… Vaja, que serà un nen modèlic, com els seus pares!