Ara ja fa més d’una setmana que el Gerard dorm pràcticament d’una tirada; la majoria de dies no es desperta, i els dies que ho ha fet, ha estat només una vegada 🙂

Ahir se’n va anar a dormir com de costum, cap a les 21h, després d’un dia normal, sopar i bany com sempre. Sí que és cert que justament ahir vam anar a la jornada de portes obertes de l’escola Jacint Verdaguer (que per cert no em va agradar gens, però això serà un tema a tractar en una altra entrada del blog). El que sí tenien ben muntat és que tenien servei de guarderia: al gimnàs, un parell de monitores es quedaven jugant amb els nens perquè els pares poguéssim fer la visita (que va durar més de 2 hores).

El Gerard va entrar content al gimnàs, però quan ens vam donar la volta ens va fer saber d’una manera molt subtil que no estava d’acord amb aquella decisió. Ens el vam emportar amb nosaltres, i allà vam trobar-nos amb dues nenes (un any més grans que ell) que també van a l’Espurna. El van agafar cadascuna per una mà i se’n van anar tots 3 cap al gimnàs 🙂 Més monos 🙂 (Evidentment, van anar acompanyats per una professora, no som tant feliços). Total, que després d’una estona d’adaptació, el Gerard va descobrir que allò era ben divertit i, de fet, a l’hora de marxar vam tenir drama perquè encara no en tenia prou!

A banda d’això, aquesta setmana a l’Espurna estan preparant l’arribada del Carnestoltes. De fet, ja porten setmanes de preparació: cantant la cançó del Carnestoltes (que el torna boig :)), fent les màscares, decorant la llar d’infants amb capgrossos, el Rei Carnestoltes, etc. Doncs aquesta setmana cada dia hem fet una cosa divertida: dilluns, tots amb alguna cosa al cap; dimarts, un mitjó de cada color; dimecres, tots amb pijama a l’escola; dijous, tots disfressats; i divendres, tots els nens surten al carrer en una rua! No cal dir que el Gerard està encantadíssim: li agrada molt anar a l’Espurna i, de fet, a l’hora de marxar sempre es fa el remolón 🙂

Després de tot un dia ben divertit, vam fer el de sempre: sopar (d’horeta, ara estem intentant sopar a les 20h per posar-lo a dormir a les 21h) i bany (els dos: el Gerard a la banyera gran i la Jana a la petita). Aquesta rutina ja ens agradava quan només érem 3, i ara que som 4 encara ens agrada més! El bany en família ens permet estar una estoneta tots relaxats, i anem canviant: un dia jo banyo a la Jana i la Beth al Gerard, i l’endemà ho fem a la inversa. Així tots dos gaudim dels dos nens 🙂

En definitiva, que m’enrotllo més que una persiana, anem al gra: la nit. Com és habitual últimament, el Gerard va caure rodó al llit: en 2 minuts ja dormia. Jo vaig baixar a recollir-ho tot i estava entretingut buscant escoles quan, de sobte, vaig sentir cridar el Gerard. Vaig pujar ràpidament i vaig veure la Beth que estava intentant calmar-lo, donant-li aigua, que el Gerard rebutjava.

Vaig estirar-me al seu costat i el vaig començar a acariciar, tot dient-li “tranquil, el papa és aquí”, i fent-li petons, però el Gerard no parava de cridar, m’ignorava, talment com si no hi fos, amb els ulls ben oberts però mirant a través meu. Ens vam començar a amoïnar, cridava fort i se’l veia molt espantat. El vaig agafar en braços, abraçant-lo fort, i dient-li que estàvem allà amb ell, que no passava res. Cap efecte. Seguia cridant, amb la mirada fixa a l’horitzó, sense reaccionar a res del que li deia ni a res del que feia.

Li vaig intentar posar la pipa, però ni tan sols feia el gest de tancar la boca per agafar-la. Plorava (amb llàgrimes), però realment era més un crit de por que un plor de mal o desconsol. La Beth em va dir que provés de treure’l de l’habitació (que lògicament estava a les fosques, perquè la Jana dormia aliena al drama -sí, aquesta nena és una fora de sèrie-). Així ho vaig fer, vam sortir al passadís però el Gerard seguia sense reaccionar.

El vaig portar al lavabo, mentre li parlava i l’abraçava, però no va reaccionar tampoc. La sensació que em donava és que estava hipnotitzat o sonàmbul: els ulls ben oberts, cridant, però la seva ment totalment absent, en un altre lloc. Finalment, després d’uns 10 minuts (que se’m van fer eterns), va començar a reaccionar. Va deixar de cridar constantment, va acceptar la pipa, i em va donar la sensació de que començava a ser conscient de la meva presència. Li vaig preguntar si volia anar a dormir i, tot i que no em va contestar, sí que va ficar el cap a sobre de la meva espatlla, somiquejant suaument.

Vam tornar a entrar a l’habitació i el vaig col·locar suaument al seu llit. Li vaig oferir aigua, però no va voler. Va donar-se la volta i va quedar-se adormit en menys temps del que vaig trigar jo a estirar-me al seu costat.

Després d’això, ha dormit d’una tirada tota la nit, i no s’ha despertat fins que no he tornat jo de dutxar-me, passades les 8h. I quan s’ha llevat, estava ben content i descansat, sense rastre del que va passar a la nit.

Hem estat informant-nos una mica i aquesta experiència encaixa exactament a la descripció dels “terrors nocturns”. Sembla que al voltant del 40% dels nens en pateixen alguna vegada; ells ho obliden immediatament, però als pares ens dura força l’ensurt! De fet, penso que es diu “terror nocturn” més pel terror (i impotència) que sentim els pares que no pas pels nens, perquè una vegada passat, puc donar fe de que el Gerard se’n va oblidar completament!

Es veu que no hi ha cap estudi que hagi determinat quines són les causes i com evitar-los. No es poden confondre amb els malsons, ja que els terrors nocturns es produeixen en una altra fase del son (a primera hora de la nit, mentre que els malsons es produeixen de matinada) i, a diferència dels malsons, els nens no recorden res dels terrors nocturns. Una altra diferència important és que en aquests últims, el nen té els ulls oberts i crida, com si estigués despert, però realment està adormit (que és just el que a nosaltres ens va semblar). Per molt que li parlis o el toquis, el nen no és conscient de que estàs allà, es troba immers en el seu món, ja que realment està adormit. És una cosa relativament normal i freqüent, que no implica cap tipus de problema psicològic, ni produeix traumes ni seqüeles, però realment ens va amoïnar molt i ens va deixar bastant mal cos.

En fi, aquesta és l’experiència del dia! Esperem que no es repeteixi…