Gerard

Avui ens hem llevat a les… Aquest cop si que hem matinat, ens hem llevat a les 8 perquè a les deu haviem quedat amb l’Abdul per anar al seu poble i hi ha 1:30 hores des de l’hotel.

De camí hem parat al Carrefour a comprar: 12 respalls de dents, 12 pastes de dents, 12 llapis ✏️, 12 llibretes, 6 sacs de farina, dos sacs de productes per rentar la roba, 3 sacs de tomàquets 🍅, 3 ampolles de oli i 30 ous.

Quan hem arribat era un poble similar al dels Masai: les cases de fang i algunes de maons. Ens ha explicat que l’escola de primària es gratuïta i els nens hi van però a la secundària es gratis però tenen que pagar l’uniforme i no hi van els nens.

Ens han ensenyat el camp de futbol que tenien; estava prou bé comparat amb el poble: gespa ben tallada, les porteries de dos troncs d’un arbre i el llarguer d’un fil fet de diferents fils. També ens ha explicat que ell estava de pràctiques i que a Kenya els que estan de pràctiques no el hi paguen absolutament res.

Quan quedaven més o menys 2 minuts per arribar a l’hotel l’Abdul ha baixat i nosaltres hem anat a l’hotel; allà s’ha fet l’hora de dinar i hem anat a dinar. Hem dinat i hem anat a la piscina infinita i hem estat desde les 15 aprox. fins les 18:30.

Sergi

Avui ha estat un dia totalment dual, en el que hem viscut en dos móns diferents, un al matí i l’altre a la tarda, cadascun meravellós a la seva manera. Com no podia ser d’altra manera, ara que el viatge s’està acabant, Kenia ens mostra les seves múltiples facetes, creant marques profundes que ens acompanyaran per sempre.

Després d’esmorzar havíem quedat amb l’Abdul pet visitar el seu poblat. Ens ha dit que havia parlat amb un amic seu que té un tuk tuk per portar-nos-hi. A l’hora convinguda ens ha dit que sortíssim del recinte de l’hotel perquè no deixaven entrar al seu amic. Quan hem sortit a la carretera hi havia diversos tuk tuks, però cap era verd, tal com ens havia dit l’Abdul. Finalment l’hem vist, carretera enllà, aturat al marge. Ens ha saludat i ha arrencat. Venia només el conductor, ni rastre de l’Abdul. El noi, que curiosament no parlava gaire anglès, ens ha dit que l’Abdul estava més enllà i que l’anavem a buscar. Hem pujat i en 3 minuts l’hem recollit, s’estava esperant lluny de la vista dels vigilants de l’hotel, estava clar que no volia que el veiessin recollint-nos.

El tuk tuk era elèctric, molt modern i xulo. Ens han dit que l’havien de carregar, i els hi he dit que ens deixés al Carrefour i mentre nosaltres compravem el noi podia anar a carregar-lo.

Al supermercat hem fet una gran compra de productes bàsics. Sabem que al poblat de l’Abdul viuen sis famílies, i que són pobres. Volíem posar un granet de sorra per ajudar, ni que sigui a aquestes 6 famílies, per diversos motius. En primer lloc, perquè creiem que és una extraordinària lliçó de vida pels nens, especialment ja que ha estat idea del Gerard venir a visitar el poblat. En segon lloc perquè considerem que èticament és el que hem de fer, al cap i a la fi probablement cobrem en un mes el que aquestes 6 famílies juntes cobren en un any (aproximadament aquesta serà la proporció). I perquè quan vam estar a Senegal un dels moments més especials va ser quan vam repartir sabates i roba entre els nens, i és summament gratificant veure l’agraïment als ulls dels qui no tenen res quan fas un gest que, de fet, no et costa res.

El que no volíem fer era donar diners al cap de família o dolços als nens. Per això li hem preguntat a l’Abdul què necessiten realment. I és el que hem comprat: arròs, sucre, farina, oli, respalls de dents i dentrífic pels nens, llapissos i llibretes com a material escolar. També un parell de pots grans de galetes perquè un petit regal dolç pels nens sí que volíem donar-los. Una cosa que ens ha sobtat molt és que els preus a Kenia són molt similars als d’Espanya (estem parlant en supermercats, llocs normals, no als hotels de 5 estrelles que evidentment estan molt inflats). Hem omplert un carro de productes molt senzills (res de carn ni peix, ni productes de marca) i ens hem gastat uns 90€, segurament el mateix que hauríem pagat al Mercadona de Pallejà. Amb la diferència, és clar, que una persona normal aquí pot cobrar entre 150€ i 400€ al mes.

Un cop hem pagat hem pujat al tuk tuk. Ja havíem deixat enrera els resorts (que ocupen la primera línia de costa), ara hem passat pel centre d’Ukunda (que és zero glamour) i ràpidament ens hem endinsat a una zona selvàtica i rural. La carretera ha perdut l’asfalt i hem continuat uns quants quilòmetres a 15 per hora per pista forestal. Avui és diumenge i els nens no tenen escola. De tant en tant passàvem a prop de dos o tres cases. Quan hi havia nens venien corrent cridant “Jambo, sweet!”. Clarament no venen turistes mai per aquí, però els nens immediatament relacionen a un blanc amb els carmels. Nosaltres no en portàvem, però sí que hem repartit algunes de les galetes (de tipus Digestive, evidentment no és un regal ideal per la seva salut dental però són nens i es mereixen, ni que sigui de casualitat, menjar una cosa dolça).

Després de potser 30 minuts de pista hem arribat finalment al poblat. Es tracta d’un grapat de cases, 2 o 3 són d’obra i la resta de fang. Ens han rebut somrients i molt hospitalaris. Hem repartit el menjar, havíem agafat 6 paquets de cada però d’algunes coses (com l’oli) n’havíem portat la meitat. S’ho han repartit. El Gerard i la Jana han entregat als nens les galetes (un paquet per cap), els raspalls de dents i el material escolar. Hem tingut exactament la mateixa sensació que fa 15 anys a Senegal: agraïment als ulls, zero discussions entre ells, senzillesa i honestedat. Al cap d’una estona, els adults ens han demanat, molt educadament, si ens volíem endur les galetes que havien sobrat o si ells també en podien menjar. Ha tornat a ser tota una lliçó de vida. Aquesta gent viu en un món que està a les antípodes del luxe en el que vivim nosaltres (ja no dic aquests dies al resort, que evidentment és luxe al quadrat, sinó en la nostra pròpia vida particular amb els mòbils d’alta gamma, la nostra casa ben arreglada amb TV d’infinites polzades, les partides de padel i el cotxe elèctric). I tot i així agraeixen sincerament que els visitem i els portem arròs i farina.

Els hem fet algunes preguntes, les respostes a les quals mostren per què tants africans arrisquen la vida per arribar a les nostres costes. L’aigua per beure? D’un pou gairebé sec. L’aigua surt tèrbola. Haurien d’excavar-lo 7 peus més profund però han de contractar un professional i òbviament no tenen diners per fer-ho.  La Beth ha preguntat (la resposta hauria de ser evident) si bullen l’aigua abans de beure-la per sanititzar-la. Doncs el que fan és simplement encomanar-se a Déu i esperar que no els hi passi res.

El WC és un altre problema. Fan un forat a terra, una espècie de letrina, però quan arriben les pluges el forat queda anegat i contamina la terra del voltant. Les teulades de les cases? De fulles de cocoter. Aguanten bé la pluja… una temporada. Després cal refer-la. I tot i així, vivint amb aquesta ja no diria senzillesa, sinó misèria, somriuen i ens han cantat una cançó d’agraïment tots junts. Ha estat tota una experiència. Com sempre acostuma a passar en els nostres viatges, al final l’imprevist o inesperat, el que no formava part de cap pla, ha estat un dels moments àlgids.

Hem tornat a l’hotel al migdia. L’Abdul ens ha demanat que no li diguem a ningú del resort que hem estat al seu poblat, perquè es podria buscar un bon problema. Està clar que és un noi molt espavilat: no cobra res per treballar, però cultiva relació amb els turistes que busquen al país alguna cosa més que lleons i platges, i amb això ajuda la seva família (no som els primers que venen aquí). Em sembla perfecte, utilitza les seves armes, i espero que pugui continuar fent-ho.

La tarda ha estat tot el contrari. A l’hora de dinar, buffet lliure amb turistes que deixen plats a mig menjar. I l’Abdul avui soparà a les 18 i no tornarà a menjar res més fins demà a les 6. A la tarda, piscina infinita amb vistes meravelloses a l’oceà índic i daikiris. I som nosaltres mateixos els que vivim en aquesta dualitat. No puc amagar que les tardes que hem passat al Tapa Tapa, el bar del resort, amb música relaxant i un ambient meravellós, han estat alguns dels millors moments que hem viscut en els últims anys. Cap de nosaltres 4 vol marxar, ens quedaríem aquí durant mesos. Ens hem enamorat de tots els treballadors, de la brisa marina, del “jambo” cada vegada que et creues amb algú. Hem desconnectat absolutament de tot el que no és el que estem vivint dia a dia. Ens hem enamorat profundament d’aquests dos móns: el que han construït per nosaltres, i el que viuen ells. Són absolutament oposats, però ja diuen que els extrems es toquen, i en el nostre cas ens han tocat molt endins.

El Gerard s’ha passat tota la tarda (literalment) jugant amb els amics que ha fet aquests dies. Juro que de vegades costa a distingir-lo, de tant moreno que s’ha posat. La Jana ha estat llegint un llibre en anglès i després hem estat passejant per la platja. Al vespre, abans de sopar, hem estat prenent alguna cosa al Tapa Tapa i jugant a cartes. I després l’espectacle nocturn, novament de gran qualitat. Ha estat una tarda genial, amb molta pena perquè sabem que “ces’t fini” i que demà ja tornem cap a Nairobi i en 2 dies estem a casa. Hem compartit moments meravellosos tots plegats, hem tingut pocs moments de bronca (alguns n’hi ha hagut, inevitablement) i hem après molt.

Per acabar, com a mostra un botó. Mentre sopàvem el Gerard ens ha dit que vol donar-li una propina a L’Abdul. Literalment: “Vull donar-li 10$, us els dono de la meva guardiola quan tornem a casa. Jo amb aquests 10$ només em compraré tonteries, però l’Abdul comprarà menjar o coses importants per la seva família”.

Només per això ja ha valgut la pena fer aquest viatge.