En molt poc temps ja hem tingut temps d’observar un conjunt de subtils diferències entre el primer i el segon fill:

La concepció

L’etapa de la concepció del primer fill és una llarga i molt excitant època, en la qual no existeix el mal de cap i on qualsevol moment és un bon moment. (També és una època on no cal anar al gimnàs per mantenir-se en forma).

La concepció del segon fill és una altra història. D’entrada, i venint d’una època de sequera, et prepares físicament per estar a l’alçada de l’esforç necessari. Però resulta que tens una punteria que ni el John Wayne en els seus millors temps: “donde pongo el ojo, pongo la bala”… Així que tant d’entrenament et serveix bàsicament per fer un pimpampum i fins d’aquí a 10 mesos, carinyo.

El predictor

Recordo el dia que vam saber que la Beth estava embarassada.

Els nervis a la farmàcia: la farmacèutica em va dir “sort” i ben bé no sabia quin significat tenia”sort” en aquell moment (ara sí que ho sé: sort hagués estat estar 8 mesos més de “siga buscando”).

Els nervis mentre esperàvem el resultat de la prova, fent una cerveseta a la terrassa.

L’emoció, alegria i pànic barrejats, quan vam veure les dues línies al predictor.

Més de dues hores parlant, sobre com canviaria la nostra vida a partir d’ara (canviant ipso facto la cervesa de la Beth per una Coca-Cola, i la meva per una ampolla de Whisky per passar l’ensurt).

Anar al llit, abraçats, i pensar que en aquell moment ja no érem la Beth i el Sergi, i que hi havia una altra vida allà formant-se, entre nosaltres.

Despertar-se a l’endemà, i pensar que allò no era un somni, que anava de debò.

També recordo el dia que vam saber que esperàvem la Jana. Era el dia de la setmana que fan “Game of thrones”, la Beth va pujar a dormir el Gerard i em va dir de passada “per cert, em sembla que estic prenyada”. “Ah sí?”, vaig preguntar. “Em sembla que vaig a buscar la prova a la farmàcia, que si em quedo amb la intriga no gaudirem plenament del capítol d’avui”. Mentre esperàvem el resultat de la prova, comentàvem emocionats com d’impressionant va ser el capítol de la setmana passada…

Quan van passar cinc minuts exactes (estàvem impacients, que el capítol de Game of thrones ens estava esperant), vam mirar el resultat. No es veia clar i, per si les mosques, vam decidir que era negatiu (si sortia positiu, potser voldríem parlar del tema i se’ns faria massa tard per veure la sèrie, que l’endemà treballàvem).

No vegis quin capítol! Brutal! No oblidarem mai aquest dia! Buff quina temporada!

Ah, sí! I al final van sortir les dues ratlletes al predictor 🙂

L’embaràs

L’embaràs del primer fill és el més important a la teva vida. Et prepares llegint blogs, revistes especialitzades (sí, de les de paper, “Mi bebé y yo” i totes aquestes mariconadetes que compres a la llibreria amagant-te com l’adolescent que -antigament- anava al vídeoclub a llogar pel·lícules per a adults). Et passes els dies i les nits parlant de com canviarà el teu futur, preparant-te pel que vindrà, anant a totes les botigues Prenatal de la comarca, mirant catàlegs de cotxets (ens va costar més triar el cotxet que el Seat Altea, va en sèrio), mirant vídeos de criança natural, visites a l’Ikea, pintant l’habitació perquè tingui uns colors càlids però tampoc no excessivament, just la tonalitat “dunas del desierto” que es veu que fa que els nens es relaxin i s’adormin en un pim pam (ah! sí!, las “dunas del desierto” estan a l’habitació on, després de 21 mesos, el Gerard encara no ha fet ni tan sols la migdiada, però això són detalls), parles amb tots els amics que ja tenen experiència perquè t’expliquin com funciona el tema, …

Les cites amb l’hospital són sagrades, així com les visites a la llevadora! A totes elles hi anem tots dos, faltar-hi a una d’elles seria com no anar a missa un diumenge de Rams per a una catòlica devota. El curs de preparació pel part? No en faltem ni a un, és igual que plogui o nevi. Agafar pes? Si su plau! La compra ja la porto jo; si s’acaba el paper de WC, no t’ajupis, ja aixeco jo el paquet, que pesa massa!

Amb el segon fill, les coses són una mica diferents. L’últim número de “mi bebé i yo” que tenim és de fa dos anys, el cotxet l’hem baixat de l’altell una setmana abans del naixement, pintar l’habitació… per què? Si total dormirem tots junts a la nostra habitació, si no li agrada el color ja el triarà ella quan tingui 15 anys. Anar a botigues a comprar coses pel nadó? Bufff, amb la feinada que tenim amb el Gerard… Escolta, si li posem aquella samarreta que diu “Bad boy” tampoc no passa res, ja li ficarem unes arracades perquè la gent sàpiga que és una nena i au!

A les ecografies intentem no faltar. A les cites amb la llevadora… “Escolta, Beth, no t’importa anar tu sola, oi? Total, només se sent el cor i no gaire bé, i jo tinc una feinada…”. El curs de preparació de què? Impossible anar-hi, total, si parir és fàcil, només cal apretar una mica i ja està. El tema d’agafar pes… 12 kgs de nen amunt i avall tot el dia no són gaire pes, quan diuen que no aixequis pes segur que es refereixen a que no et dediquis a fer culturisme…

El part

El part, com a mínim en el nostre cas, va ser bastant semblant. Ho podríem definir com un “Sergi, em sembla que m’he posat de part… Ups, si ja ha nascut!”.

Potser la diferència principal està en els nervis. Al primer part t’estàs enfrontant a allò desconegut, és una experiència alhora meravellosa i terrorífica, estàs molt emocionat pensant en que d’aquí a una estona tindràs el teu fill entre els braços, però al mateix temps pateixes per tot: per la mare, pel nadó, per si s’allarga el part, per com serà, per si tot anirà bé, … Recordo que quan li van ficar les corretges a la Beth, ja estàvem al paritori, van trigar dos o tres minuts a trobar el batec del cor del Gerard. Aquells dos o tres minuts van ser eterns! Jo pensava “no troben el cor, però la Beth encara fa la mateixa panxa, no pot ser que se li hagi escapat el nen quan ha anat al lavabo, què està passant?!!!”. En el part del primer fill reparteixes la teva preocupació al 50% entre la mare i el nadó; de fet jo vaig estar més pendent de la Beth (fent suport moral, però alhora pensant “ostres, m’agradaria poder suportar jo una part del teu dolor, perquè fos més fàcil”) que del part en sí.

El part del segon és més fàcil. Vas sense tanta por, tens assumit que el nadó naixerà d’una manera o altra, i t’ho prens d’una altra manera. En el meu cas, vaig viure potser més intensament aquest segon part, ja no patia tant per la Beth (total, ja sabia que és una súper woman) i vaig estar més pendent de veure el naixement en sí.

Ara, sí que he de reconèixer que el moment de veure per primera vegada el Gerard i la Jana va ser exactament igual d’especial, emocionant i emotiu! Aquí sí que no hi ha diferència!

El nen plora

No hi ha cosa que estressi més a un pare primerenc que sentir els seu fill plorar (especialment, sentir el seu fill plorar a les 4 de la matinada sense parar). L’evolució ha fet que el plor d’un recent nascut activi un receptor específic al cervell dels pares que provoca el mateix efecte que un percutor darrera de la orella, és absolutament impossible d’ignorar. Qualsevol pare o mare estarà d’acord en això.

Amb el primer fill, el més petit indici de que el nen es posarà a plorar ja provoca un estat d’alerta màxima. A la que veus que comença a arrugar el nas, ja et prepares per córrer com l’Ussaint Bolt a la final dels 100m llisos. “Beeeethhh! Em sembla que el Gerard es posarà a plorar! Crec que té gana!”. La Beth deixa immediatament el que estava fent (“mmmm aquella olor a croquetes xamuscades dels primers dies de vida del teu fill!”) i arriba esbufegant, en 0.3 segons, per veure què li passa al nadó, que està començant a obrir ja la boca, i… “buà, buà!”. En una meravellosa acció coordinada que dura amb prou feines 1 segon, la teta ja està a l’aire, el Sergi ha agafat al Gerard i l’ha col·locat estratègicament als braços de la Beth i teta a la boca! Senyors de Ferrari, apreneu a fer pit stops!

Amb el segon la cosa és una mica diferent. Estàs jugant amb el gran, la nena està dormint al cuco. De cop, sents un “buà, buà!”. Aixeques una mica el cap, per veure si es calma ella sola. “Buà, buà!”, llàstima, no hi ha hagut sort. “Beeeeth, la nena plora!”. “Ja vaig! Estic fent croquetes, i no vull que es cremin!”. “Val, no pateixis, si plora és que respira! Ja t’aviso si veig que es posa lila!”.

El silenci

Fa temps hi havia un anunci d’una marca d’aires acondicionats que feien èmfasi en “el silenci”. Durant els primers mesos de vida del Gerard hi vaig pensar sovint.

L’arribada del teu primer fill fa que la teva casa es converteixi en una mena de santuari, com un temple budista. Parles xiuxiuejant a tothora, desconnectes el timbre (el nostre el vam tornar a connectar quan… endevineu… la Beth ja estava embarassada de la Jana), demanes a la veïna toca*** que, si us plau, abaixi el volum de la TV de l’habitació, fiques música relaxant quan el nen dorm, quan venen visites a casa els ensenyes un mesurador de decibelis i els amenaces amb fer-los fora de casa si alcen massa la veu, …

L’arribada del segon fill és una mica diferent. Si durant els primers mesos de vida del Gerard a casa només s’escoltava música relaxant de piano, ara tenim una cacofonia de música estrident de les joguines del nen, el pito del cotxe, el soroll del cotxe amunt i avall, el cotxe picant a terra, el Gerard rient a ple pulmó mentre xoca amb el cotxe contra tots els mobles, la Beth cagant-se en la mare que la va parir quan el Gerard l’atropella amb el cotxe, el veí picant al timbre perquè no pot veure la TV amb tant de soroll, el Gerard cantant a ple pulmó mentre fa picar dues peces de fusta, el Sergi cridant perquè s’ha fomut de lloros ensopegant amb les peces de fusta que el Gerard ha deixat caure al mig del pas… “Un remanso de paz y tranquilidad”, vaja.

En braços

Recordo que la Sílvia em va comentar una vegada “l’Ona s’ha passat el primer mes de vida 24h al dia en braços”. En aquell moment vaig pensar que estava com una cabra, que això era “malcriar al fill”, i que jo això no ho permetria pas (tampoc no permetria que el nen dormís al meu llit, noooooo).

I així ho vam fer: el Gerard es va passar el primer mes de vida 23h 45 minuts al dia en braços (els altres 15 minuts és el temps màxim que vam aconseguir que aguantés dormit al seu llitet, que es veu que ens vam equivocar i vam comprar un llit de fakir enlloc d’un moisès).

De tota manera, tampoc no ens importava. No hi ha res comparable a tenir el teu nen dormint en braços 🙂 Desprèn una pau i una tranquil·litat incomparable. De fet, ens barallàvem per tenir-lo a sobre. “Va, Beth, deixa-me’l”. “No, però si només fa una hora que el tinc jo, ja te’l deixo després!”.

Fa 5 dies que ha nascut la Jana i crec que ja ha passat més temps al cuco que el Gerard en tota la seva vida 😀 Evidentment, la tenim en braços… sempre que estem tranquils amb ella, la qual cosa diguéssim que no està succeïnt amb freqüència. És cert que ens dóna la sensació de que la Jana és mooolt més tranquil·la que el Gerard (l’hem ficada més d’una vegada al cuco estant encara mig desperta i s’hi ha quedat ben conforme, i fins i tot una vegada ens hem trobat que s’ha despertat al llitet i no s’havia queixat), però està clar que aquesta vegada “no malcriarem a la nostra filla” 🙄

Atenció constant

Tothom ho sap: cuidar un nadó recent nascut és una feina a temps complert. 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, tota la teva atenció (i la de la teva parella) està focalitzada en el petit que acaba d’arribar a casa. Les necessitats fisiològiques passen a ser un plaer que pot esperar (ai aquestes bufetes a punt de rebentar!), una dutxa ràpida de 5 minuts és l’equivalent a passar una tarda en un SPA, la TV és un element més de decoració del menjador, … Quan arriba el nadó, no vols (ni pots) fer res més que estar per ell, tot el dia. O li estàs donant el pit, o estàs mirant com dorm als teus braços, o li estàs canviant el bolquer… No el deixes sol ni un instant, “for the night is dark and full of terrors” 🙂

Aish segons! Aquí la cosa canvia una miqueta! Els nadons recent nascuts que han de competir per l’atenció dels seus pares amb un germà de 20 mesos parteixen en franc desavantatge. El germà gran té dues cames fortes i sap molt bé com utilitzar-les! En aquesta edat, la dita “la curiosidad mató al gato” li va com anell al dit! El germà gran té unes ànsies incontrolables per conèixer el món, és ràpid com una gasela, i a la que et descuides un segon, ja l’has perdut de vista.

El nadó recent nascut, per la seva banda, es queda tranquil·lament estirat al llitet, no és capaç ni de donar-se la volta! El pots deixar a sobre del canviador i no es mou. Dorm 16 hores al dia, i les altres 8 se les passa a la teta, on el tens perfectament controlat! I quan està dormint… diguem que de vegades els pares es despisten.

“Gerard! Gerard! Vine aquí!”, el pare arrenca a córrer darrera del nen que acaba de sortir disparat com una bala cap a la porta de la biblioteca perquè ja s’ha cansat de mirar contes. “Gerard!”, la mare també li va al darrere, no fos cas que el nen s’escapi i es perdi. Mentrestant, en una galàxia molt llunyana, la Jana, amb 36 hores de vida, es desperta, trista, sola i abandonada, dins d’un cotxet, en un antic castell reconvertit en biblioteca, ningú no pensa en ella… 😡

Nota per a l’agència catalana de protecció a la infància: aquest és un fet real, però no va durar més de 20 segons: el temps necessari perquè la Beth i jo ens miréssim uns instant i diguéssim al mateix temps “la nena!”, i sortíssim disparats un cap a cada cantó. Els dos nens estan sans i estalvis i no han patit cap tipus de trauma psicològic 🙂

Les coses clares

Els nens de 20 mesos tenen mooooolt clar el que volen. Els nadons d’una setmana, pobrets, no tenen ni idea de com és el món que els envolta, ni són conscients del poder que (ben aviat) podran exercir sobre els seus pares.

El germà gran plora quan és hora de marxar del parc (plora, s’estira a terra i comença a picar amb el cap a terra, “el mundo se cuartea!”), a la petita li és indiferent si anem al parc o ens quedem a casa, no té veu ni vot! El germà gran no es vol treure la jaqueta quan arribem a casa (no! queta! fora! enrera! no! buà! buà!), i treure-li per la força és com barallar-se amb un tigre famolenc; a la petita la pots vestir o desvestir sense que pugui fer gaire cosa més que emetre alarmes sonores. El germà gran vol un iogurt (gurt! mà! nyam! tu! gurt!) com si fes un mes que no menja, la petitona també sent passió pels làctics, però directament de l’envàs (lleteta calentoneta de la teta).

Lluitar contra els desitjos del teu fill de 21 mesos és una batalla perduda (com quan veus un Madrid-Espanyol, ja saps qui guanyarà!), així que al final intentes navegar el millor possible. Que el nen vol sacsejar el cotxet de la Jana? Procures que ho faci amb la màxima suavitat possible (que la nena no salti més d’un pam!). Que hem de passar per la zona de pedres, que és més guai, enlloc de per la vorera? Au, doncs traca-traca-traca amb el cotxet, si es desperta ja la posarem a la teta. Que són les 21h però ara ens vé de gust jugar amb el xilòfon? Doncs res, juguem amb el xilòfon, que diuen que la música els hi agrada als nadons, i la percussió és música, no?