Era qüestió de temps. Tots els nens en tenen, tard o d’hora. Tots els pares ho pateixen. N’havíem llegit abastament en blogs i pàgines d’internet, vam fer un curs de límits per estar-ne preparats (fa un any), ho havíem parlat entre nosaltres, … Però una cosa és la teoria, i una altra la (dramàtica) pràctica.

La versió resumida de la història és que ahir el Gerard es va encaparrar en que volia pujar a la bicicleta d’un altre nen. No va poder ser, i això va derivar en la Tercera Guerra Mundial. Heu vist “Salvar al soldado Ryan”? O l’episodi “La batalla de los Bastardos” de Game of Thrones? Els crits, el caos, aquella mirada aterrida dels cavalls a punt de morir davant de la fúria de l’enemic, la cara d’angoixa i ofec del Jon Snow quan gairebé mor aixafat per una muntanya de cadàvers… S’acosta bastant a la rabieta del Gerard d’ahir.

Evidentment, les causes d’allò que passa sempre són múltiples, i les responsabilitats, compartides. En això, i en tot. Les coses no són blanc o negre. En aquest cas, evidentment, no siguem simplistes, el responsable últim del berrinche és el nen. A ell se li va ficar una idea al cap, que no podia ser, i es va anar ficant en una espiral mental negativa que va provocar una escena pròpia de qualsevol episodi de “The Walking Dead”. Però, i també hem de ser-ne conscients, nosaltres no vam saber actuar adequadament per frenar-ho a temps.

En qualsevol cas, el que va passar és que vam anar al Castell a jugar amb els nens de Ralet. Ja havíem començat amb mal peu perquè el Gerard estava força cansat (de l’Espurna vam anar a jugar al parc, del parc a la biblioteca, a canviar el bolquer, el Gerard n’estava ja fins als nassos i oh desastre! ens havíem deixat la pipa a casa). Però amb el rotllo d’anar a jugar, semblava que se li havia passat el malestar. A tot això, no hi havia encara ningú allà, però vam fer una trucada a tres amb la tieta Sílvia i la iaia Aurora. Molt bé els primers 3 minuts, però després ja es va agobiar perquè no li fèiem cas (la mama estava amb la teta ocupada, i jo parlant per telèfon… segon error).

Vam penjar i just van arribar els altres nens. Fins aquí, bé, hi havia pilotes i certa distracció. Però en aquestes que va arribar l’Orèn (un nen més gran) amb una bicicleta. “Bici, bici, bici, bici!” i així durant 5 minuts, non stop. El nen no li volia deixar, però al final la mare el va convèncer. El Gerard va pujar ben content, però li vaig dir que només podíem fer unes quantes voltes; mentrestant, l’Orèn mirava què feia el Gerard amb la bicicleta igual que un príncep saudí al ginecòleg que està examinant la seva dona.

Total, que al cap de 3 o 4 minuts, vaig fer baixar el Gerard de la bicicleta. El Gerard va mirar la bicicleta i a l’Orèn igual que el príncep saudí a la seva dona si es comencés a morrejar amb el ginecòleg. I va començar el drama. Més llàgrimes que a les películes de diumenge a la tarda a A3. “Bici, bici, bici, bici”, talment com un disc ratllat. Tota l’estona, sense respirar, unes llàgrimes de cocodril que farien avergonyir el riu Llobregat. “Bici, bici, bici, bici”, al final vam decidir d’anar-ne a comprar una (ja fa dies que ho diem, perquè li apassionen les bicis). Mala sort!, just ahir dia 31 de gener, la botiga era tancada.

Per Reis, a casa la besàvia Conxita li van portar una moto. El problema és que no van encertar la talla, i és més gran que la meva! Vaja, tan gran no, però gairebé. Li falta més d’un pam per tocar a terra, jo crec que no la podrà utilitzar fins als 5 anys (literalment). De tota manera, i davant del drama, vaig pensar que es quedaria calmat si pujava a la moto, arrossegant-lo jo. Així doncs, vam girar cua cap a casa. “Bici, bici, bici, bici”, tot el camí fins a casa sense parar.

Vaig pujar amb el Gerard a buscar la moto i, d’entrada, es va posar molt content. Vam sortir al carrer amb la moto i va pujar-hi, molt content. Vaig començar a arrossegar-lo, i molt content. Va veure que no podia control·lar ell el moviment, i molt poc content. Va veure que l’estava arrossegant jo, i menys content encara. Va començar a protestar sonorament, i ens vam aturar, i ja no hi havia ni rastre d’alegria. Vaig tornar a estirar de la moto i allò ja havia passat de “Mary Poppins” a “Apocalypse Now”. Total, que el vaig agafar patalejant i vam tornar cap a casa. En aquell moment el Gerard ja s’havia convertit en la nena de l’Exorcista.

La Jana, per sort, que és una delícia, estava tranquil·lament ajaguda al cuco, així que la Beth va poder anar al rescat. Però la cosa estava descontrolada, van pujar tots dos a veure si fent un banyet el Gerard es calmava però anàvem de mal en pitjor. “Moto, fora, bici, enrera, sabata, jaqueta”, el Gerard utilitzava tota la seva capacitat oratòria per fer-li entendre a la Beth el que volia (amb un volum ben elevat perquè no tingués excusa “no et sento, carinyo, parles molt fluixet”). Evidentment, el pobre nen es pensava que la Beth no l’entenia. Es va presentar la Guàrdia Urbana per veure si estàvem fent una matança de porcs ilegal, però van marxar a buscar els reforços del grup d’acció especial dels Mossos d’Esquadra.

A tot això, la Beth ja havia vist clarament que el banyet no era cap solució, així que van tornar a baixar, per provar una altra tècnica. En aquest cas, el que vam fer va ser agafar el seu cotxe de joguina i sortir al carrer a passejar-nos al damunt. Per fi!, va funcionar. Vaig sortir al passeig de davant de casa, i “brrrrummmm” corrent passeig amunt i avall amb el cotxe 🙂 Més feliç que un gínjol 🙂 Anava tan ràpid amb el cotxe que jo li havia d’anar al darrere corrents. Més de mitja hora! Non stop! Va acabar rebentat! (I jo també, no cal dir-ho).

Al final estava tan cansat que ja ell mateix va voler tornar a sopar. I després de la tempesta, vé la calma. Ja vam sopar, vam fer un banyet i a dormir 🙂

 

PD. La Jana segueix amb la seva política “Do not disturb”. La veritat és que dóna gust. Aquesta nit ha dormit 5 hores d’una tirada, i 4 hores més a continuació. Tenir nens no és fàcil, però tenir la Jana sí que ho és 🙂