Hi ha dies que penses que seria millor no haver-se llevat… Avui n’ha estat un.

De fet, hem començat força bé. La Jana ha dormit de conya (últimament està donant molta guerra per dormir, però ahir gairebé no va fer migdiada i aquesta nit ha fet 6.5 hores d’una tirada i després 3 més, així que molt bé). Ens hem llevat a quarts de nou (bé, jo m’he llevat a quarts de deu, ho reconec!). Entre esmorzar, la caca de la Jana (és un rellotge i cada matí patapam!), mirar els dibuixos (ara el Gerard ja demana veure la TV, li agrada molt la Peppa Pig i la Patrulla Canina), etc. al final sortíem de casa a les 11:30 per anar al Bonpreu (els dies de cada dia els nens dinen a les 12 i fan la migdiada a les 13h, ehem!). Però tot dins de la normalitat, tots contents al cotxe cap a Pallejà.

Al súper ens hem trobat un munt d’amiguets del Gerard, hem comprat i no hem tingut cap drama de consideració (diguéssim que els minidrames ja s’han convertit en rutina i una petita pataleta de 2 minuts “perquè vull aquells calamars a la romana marca Findus enlloc d’aquells altres de KM 0” ja no són dignes de menció).

En qualsevol cas, tot anava sobre rodes (mai millor dit) quan hem arribat a Molins. Hem trobat lloc per aparcar just al davant de casa i els nens estaven a puntet d’adormir-se, així que estàvem preparats per fer una operació migdiada pim pam.

Però ja se sap que quan tot va rodat, atenció: és una treta del destí perquè et confiïs i el desastre que està a punt de caure sobre el teu cap t’agafi ben desprevingut.

I així ha estat quan ens hem adonat que no portàvem claus de casa. Ahir la Beth no va agafar les seves, i quan vam tornar la Jana estava adormida al cotxe, així que la vaig deixar davant de casa amb les meves claus. No me les va tornar, i avui quan hem marxat de casa, no ha pensat tampoc en agafar-les (ni les meves, ni les seves). Total, que quan hem arribat a casa, amb els nens gairebé adormits, ens hem quedat amb un pam de nassos.

Hem anat a casa la besàvia Rita, per si de cas n’hi hagués de recanvi. Per acabar-ho d’adobar, la Beth no té claus de la porta del davant, i la besàvia i la Sefa eren a Isona. Gabri-wan-Quenobi, ets la nostra última esperança! Per sort, el cunyat de l’Ernest (el Gabri) té claus de recanvi. Ens ha costat bastant localitzar-lo, però finalment hem aconseguit parlar amb ell. Era a Vic, però amb plans de tornar al vespre. Sembla que no haurem de dormir a sota d’un pont!

Així doncs, hem anat a casa la Laura a dinar i fer la migdiada. Entre pitos i flautes, els nens han acabat anant a dormir a quarts de quatre, i els hem hagut de despertar a quarts de sis. Després de berenar, hem decidit anar a Sant Boi, que l’altre dia vaig veure que hi havia una fira d’atraccions.

Hi hem arribat a les 19h (sí, quan tots els pares amb cotxet marxaven i arribaven els adolescents amb pírcings, nosaltres som així 😉

Feia bastant de fred, però al Gerard no li ha importat gaire. Hem començat a caminar; els nens amb els ulls oberts com a plats, tantes llums, música i colors. El Gerard ha pujat en una atracció infantil en la qual, per la nostra sorpresa, ha començat a escalar per pujar a la segona planta, des d’on ha baixat amb un tobogan ben alt que acabava en una piscina de boles.

Només sortir d’aquí, ens trobem amb un bon merder… de manera bastant literal. La Jana porta una caca que va del cul fins al cap! Amb la rasca que fa, no és qüestió de despullar-la, i el Gerard té plans que no passen precisament per anar a buscar un lloc arrecerat per canviar a la seva germana, així que ens dividim. El Gerard i jo ens quedem a les atraccions i les nenes se’n van a la m… a gaudir de la calefacció del lavabo del Leroy Merlin. Crec que he sortit guanyant 😉

El Gerard ha pujat en uns llits elàstics d’aquells que van amb cordes i salten 5 metres amunt. La primera vegada, i no passa precisament por. Quan acaba, busco les sabates i no les trobo. El Gerard en veu unes de color blau, molt semblants a unes que té ell (les vam comprar per fer psicomotricitat -psico pels amics-), però són tres o quatre talles més grans.

-Les meves sabates de psico! -diu.

-No són teves!- li responc.

– Sí, sí, les meves sabates! -insisteix, començant a plorar. – Són meves!

Jo no ho veig gens clar. Li poso, però són molt grans. Evidentment no són les seves. A més, recordo perfectament que portava unes altres. Me l’emporto arrossegant-lo cap a l’atracció anterior, i allà trobem les seves sabates, desades on les havíem deixat. Dedueixo que havíem anat sense sabates d’una atracció a l’altra, però el Gerard segueix remugant: “les meves sabates de psico!”.

Quan torna la Beth li explico l’anècdota i comença a riure (amb una llagrimeta lliscant-li per la galta):

– Li he robat les sabates a un altre nen!

Resulta que al sortir de la primera atracció ha vist aquelles sabates i ha pensat que eren les del Gerard. Sembla que amb la seva empanada de dia ha pensat “sí que entren bé avui aquestes sabates…”, sense plantejar-se que habitualment el que creixen són els peus dels nens, no les sabates!

Total, que un pobre nen ha hagut de tornar a casa descalç, perquè ha començat a buscar les sabates a la sortida de l’atracció i nosaltres ens les havíem endut en una altra! Tornem i, evidentment, les trobem allà on les havíem deixat. Tornem a l’atracció original i el noi que se’n cuida ens confirma que una família ha estat una estona flipant amb que uns lladres haguéssin deixat el seu fill sense sabates :S

Per sort li han dit que tornaran demà, pobres!

A tot això, s’han fet ja les 21h i el el Gabri-wan-Quenobi sense donar senyals de vida… És negra nit, fa molt de fred, no tenim claus de casa i riute’n del Darth Vader quan tens al Gerard amb son! Decidim fer temps i anar a un restaurant d’aquests de 4 forquilles als quals vas habitualment quan tens canalla: 3 plats, servei exquisit, alta cuisine, una copeta de vi bo per fer baixar el menjar… Ep, Sergi, desperta tio! Això, que parem al primer Kebab bar que trobem, on el Gerard és el nen més feliç del món menjant uns nuggets amb patates fregides i la Jana… bé, potser això no ho hauríem de deixar per escrit si no volem alarmar als serveis socials, però als seus 10 mesos també és la nena més feliç del món menjant nuggets amb patates fregides 😉

Per fi sona el telèfon, el Gabri ja és a la nostra comarca! Quedem amb la seva dona, la Tere, davant de casa de l’Ernest i, després de 10 hores, per fi aconseguim tornar a casa! Visca!

Buff, com han canviat “Les aventures del Sergi i la Beth”. Fa uns anys, perdre l’últim vaixell que ens tornava d’una illa deshabitada al cor del Vietnam suposava una anèctoda a peu de pàgina, i avui dia perdre les claus de casa i haver-te de quedar 10 hores perdut al Baix Llobregat ocupa una entrada sencera del blog!