Avui ha estat un dia intens, la qual cosa no significa que hagi estat un dia magnífic ?. Això sí, a estones ha estat una bona aventura:

• Si vols saber com hem acabat en un bus de guiris, passa al capítol 1.
• Si t’estimes més saber per què la platja de Positano és un fail, passa al capítol 2.
• Si vols saber com el Sergi s’ha gastat 65€ en dinar i tot i així no s’ha suïcidat, passa al capítol 3.
• Si t’agrada riure’t dels mals aliens i vols saber com hem fet un dels pitjors viatges de la nostra vida, passa al capítol 4.
• Si t’agradaria saber directament com es compleix la Llei de Murphy i tot allò succeptible d’empitjorar empitjora, passa al capítol 5.
• Si ets la mama del Sergi i l’únic que t’interessa és saber si malgrat tot, estem vius els 4, pots anar directament a l’últim paràgraf.

---

Capítol 1: El bus de la cua interminable

Hem començat el dia com el Guardiola, ben d’hora ben d’hora (cortesia del Gerard, que a les 7 “ja no tinc més son!”). Evidentment jo sí tenia més son, però la Beth m’ha fet “toc toc, et toca a tu, que jo ja he estat de juerga amb la Jana” així que m’he putej… he gaudit d’una magnífica estona veient vídeos d’autobusos (que és allò que a tothom li agrada fer a les 7 del matí quan està de vacances, visca!).

Avui teníem previst anar a Pompeia, però la previsió meteorològica anunciava pluja, així que hem decidit fer un canvi de plans i fer avui la Costa Amalfitana. La idea era anar fins a Amalfi (via Positano) en bus i tornar en vaixell. La distància no és gaire gran (uns 10km fins a Positano i uns 25km fins a Amalfi) però la carretera té tela i fins a Amalfi hi ha una hora i mitja aproximadament (1.5 hores per 25 km, no cal ser un lince per saber que això significa que el bus va moooolt lent, i creieu-me que per motius justificats).

Des de Sorrento surt un bus cada mitja hora, però a Sant’Agnello només se n’aturen alguns, així que quan ens hem decidit hem hagut de córrer una mica per enganxar el de les 9:17. Quan marxàvem ens hem creuat amb el Salvatore (l’amo dels apartaments) que netejava la piscina. Quan li he dit que anàvem a Positano m’ha preguntat “en nave?” i li he dit, tot content “no, en bus”. Ha fet un gest que venia a significar “estàs segur d’això que dius? SEGUR?”. Li he dit “no, però tornarem en nave” i m’ha mirat com dient “bueno, si tu ho dius…”.

Com que ens agrada córrer riscos, hem decidit que segur que no n’hi havia per tant, nosaltres som uns matxotes, així que cap al bus. Hem arribat a la parada a les 9:17 en punt, apurant com ens agrada. He comprat els dos bitllets (els nens no paguen), 2€ cadascun, i hem esperat a que vingués el bus. El bus ha passat al cap d’uns minuts. Cal remarcar la paraula “passat”, perquè això és el que ha fet, passar sense aturar-se el molt cabró. Li he fet gestos inconfusibles amb els bitllets a la mà al conductor, i el tio ha assenyalat cap enrere i ha fet un gest amb el cap que no hem sabut interpretar si volia dir “el bus està ple, és que estàs cec?” o “no patiu, bona gent, que el vostre autobus vé tot seguit”.

Com que som de naturalesa benpensats, hem decidit que hi havia un altre autobus a la volta de la cantonada. A tot això, el Gerard semblava l’ase d’Shrek “ja vé el bus? ja vé? ja vé el bus? trigarà molt? quan vindrà? on és? ja vé el bus?”. I com que és el meu fill i estaria lleig escanyar-lo, doncs “de seguida, carinyo. Un momentet de res, guapo. Ja està venint. Que sí, preciós”.

Al cap d’uns 15 minuts he decidit que havia de fer alguna cosa per tal de salvaguardar la meva integritat mental, així que he entrat a la botiga on he comprat els bitllets a preguntar pel significat exacte del gest del conductor. L’home (amabilíssim, cal dir-ho) m’ha dit que això volia dir que el bus estava ple, i que podia ser que vingués un altre, o podia ser que no. Que ell em recomanava que anessim caminant fins a Sorrento (15 minuts a peu), ja que tant si venia un altre com si no, era probable que també vingués ple. O no.

M’ha recordat l’anècdota aquella que expliquen l’Ernest i la Blanca de Guatemala, quan li van preguntar a una senyora si ja havia passat el bus i els hi va dir “Ayer no pasó, veremos hoy”.

Total, que després d’uns 10 minuts hem decidit que millor anàvem a Sorrento, ja no venia de 15 minuts. El camí és pla (no molt agradable, ja que és una carretera i el trànsit és molt intens), però anàvem per l’ombra i no se’ns ha fet llarg.

El que sí que era llarg, i de collons, era la cua per pujar al bus quan hem arribat a l’estació d’autobusos de Sorrento. Hi havia (sense exagerar) unes 200 persones! Ens han dit que sortia un autobus de seguida, el següent en 15 minuts i després cada mitja hora. Hem començat a fer cua, però allà al costat hi havia un bus turístic amb una cua de 5 persones (literalment) i hem pensat que valia la pena preguntar. Ens han dit que costava 15€ per persona (els nens gratis), i no ens ho hem pensat dues vegades: si ja seria complicat 1 hora i mitja d’autobus amb els dos nens, si li afegim 2 hores de cua prèvia ja la cosa podia ser apoteòsica.

Així que hem pujat al bus de guiris, i ens han donat uns cascos per escoltar els comentaris i la música. Hem estat de conya, amb els nens fent palmes quan la música es ficava alegre i nosaltres amb un somriure d’orella a orella gaudint de la carretera, que és molt espectacular: corre per sobre d’un penya-segat, potser a 150m d’alçada, i és increïblement giravoltada. Però com que anàvem ben còmodes no se’ns ha fet pesada (la Sílvia ens havia espantat, però això és perquè ella no és una matxota com nosaltres).

Hem arribat a Positano cap a les 11:15, i hem baixat per fer una paradeta d’una hora o així i tornar a pujar cap a Amalfi. El dia havia començat una mica complicat però ara ja estava tot sota control. Ai, pobres il·lusos!

---

Capítol 2: Banyitus interruptus

Positano és un poble vertical. Però vertical de collons. El bus ens ha deixat a la carretera, des d’on es veia el mar allà al fons, ben avall. Val a dir que la imatge del poble des d’allà és força espectacular; les cases estan pintades de colors i es veuen totes com colgades de la muntanya, amb l’església i el port a baix de tot.

Hem decidit que podíem baixar cap al poble, fer un banyet i tornat a pujar. Així, pim pam. Perquè som uns matxotes, eh! Arrossegant dos cotxets, a quarts de 12 del migdia, amb el Sol queient a plom sobre els nostres caps…

El camí de baixada és fàcil (sí, ja ho sé, no calia ser gaire llest per saber que el de pujada no ho seria tant, però és que nosaltres som uns ma… això, no em repetiré més). Hi ha hagut un punt en el qual una mica de cordura ha entrat dins del cervell de la Beth i m’ha proposat de quedar-nos a dinar a un restaurant que hi havia a mig camí aproximadament, perquè de tota manera el poble tampoc no es veia res de l’altre món i els nens ja començaven a tenir gana. Però el menda ha pensat “ja que estem aquí, i hem pagat 15€ per cap, joder, aprofitem una mica i mirem el poble”, així que hem continuat cap avall. En aquell moment semblava una bona decisió, ja que just a la cantonada el poble millorava: el carrer es tornava peatonal i molt bonic.

Sí que és cert que està ple de botigues de guiris (inconvenient 1) i, sobretot, de guiris (inconvenient 2). Però ple, ple, ple. Entre la marabunta i que el carrer és estret (i només n’hi ha un, que baixa, baixa, baixa, perquè no hi ha espai per més) ens sentíem una mica com les formigues dins d’un formiguer. O, més aviat, com els Lemmings, ja que només podies anar endavant empès per la gent del darrera, era impossible aturar-se.

De sobte, ens hem trobat amb un problema més important: escales. Anant amb els dos cotxets, el pitjor són les escales, perquè els cotxets els hem de baixar entre dos. Per tant, baixar escales és una operació logística complexa, en la qual hem de deixar un nen sol mentre baixem un cotxet, i aleshores deixar sol el nen que hem baixat per anar a buscar l’altre. Amb el risc de que algú s’emporti el nen o (molt més probable) que ens fotin fora del poble per escandalosos quan els dos no deixin de cridar a tot pulmó perquè els hem abandonat. Val a dir que quan estàvem preparant el viatge la Sílvia ens va dir “jo no sé si us recomanaria la Costa Amalfitana, és molt bonica, però fa molta pujada, i amb els dos cotxets…”. Però com que ja sabem que la gent de vegades es pensa que nosaltres som uns nyicris, i no uns viatgers experimentats, doncs vam pensar que no hi havia per tant.

Així doncs, hem tirat cap avall. De fet, no n’hi havia gaires, d’escales, només un parell de trams, i de seguida hem arribat a la platja. Que, amb tota seguretat, és la platja més massificada que he vist en la meva vida. De fet, el problema és que la platja és bastant petita i la major part és privada. És a dir, el 90% de la platja està farcida de parasols (propietat dels hotels i restaurants) i un trosset petit petit està ple de gent apinyada com si fos el primer dia de les rebaixes del Corte Inglés (però enlloc de barallar-se per un calçotets, es barallen per un trosset de sorra on deixar la tovallola).

A tot això feia una calor asfixiant, i ja que havíem baixat fins allà (i, sobretot, havíem pagat 15€ pel bitllet del guiribus), calia aprofitar-ho. Així que hem ficat crema als nens i me’ls he endut a banyar-nos mentre la Beth es quedava cuidant dels cotxets. Sí, és el que sembla. Una idea estúpida. Jo cuidant els nens i la Beth cuidant els cotxets. Però cal comprendre que portàvem mitja hora arrossegant els cotxets a 35 graus. Crec que els advocats això ho anomenen “enajenación mental transitoria”.

El que ha passat a continuació era fàcil de preveure. Els dos nens plorant “mama, mama, MAMAAAAAA!!!!” només ficar els peus a l’aigua (que tot cal dir-ho no era pas una bassa d’oli) i jo corrents “Beth, Beth, BEEEEEEETH” arrossegant (literalment) al Gerard, mentre se’m xamuscaven els peus (la sorra estava tan calenta que de debò semblava que estigués caminant per sobre de les brases). La Beth ha vist venir l’estampida i penso que per un moment ha volgut fer-se la sueca, però llavors ha vist que la catàstrofe era imminent (i probablement inevitable) i ha corregut a salvar els nens dels malèvols braços del seu pare.

Total, que 1 hora de bus, 30 minuts de baixar fins la platja i 30 segons (no arriba) de banyar-nos. I 30 minuts més d’un drama monumental dels dos, que a aquestes alçades ja només volien tornar a casa. A la de Pallejà, preferiblement. I en aquell moment, jo també hagués volgut tornar a la casa de Pallejà i que li donessin per allà on l’esquena perd el seu nom a Positano, la Costa Amalfitana i els 50 milions de turistes que han decidit venir aquí al mateix temps que nosaltres.

---

Capítol 3: De perdidos al restaurante

Per sort, al cap de poca estona hem aconseguit tranquil·litat: el Gerard s’ha dormit en 1 minut, i la Jana en uns 10 (això sí, mentre no es dormia hem estat tocant els collons de forma considerable a tots els pobres guiris que estaven dinant als restaurants de la platja).

A aquestes alçades hem decidit que ja valia la pena dinar alguna cosa (i sobretot, beure alguna cosa fresca). Els restaurants del costat de la platja són cars no, lo següent (hi havia un amb menú diari de 90€, “no hase falta disir nada más”). Total, que hem pensat que millor tiràvem cap a amunt amb els nens dormint i així donàvem temps a que es despertessin, i evitàvem haver de rentar els plats per pagar el compte del restaurant.

Com no era difícil preveure, la pujada no l’hem fet rient i xiulant com els nens de Verano Azul. Més aviat l’hem fet suant i esbufegant com els nois que ens van fer la mudança del pis quan traginaven el nostre sofà. Especialment a les zones amb escales, més d’un es girava i ens mirava amb una cara que venia a dir “aquesta parella té un petit problema mental, no?”. Però com que som uns matxotes, doncs hem superat totes les trabes que Déu nostre senyor ens ha volgut posar avui.

Finalment, hem arribat al restaurant on (en una altra vida) havíem pensat que podíem quedar-nos a dinar. Pel que havia servit la baixada (i la pujada!) ja ens hi podíem haver quedat d’entrada. Però com que no havíem vist cap altre més amunt, doncs ens hi hem quedat. No era barat (gens!) però “de perdidos al río”, a aquestes alçades ja ens era igual tot, l’únic que volíem era seure, beure alguna cosa fresqueta i demostrar que estem de vacances i no intentant fer un Ironman.

La veritat és que hem menjat molt bé, i aquesta vegada tant el Gerard com la Jana s’han despertat just a temps de menjar-se la meitat del meu plat de pasta de 15€. Com que ens hem quedat amb gana, hem demanat també uns calamars a la sorrentina (bé, uns calamars a la romana, però així dit no queda tan cool). L’altre dia amb la pizza de 4€ el Gerard no tenia gana, però avui amb els calamars de 25€ no vegis quina fam el tio! Una mica més i es menja les estovalles! (I la Jana no li ha anat pas al darrere). Total, que al final el compte ha pujat 65€, però dins del que cap no ha estat malament. Hi havia un ambient agradable i el menjar era bo, així que ens ha semblat que amb això ja havíem salvat l’excursió, malgrat el preu.

---

Capítol 4: Què divertit és viatjar en un bus de línia

Evidentment, ja havíem decidit que a Amalfi aniria Rita la cantaora, i des d’allà dalt hem vist com anava la gent d’apinyada al ferry, així que hem decidit que millor tornar amb el bus turístic, que valia 6€ per cap però ens permetria anar més còmodes.

El problema és que just quan estàvem arribant a la carretera l’hem vist passar. N’hi ha un cada hora, així que calia esperar-se una hora al mig de la carretera, sota un sol de justícia. Això, o agafar el bus de línia, que passava en 10 minuts i del qual ja teníem els bitllets (que ens havien costat la friolera de 2€, així que valia la pena fer l’esforç i aprofitar-los!).

A la parada només hi havia 5 o 6 persones, així que no semblava gaire problema esperar-nos allà. Conforme han passat els minuts, però, ha començat a venir gent i més gent. I quan ha vingut el bus (al cap d’uns 20 minuts) ja hi havia una bona gentada. Evidentment, ningú ha tingut compassió d’una parella amb dos nens petits, allò semblava els documentals de la 2 quan els búfals creuen en manada el riu Kenya, sense mirar enrere i trepitjant-se els uns als altres. La Beth ha agafat els dos nens i jo he preguntat al revisor que podia fer amb els cotxets. Amb gestos m’ha dit que a l’altre cantó del bus (al maleter). Així que els he carregat i he anat a l’altra banda (per on passaven motos i cotxes a pinyó). El maleter estava tancat. Catxis. He picat al conductor, i m’ha fet un gest “Obre el maletero. Com penses ficar els cotxets si no? Ets curtet, oi?”. Total, que he obert el maletero, he ficat a dins els cotxets i he donat la volta per entrar al bus.

Entrar al bus? Allà no hi cabia ni una agulla. La porta del davant, per on havia entrat la Beth, ja l’havien tancada, i a la del darrere el revisor ja deia que no podia pujar ningú, intentant apartar a la marabunta que encara volia pujar a qualsevol preu. Una suor freda m’ha recorregut l’esquena quan he vist que el tio estava fent gestos al conductor perquè tanqués la porta. “Eh! La mia famigglia!!!!!” li he cridat al revisor. Com en un naufragi, la dona i els nens ja estaven salvats, però a mi em deixaven a la deriva! El tio m’ha mirat i ha fet apartar a la gent “Lui ha la sua famiglia!”, i m’ha deixat pujar. La porta s’ha tancat immediatament, i el bus ha arrencat.

El bus anava tant a petar que jo havia d’anar literalment penjat de la porta del darrere. Tenia només un peu arrepenjat al terra, que se m’adormia, així que havia d’anar canviant d’un a l’altre. I enganxat amb els braços a les guies de la porta, aguantant les corbes i les frenades constants.

Només entrar he començat a buscar a la Beth. No la trobava enmig de la gentada. He començat a pensar que potser no l’havien deixat pujar al final, a veure si era jo el que estava dins del bus i s’havia quedat ella allà tirada amb els dos nens! Per sort, al final l’he vist: de peu, amb la Jana penjada al coll, patint per mantenir l’equilibri, davant de la indiferència de la gent que anava asseguda (ningú feia un gest de deixar-la seure). Al final ha estat ella la que ha demanat a la noia que tenia asseguda al costat si li deixava asseure la Jana, i la noia ha tingut compassió i li ha cedit el lloc (per tant la Beth ha viatjat una hora asseguda amb els dos nens a sobre).

La única concessió a la comoditat era que l’aire condicionat funcionava prou bé. Però per la resta, aquest ha estat el viatge més incòmode que he fet mai amb autocar. Si a l’anada m’ha semblat que no n’hi havia per tant, amb la carretera, a la tornada he pensat que sí que n’hi havia, per tant! De fet, anàvem tan apretats que a la primera parada (a uns 10 minuts de Positano) un home ha baixat dient “I’ll walk, I’ll walk!” (i li quedaven 20km!).

---

Capítol 5: Salvats… O no.

Finalment, la tortura ha acabat quan hem vist que passàvem per Sant’Agnello. Tot i que el nostre pla era anar a Sorrento (per passar allà la tarda), tàcitament hem decidit que abortàvem missió i millor ens anàvem a la piscina, a descansar de la meravellosa excursió. Així que hem baixat, he agafat els dos cotxets, i hem anar al súper a comprar quatre coses, però amb la idea d’anar a fer un bany ipso facto.

Però com que una de les lleis de Murphy diu que quan les coses sembla que s’han solucionat això és només perquè et confiïs perquè a continuació vindrà una altra patacada i així t’agafarà d’imprevist, quan estàvem guardant la compra ens hem adonat que ens havíem deixat una bossa a l’autocar. No hi havia gaires coses de valor, tret de la motxilla porta-nens, que val una pasta i a més la utilitzem (sobretot quan viatgem). Així que au, torna a la parada del bus a preguntar a l’home que ven els bitllets què podem fer per recuperar la bossa. L’home (molt amablement) ha trucat a algú de Sorrento, però li han dit (com era de suposar) que l’autocar estava fent ruta i que truquem demà per veure si l’han trobat.

Ara ja sí que era impossible que res més anés malament, així que hem enfilat el camí cap a l’apartament, pensant “piscina, piscina, piscina” quan de cop i volta, puto Murphy, va i comença a ploure! És que de debò que sembla que avui una gitana ens ha llençat un mal d’ull! Per sort no plovia gaire, així que hem decidit banyar-nos igualment (la Beth, amb roba interior, perquè el seu banyador estava a la bossa que hem perdut, però aquestes menudencies ja no ens espatllaran aquest meravellós dia).

Afortunadament, l’aigua de la piscina estava calenta després de la solanera de tot el dia, així que hem estat molt bé durant una bona estona. Els nens estaven tan rebentats que avui a les 21h ja dormien tots dos (sincerament, però, m’estimo més que se’n vagin a dormir a les 23h però tenir un dia normal, sense tantes aventures).

---

Nota per la mama: estem vius tots 4 😉