Avui ens hem acomiadat tristos del nostre apartament de Sant’Agnello, on hem estat tan bé els últims 6 dies.

Tot i que ahir vam anar a dormir tard, avui a les 6:50 hem sentit “mama, mama, papa, mama, papa, papa, no tinc més son” a cor: el Gerard i la Jana s’han despertat alhora i au! ja toca llevar-se. Punyetero Guardiola…

Quan el Gerard ha obert la porta del pati, m’ha dit “avui no fa gaire sol”, però és clar, és perquè el pobre astre encara no havia tingut temps de sortir?

Aixecar-se tan d’hora ha tingut l’avantatge de que hem pogut esmorzar, fer les maletes i gaudir d’un últim bany a la piscina abans de marxar ?

La Lucia ens ha acompanyat a l’estació, on hem comprat els bitllets per a Agropoli, que ja no eren tan barats: 8.50€ per cadascun (nens gratis). Després la Beth m’ha fet veure que tenint en compte que són 3 hores de tren, amb transbordament a Nàpols, tampoc és que sigui un atracament, precisament.

El viatge ha anat bé: el Gerard ha dormit una bona estona, i a la Jana sembla que li ha picat la mosca tse-tse, perquè ha dormit més de dues hores i mitja, incloent el traqueteig del tren, baixada a l’estació, escales mecàniques, pujada a un altre tren… I això que portava jo el seu cotxet amb la meva suavitat característica (en una de les escales li he fotut un lletot amb el que hem batut el rècord de salt d’alçada amb cotxet ?).

Per cert que a Nàpols, quan hem baixat del tren i anàvem a pujar per les escales mecàniques (la Beth i jo estàvem discutint sobre com organitzar la logística, amb les motxilles i els dos cotxets carregats amb els nens dormint), un home bastant gran que hi havia davant nostre ha ensopegat (portava dues maletes bastant grosses) i ha caigut de cap al mig de les escales, que l’han començat a arrossegar mentre l’home, cap per avall, quedava com inert. Per sort, dos homes han reaccionat ràpid i han apretat el botó Stop de les escales, han corregut a ajudar-lo i al final tot ha quedat en un ensurt, perquè l’home s’ha acabat aixecant pel seu propi peu. Però han desaparegut tots i les escales s’han quedat aturades ?. Llei de Murphy, una altra vegada.

Per sort, mentre ens pensàvem si quedar-nos a dormir a l’andana, trucar al RACC o deixar allà als nens i anar nosaltres a la platja, les escales s’han tornat a posar en marxa. Hem fet una cosa que no està permesa (i és una mica perillosa), que és pujar amb els cotxets i els nens a dins, però no li explicarem a ningú, no fos cas que ens treguin la custòdia ?.

Per sort, quan hem arribat a Agropoli hem vist que a l’andana hi havia ascensor. Visca! Per desgràcia, no funcionava. Merda! No saps el que arriben a pesar els punyeteros cotxets amb els nens a dins fins que no et passes un dia pujant i baixant escales, i encara més carregant dos motxilles de 15kgs cadascun, una bossa plena de menjar que ens ha sobrat i que anem passejant per tot Itàlia, el portàtil, la maleta amb la roba de recanvi i una motxilla del Gerard plena de tresors (=joguines i contes). Hi havia un xino suant i esbufegant carregant unes caixes enormes que semblaven rentadores, i juro que he estat a punt de proposar-li fer un canvi i baixar jo la rentadora i que ell baixés els cotxets. Segur que la rentadora no estava tota l’estona plorant i queixant-se “tinc son, jo vull anar al llit, no vull baixar…”. No, la rentadora està callada i agraïda de que la portis i no haver de baixar i pujar ella per les escales. O sigui que si algun dia tenim un tercer fill, serà una rentadora (o un microones, o qualsevol aparell que quan faci massa soroll pugui apagar amb un botó ON/OFF i em deixi descansar).

Evidentment, no cal dir-ho, l’ascensor que pujava des del pas soterrani també estava espatllat, així que hem hagut de carregar també a pols tot el que portàvem. Per uns instants he estat temptat de deixar el Gerard allà baix, perquè estava tontíssim, però al final m’ha sabut greu i l’he pujat també.

De l’estació a l’hotel hem estat uns 10 minuts, amb el Gerard dient que ell volia dormir i que no volia saber res de nosaltres, d’Agropoli o del món sencer. Tota la son se li ha passat per art de màgia quan hem entrat a l’hotel i ha vist la piscina. Jo crec que tenia un parell de llaunes de Red Bull amagades sota el cotxet i se les ha fotut a Sant Hilari, perquè de cop i volta estava fresc com una rosa.

Tot el contrari que la Beth, que semblava una figurant de The walking dead. Demostrant una vegada més que sóc un marit i pare perfecte, meravellós, disposat i incansable, m’he emportat la canalla i he deixat que la Beth descansés a l’habitació.

En aquest moment estava plovent, però això no havia d’impedir anar a la piscina (l’aigua mulla igual, que més dóna que també caigui del cel, no?). De tota manera, entre que anàvem a comprar bolquers banyadors per la Jana i ens preparàvem ha deixat de ploure i ha sortit el sol.

L’hotel té una piscina meravellosa pels nens, i a més està a primeríssima línia de platja (hi ha una porta des de la piscina que dóna directament al mar, és espectacular). Hem estat de conya, el Gerard ja neda molt bé amb el flotador i la Jana ja n’està aprenent. Fixa’t si estàvem bé que en una hora no he sentit la paraula “mama” ni una sola vegada ?.

Al cap d’una estoneta ha baixat la Beth i hem estat tots junts, fins que hem decidit de marxar a sopar (eren les 19h però el Gerard ja estava petat). Aquest poble sembla una ciutat de vacances com les de la costa catalana, però enfocada al turisme local, i els preus (en general de tot) són bastant més baixos que el que havíem vist fins ara. Hem sopat calamars, peixet fregit i gambes per 23€ els 4 (i hem quedat ben tips!).