En el capítol anterior…

– Vam intentar batre el rècord d’hores seguides dormint, però hi ha un ós polar a Alaska que per poc l’ha conservat.

– Vam visitar un temple que ens va agradar molt.

– Ens va ploure una mica i per culpa d’això vam arribar tard a la següent visita i vam perdre els 13 cèntims del vaixell.

– Vam banyar-nos a la piscina de nit

– Quan els nens van adormir-se (a les 23:30!) la Beth i la Laura van sortir “a comprar alguna cosa”.

– A les 0:30 encara no havien tornat

– A la 1 encara no havien tornat

– A la 1:30 encara no havien tornat

…

Les haurà segrestat la màfia tailandesa? Hauré hagut de pagar un rescat milionari? Hauran conegut dos motxileros australians i han passat “una noche loca” al seu hostel? (O un motxilero australià molt trempat)

…

Totes les respostes a aquestes preguntes i moltes més aventures al nou capítol de “SBGJ+L a Tailandia” ☺️

…

Quan em van deixar per sortir un moment de compres vaig aprofitar per escriure el bloc. Tenim dues habitacions contigües, però tenia un nen dormint a cadascuna, així que vaig deixar la porta entreoberta i cada vegada que sentia una porta obrint-se al passadís treia el cap per si les mosques. La veritat és que ser pare et torna de vegades una mica paranoic, però hagués preferit tenir-los tots dos controlats a la mateixa habitació (de fet vaig estar una estona assegut al passadís per controlar les dues habitacions alhora, però al final em feia una mica de vergonya).

A les 0:30 vaig començar a pensar que aquestes dues es podien haver perdut. Vam comprar una SIM amb internet, però la tinc jo al meu mòbil, així que elles estaven bàsicament ilocalitzables. A la 1 em vaig començar a preocupar. A la 1:30 ja estava a punt de trucar a l’ambaixada (bé, no encara, però ja sí que vaig començar a pensar que es podien haver perdut de tornada i estar allà donant voltes amb el seu anglès macarrònic).

A la 1:40 per fi van aparèixer. Havien anat de compres i, ja que hi eren, a fer-se un massatge i, per rematar-ho, una birreta de bona nit. La mare que les va parir! Home, millor això que els dos australians, però vaja, em van fer passar una mala estoneta. Això sí, ara ja sóc plenament conscient del que em passarà pel cap d’aquí 10 o 12 anys quan els nens comencin a sortir de nit… (I també començo a entendre a ma mare quan vaig enviar un mail des de les Maldives dient que havia bussejat amb taurons i, en no donar noves mostres de vida en 4 dies, es va convèncer de que un tauró se m’havia menjat un braç o una cama ?

Merda, m’he tornat una mama!

En fi, que entre el massatge i la birra les nenes estaven desvetllades, i a mi, amb la preocupació, també se’m va passar la son, així que vam estar tots donant voltes fins les 3!

Avui ens volíem llevar d’hora, però òbviament tampoc no ha estat ben bé així. Hem esmorzat en un xiringuito del carrer (molt barat) i ens hem posat en marxa.

El primer que hem fet és agafar un tuk tuk per anar al temple del Buda a la muntanya. Poques vegades he vist al Gerard tan feliç, sens dubte ha estat una experiència del top 10 de la seva vida. Li ha encantat en majúscules.

De fet, volíem anar-hi amb un cotxe que havíem demanat per Grab, però quan ha arribat l’home ha vist que érem turistes i que allà al costat hi havia 3 taxistes mirant-lo amb cara de pocs amics i ha marxat per potes deixant-nos amb un pam de nassos. Està clar que aquí també hi ha guerra entre el sector del taxi i les noves APPs que els hi treuen mercat.

L’avantatge? Que com que ja sabíem el preu, hem pogut negociar amb el tuk tuk sobre segur. Per tant, ens ha sortit bé de preu i hem guanyat una experiència única pel Gerard. Win win.

El temple ens ha meravellat. Era tot preciós, difícil explicar-lo amb paraules. Sens dubte el millor que hem vist a Tailandia, i un dels monuments més bonics que hem visitat a tot el món. El buda de 5 metres que hi havia dins d’una cova mentre sonava música mística i passaven vídeos de monjos budistes sobre les parets de la cova és simplement sublim, el millor de tot el recinte, però tota la resta també és top class. Espiritualitat barrejada amb una ambientació que gairebé recorda a Port Aventura (per com de cuidat està tot fins l’últim detall) però sabent que tot és autèntic, no un decorat per turistes. De fet, els tailandesos entren gratis, però tots deixaven ofrenes (aka diners) dins del temple. Evidentment als guiris ens cobren la ofrena per endavant ? Però cal dir que en aquest cas hem pagat molt gustosos l’entrada, s’ho val de totes totes.

I, com ens va passar ahir, els nens també ho han gaudit (a la seva manera, és clar). La visita és molt fàcil i amena, hi ha campanes i gongs que poden tocar, estàtues d’animals, cascades, budes, monjos amb el cap rapat i el vestit taronja, … Un festival de colors i emocions que també se’ls ha encomanat. El Gerard m”ha dit que quan sigui més gran vol anar al Tíbet a conèixer el Dalai Lama ?

La visita al temple ens ha portat una horeta i mitja. A continuació hem anat a buscar un vaixell, que navega per un canal del qual també ens n’havia parlat l’Ernest. El preu era irrisori (menys d’1€ tots 5) i també ens ha agradat (a les ribes del canal es veuen cases força miserables, amb gallines en algun cas i fins i tot una que era tan petita que l’home que hi vivia havia de mirar la TV des del carrer). Això també són experiències, sobretot per la Laura i la canalla, que et fan adonar que nosaltres som rics i uns privilegiats.

De la misèria hem passat a la opulència més absoluta sense ànim de continuïtat. La nostra següent visita ha estat al Siam Paragon, el centre comercial més luxós de Tailàndia. Rolls Royce y McLarens, Prada, Chanel, … Es troba a la confluència de 2 línies de l’sky train, i sembla ben bé que estiguis a Nova York. Grans gratacels, transports moderns, gent ben vestida (no vull dir amb trajo i corbata, però tampoc amb sandàlies i roba vella). Semblava un centre comercial pijo de Passeig de Gràcia.

Aquí els nens estaven morts de son i hem volgut parar a dinar, però 30€ per un plat ens han fet tirar enrere. Ens hauríem gastat en un àpat el mateix que en una setmana! El Gerard ha dit que “pues vale, pues molt bé, pues adiós” i s’ha posat a dormir al cotxet. La Jana ha aprofitat pet evacuar (afortunadament al wc) i ha deixat un bon record de la seva visita al centre comercial pijo. I nosaltres ens havíem resignat a no menjar quan hem canviat de sector del centre comercial i hem anat a parar a una zona on els preus eren molt més raonables. Al final hem menjat super bé i no ha estat gaire car, uns 40€ entre tots. Després de dinar hem anat a comprar un gelat (el Gerard ens ha donat instruccions precises al respecte, i amb insistència), i després hem espetegat amb una botiga de Lego que, com era d’imaginar, ha estat tot un èxit entre els peques.

El nostre pla original era molt ambiciós i evidentment ja sabíem que seria impossible acomplir-lo, però, una vegada hem aconseguit sortir del forat negre del Lego, hem decidit de seguir igualment cap a la següent visita programada: la Baiyoki Tower 2, el segon edifici més alt de tot Tailàndia (el 50 del món), que té 308 metres i pots pujar fins a un mirador a la planta 84. L’ascensor és transparent, i la Beth ha arribat a dalt tremolant com una fulla (de debò). La veritat és que puja com una bala i tampoc no fa tanta impressió, però suposo que si tens una mica de vertigen doncs passa el que passa.

A tot això portàvem el Gerard en plan burro d’Shrek “quan pujarem en tuk tuk? Quan? Ara? Quan? Vull anar en tuk tuk!”, però a la planta 83 del gratacels hi havia un tuk tuk d’exposició al qual ha pogut pujar, un altre de joguina, un globus aerostàtic (també de joguina) i han estat tots dos súper entretinguts mentre nosaltres miràvem les espectaculars vistes.

La planta 84 és un mirador giratori (en 2 minuts fa la volta sencera), no tens finestres però sí una valla força aparatosa. En tot cas, ens ha semblat que la visita val la pena, especialment si no has pujat mai a un gratacels.

Amb el ticket (490 bahts, uns 15€) ens entrava una beguda i un massatge (de peus), a la planta 20. Ens l’hem fet la Beth, jo i… el Gerard. La Jana estava ben relaxada a sobre de la Beth, i la Laura jugant amb el mòbil. Ens ha semblat que tenir al Gerard mitja hora mirant com ens feien massatges no seria gaire relaxant per ningú, i en canvi així l’hem tingut no callat (no tanca la boca ni sota l’aigua) però com a mínim ben entretingut amb el que li estaven fent. En conjunt, ens ha semblat una bona experiència.

A tot això eren ja quarts de vuit i nit tancada, així que hem agafat un tuk tuk per tornar a l’hotel (nova dosi de felicitat en vena pel Gerard). Demà ja marxem de Bangkok i hem de matinar (a les 11 agafem un vol cap a Krabi, al sud).

Podem dir que aquesta primera fase del viatge ha superat en molt les nostres expectatives. Viatjar no és únicament el destí, és el moment en el que estàs fent-ho, i el bagatge que portes acumulat. L’altra vegada que vam estar a Bangkok veníem de la Índia i això ens va semblar una mica descafeïnat (no hi ha res comparable amb la Índia), i crec que tampoc no li vam donar a la ciutat la oportunitat que es mereix. Aquesta vegada, amb molta més calma, i veient-ho a través del miralls dels ulls del Gerard i la Jana (i, també, evidentment, de la Laura) Bangkok ens ha semblat una ciutat fascinant. Mai no hi ha res comparable amb la primera vegada (en tots els aspectes de la vida), i mai no trobarem un shock com el que vam tenir en la nostra primera experiència asiàtica (al Vietnam), però en la mesura que hem anat descobrint nous indrets hem après que no s’ha de comparar mai, i que el més important és deixar-te portar per la idiosincràsia del lloc que visites, obrir els ulls (de debò), escoltar, olorar, degustar i tocar. I quan tens uns ullets, orelletes, nassets, boquetes i manetes petitones al teu costat encara es més fàcil descobrir la màgia que s’amaga darrere dels objectes o situacions més trivials. I amb això Bangkok ens ha guanyat i ens ha encisat molt més del que ho va fer fa sis anys en la nostra primera visita.

Vist des de la perspectiva d’avui, haguéssim pogut dedicar al menys un dia més a la ciutat, ens en anem amb la sensació de que hem rascat la superfície i que hem deixat moltes coses pendents. O, potser, ens hem guardat un grapat d’excuses per tornar un altre any ?