One more day in paradise…

Un es podria acostumar a viure així 🙂

Ens hem llevat relativament d’hora (a les 9) i hem esmorzat a l’hotel (300bahts tots 3, 9€, amb un buffet que està força bé). Mentre esmorzàvem ha caigut un aiguat considerable i hem pensat “merda, ja sabíem que venir en època de monzons podia ser mala idea”. Però ha durat 10 minuts, així que no ha estat cap problema. A la Jana li ha sentat malament el suc de l’esmorzar i ha vomitat, però després ha volgut menjar iogurt com si no hagués de tornar a menjar en un mes; té un metabolisme molt sabi: això no mola, doncs fora, i a otra cosa mariposa.

Ens hem preparat per fer la gran excursió a Railay West: 5 minuts de camí fins l’altre cantó de la península. Quan vas en parella això no es considera ni excursió; amb dos nens és una altra història 😉

Pensàvem que seria una espècie de trekking per la selva, però realment és un camí asfaltat amb xiringuitos a banda i banda; en un moment et plantes a la platja. Cal dir que ens hem portat una mica una desil.lusió, probablement per les expectatives que teníem. La platja en sí és bonica, però l’aigua estava tèrbola (de sorra, però no és la típica platja color turquesa) i hi havia molts long tails (les típiques barques tailandeses) que feien bastant soroll i que tenen reservat tot l’espai del centre de la platja, amb la qual cosa el tros que queda per banyar-se no és excessivament gran. A molts altres llocs (Catalunya entre ells) hem estat en platges comparables a aquesta; no és la platja paradisíaca que esperàvem trobar. La Jana, que no és gaire fanàtica de les platges, ha durat 5 minuts a l’aigua (i això que estava molt calenta, semblava un jaquzzi).

En canvi, fora de l’aigua ha estat genial: hi havia centenars de petits crancs que s’amagaven dins de forats a la sorra, i ha estat una hora buscant-ne: “cranc! Cranc! Patí, cranc!” (Nota del traductor: patí, en el seu idioma, significa “aquí”). Ens ha semblat sorprenent, perquè anava descalça i feia una mica de cosa que aixafaries els crancs amb els peus nus, però a ella li ha estat igual, de l’emoció de veure els diminuts crancs a la sorra.

Al Gerard, no cal dir-ho, l’hem hagut d’arrossegar fora de l’aigua quan ja estava com una pansa. La veritat és que són com el Ying i el Yang: ella és de la opinió que l’aigua, pels peixos. Ell ha nascut amb brànquies. S’ha posat la màscara d’snorkel i nedava com un peixet; que no es veiés ni a un pam de distància li importava un bledo.

Això sí, quan finalment l’he aconseguit treure de l’aigua s’ha adonat que tenia la bateria esgotada i s’ha ficat en mode estalvi d’energia. Els cinc minuts de tornada cap a l’hotel s’han fet complicats (i s’han convertit en 15), perquè no hem agafat el cotxet pensant que no seria factible portar-lo i només teníem una motxilla porta-nens (que ocupava la Jana).

Finalment, mig caminant mig arrossegant-se, hem aconseguit que arribés a l’hotel (“dormir, dormir, dormir”, anava dient). Crec que som els únics pares del món que tenen fills que el demanen si us plau d’anar a dormir i no els deixen (no sé quina emoticona és la més adequada en aquest cas, suposo que la del somriure culpable).

Total, que hem arribat a l’hotel i no sé com hem aconseguit dutxar-los tots dos. Quan ja estaven pensant en fer la migdiada li he preguntat al Gerard si volia dinar, i ha fet un bot del llit. Al Gerard li agafa dormir, però si ha de ser a costa de perdre’s el dinar, estem parlant de paraules majors!

Així doncs, hem anat a dinar al restaurant del nostre hotel (que està prou bé, ens ha costat 650bahts, uns 19€ tots 5). Amb el dipòsit a full, han decidit que no calia dormir, així que hem enfilat cap a Phra Nang Beach, que és l’altra platja de Railay.

El camí és fantàstic, amb petites coves en les que pots entrar (ideal perquè els nens petits com els nostres se sentin com Indiana Jones, quan realment estan fent un divertimento de 5 metres al costat del camí). Quan hem arribat hem flipat: això SÍ que és el que hem vingut a buscar a 13.000 km de casa!

La platja és espectacular; no sé si la millor que hem vist mai (hi ha una a Bali que és potser més bonica, tot i que és molt més petita que aquesta), però sens dubte ens ha fet entendre per què l’Ernest i la Blanca i tornen recurrentment. No es pot descriure fàcilment, és simplement preciosa.

A tot això, quan tot just acabàvem d’arribar, ha aparegut un llangardaix de mig metre davant nostre. El que semblaria normal és que la Jana hagués donat un salt del cotxet per agafar-se a la mama plorant… Doncs tot el contrari. Ha saltat del cotxet, m’ha agafat de la mà i “vine, papa, bitxo! Bitxo!”. Hem estat una bona estona perseguint el llangardaix que era més gran que ella, però la tenia fascinada. I, per millorar-ho encara més, ha aparegut un mico. La Jana l’ha vist i “mico! Gerard! Mico!”, m’ha fet anar a cridar el Gerard per ensenyar-li el gran descobriment (cal dir que la Laura s’ha emocionat tant com els nens veient el mico).

Quan el mico ha fotut el camp, hem tornat cap a la sorra; la Jana deia que no, que volia tornar amb els bitxos. Ha tingut sort: de cop i volta ha aparegut una família de macacos (uns 10, entre adults i cries), saltant pels arbres i baixant a terra a veure què rapinyaven. No cal dir que hem estat mitja hora més entretinguts.

Aquesta vegada havíem portat el cotxet; quan finalment ens hem cansat dels micos hem deixat el cotxet al camí de dalt de la platja amb la roba (perquè no s’embrutés de sorra) i el Gerard ha anat a l’aigua amb les nenes grans. La petita s’ha quedat amb mi, no hi havia manera que volgués anar a l’aigua.

Mente em baralla… dialogàvem sobre la conveniència de posar-nos el banyador i tastar l’aigua ja que hem creuat mig puto món per arribar aquí, he sentit “el cotxet!” (sí, en català, hi ha més catalans aquí que a Badalona, i crec que no estic exagerant gaire). M’he girat i he vist que un mico havia pujat al cotxet i estava tirant tota la nostra roba al terra (evidentment,i suaven olímpicament els nostres calçotets, estava buscant menjar).

Com que això és un blog no puc posar música èpica per descriure aquest moment, però aquí la BSO de Rocky aniria de conya. He saltat ràpidament per les roques i m’he plantat davant del mico, per demostrar qui és el “macho alfa”. Li he fotut quatre crits i he triomfat!!!! (El fet de que jo faig 180cm d’alçada i ell 18cm no ha de desmerèixer la magnitud del la èpica batalla mental que hem mantingut King Kong i jo).

Una vegada he rescatat el cotxet de les pèrfides mans del mico malvat, i sense aconseguir que la Jana anés a l’aigua (encara ha de néixer el valent que aconsegueixi que la nena faci alguna cosa en contra de la seva voluntat), he anat amb el Gerard a l’aigua, d’on bàsicament no he aconseguit treure’l fins que ha estat evident que o ell o jo acabaríem empassant aigua de pur esgotament.

Per rematar l’excursió hem anat a l’altra punta de la platja per veure una inenarrablement preciosa posta de sol. Allà hem trobat una dona que els ha donat pollastre als nens (sense voler cobrar-nos, es veu que els ha vist tan afamats que ha pensat que som homeless). Realment, sembla que estaven fent dinar per un grup i a la noia li han fet gràcia els nens i “on sopen 50, sopen 52”. Igualment, aquestes coses sobten i alhora et fan pensar en què fàcil que és ajudar als altres.

En el nostre cas, la dona amb el seu gest els ha donat una vida extra als nostres fills (com a mals pares que som, no estàvem prou preparats i no portàvem més que un bollito de merda que els hi ha durat menys que el que trigo jo en escriure-ho).

En fi, que hem vist la posta de sol, hem tornat a fer una dutxa a l’hotel, a sopar i a dormir.

A dormir? No… El Gerard (que al restaurant estava amb els ulls pràcticament tancats) ha muntat un drama perquè volia anar a jugar “al bar del niu a sobre del mar” 🙂 Sembla que a nosaltres ens va semblar fantàstic, però no som els únics que ho van pensar 😉

Com que la Jana s’estava adormint hem fet divisió d’aquips: la Beth amb la Jana a dormir i els altres “a jugar”. Quan portàvem deu minuts al bar, la Beth m’ha enviat un WhatsApp: la Jana havia muntat un drama impressionant perquè volia al papa! Increïble, dos anys intentant dormir-la (sense cap èxit, sempre un drama perquè volia la mama) i avui resulta que em vol a mi! Crec que les vacances l’estan “empapant”: tenim molt més temps per estar junts i això fa que em busqui més (i és recíproc, és clar). Aix com els trobaré a faltar després quan tornem a la feina!

Però de moment encara tenim molts dies de vacances per endavant per gaudir dels nens i dels meravellosos paisatges i experiències que estem vivint!