Avui ha estat un dia passat per aigua.

Venir a Tailàndia a l’agost significa que estàs en temporada baixa, l’allotjament és més barat i, sobretot, hi ha molts menys turistes. El hàndicap és que estem en la temporada humida, és a dir, que plou.

Fins avui la pluja no ens ha afectat (plovia mitja horeta al matí o a la tarda i ja no tornava a ploure en tot el dia). De fet, ahir va ploure a bots i barrals al matí mentre esmorzàvem; quan va parar vam anar a la platja ben preparats amb les capelines de pluja per si tornava a començar. Què no vam agafar perquè no calia? Crema solar. Qui està avui vermell com una gamba? Exacte, nosaltres…

(Bé, tots no, el Gerard ja estava moreno com un Conguito abans de venir a Tailàndia, per tant ell no es pot cremar ni ficant-se dins del forn). De fet, ara fa servir això d’excusa “no cal que em fiqui crema perquè ja estic moreno”, “no cal que em renti les dents perquè ja estic moreno”, … 😉

Em fi, que m’enrotllo més que el Gerard, i ja és dir. Avui ens hem llevat amb sol, hem anat a esmorzar i de cop i volta ha caigut un aiguat descomunal. Però, lluny d’aturar-se, ha continuat durant una hora i mitja. Per sort, al final ha passat i hem aprofitat per anar a la platja i llogar un kàiak. Només un, perquè la Jana, evidentment, és massa petita (de fet, jo crec que el Gerard també ho és, però com que sembla que tingui 6 anys enlloc de 4, ha colat).

Així doncs, les nenes s’han quedat a la platja i els mascles hem anat a palejar. La veritat és que té poc a veure amb anar amb una barqueta per un llac amb aneguets; no hi havia mala mar però sí onades de potser mig metre de tant en tant, i en alguns moments era com anar en una muntanya russa. És cert que portàvem uns xalecos salvavides tots dos, però sincerament no crec que hagi estat l’activitat més recomanable anant amb un nen que encara no sap nedar (gaire). Sort que el meu pare no llegeix el bloc, així no pateix (tant) 😉

Ai, merda, ma mare sí que el llegeix! No pateixis, mama, el mar era una bassa d’oli i no ens hem allunyat més de 2 metres de la platja 😉

Bé, com que estic escrivint el blog, això indica que hem sobreviscut tots dos 🙂 Hem estat una hora i ha estat una experiència: hem anat fins a dues petites illes que es veuen des de la platja preciosa a la que vam estar ahir. Les illetes són minúscules i hem donat la volta a les dues amb el kàiak, passant per sota d’una espècie de túnel i tot. Una de les illes té forma de tortuga (això no s’aprecia des de terra) i l’altra té una petita platja deserta (no he volgut baixar per por a que se m’emportés la barca el mar i quedar-nos allà incomunicats com el Tom Hanks a Náufrago).

No tinc proves gràfiques de l’excursió per dos motius:

1. La meva prioritat era garantir la supervivència del meu fill (i la meva) i no perdre el temps fent fotos.

2. Més important encara, el meu mòbil és nou i em va costar una pasta, i no m’he volgut arriscar a que se’m mullés, així que l’he deixat a l’hotel 😉

Deixant de banda el fet de que ha estat una mica agosarat, que més d’un pare (incloent el meu) hauria posat el crit al cel si ens hagués vist, i que sense cap mena de dubte a Catalunya no ens haguessin deixat fer-ho, ha estat una gran experiència 🙂

M’ha sabut greu no poder compartir-ho amb el sector femení de la família; de tota manera la Jana no hagués durat a la barca ni 5 minuts (i la Beth i la Laura no haguessin remat ni 20 metres).

També cal dir que hem calculat el temps de l’excursió magníficament: quan hem tornat a terra ferma s’ha aixecat una ventolera que, com hem après ja per experiència, anticipa un gran xàfec en 2 minuts. I dit i fet, hem tingut el temps just per córrer a buscar aixopluc al restaurant més proper quan ha començat a diluviar. Com sempre, m’agrada jugar al límit del desastre: no sé què hagués passat si haguéssim allargat l’excursió amb kàiak 15 minuts més i ens enganxa la gran tempesta a alta mar…

Nota pels pares patidors: no sóc tan inconscient com sembla! Quan estàvem donant la volta a la segona illa he vist que s’acostava un núvol amenaçador i he decidit d’anar tirant cap a la platja, no ha estat casualitat que haguem arribat a temps per no ofegar-nos 😉

Hem dinat allà mateix, el menjar era bo però una mica car (com que és el restaurant del resort més bo que hi ha a la platja, és normal). No ha estat una ruïna (1300 bahts, uns 40€) però sí que és el doble del que estem pagant normalment.

Quan ha parat de ploure hem tornat a l’hotel. Tot semblava indicar que avui els nens farien la migdiada, però quan el Gerard ha vist la piscina se li ha passat la mandra de cop 🙂 Ens hi hem estat una hora i mitja, i avui ha après a tirar-se ell sol des d’un trampolí! Fa dues setmanes (literalment) no s’atrevia a tirar-se a la piscina estant jo a sota per agafar-lo, i ara es llença ell sol des del trampolí! És una passada com de ràpid creix…

Com en el cas del kàiak, hem vist a venir una nova tempesta, i hem sortit de l’aigua just a temps per no quedar-nos xops (bé, ara que ho penso, dins de l’aigua ja estàvem una mica mullats 😉

Com que plovia, hem aprofitat per anar a veure la Diamond Cave (que dóna nom al nostre hotel) i que, com és fàcil d’imaginar, està coberta i no et mulles encara que plogui 😉

De camí hem tornat a veure micos, famílies senceres amb les seves cries penjant. Ens hem entretingut una estoneta mirant-los, especialment la Jana que en aquest viatge ha descobert quina és la seva vocació: biòloga 🙂

La tia és una tiquismiquis en tot, però amb els animals no té cap mania: crancs, llangardaixos gegants, granotes, micos, rat-penats, … tots els bitxos li xiflen i no els té gens de por (el cas del llangardaix és paradigmàtic: un rèptil de mig metre i ella es ficava ben a prop, quan la majoria de gent que passava pel costat feia un salt de dos metres quan el veien).

L’entrada a la cova és de pagament. Hi havia un cartell: 200 bahts els adults i 100 bahts els nens. Els tios de la guixeta ens han cobrat 100 els adults i els nens gratis. ¿? No sabem si és que s’ho embutxacaquen ells o què, però és la primera vegada a la vida que em cobren menys del que indica el cartell per entrar a una atracció turística.

La cova és petita (la tens vista en 15 minuts, 25 a pas de “camacu amb nens”), però ens ha agradat, entre d’altres coses perquè no era una visita guiada (anàvem tant lents com volíem) i perquè estàvem completament sols. I al sostre hi havia centenars de rat penats, la Jana s’ha passat tota l’estona dient “piu piu, els rat penats fan piu piu” 🙂 No li hem explicat que són mamífers i no ocells, per ella tot el que vola (tret dels avions) són ocells (les gallines, com que no volen, no són ocells, sinó màquines de pondre ous) 😉

I avui hem anat a dormir d’hora perquè demà hem contractat una excursió per anar a Koh Hong (es pronuncia “Cojón”), que es veu que és una illa “cojonuda” (ja ja ja, Sergi millor que te’n vagis a dormir ja).