Avui he anat a bucejar, després de 5 anys sense fer-ho (la última vegada va ser a Indonèsia, un mes abans de que la Beth es quedés embarassada del Gerard).

He estat a punt de cancelar la sortida perquè ha estat tota la nit plovent i quan esmorzava (a les 7 en punt, que quan m’interessa sí que sé matinar) ha començat a ploure encara més fort (una tempesta com la del primer dia, huracanada, de fet han sortit volant els plats i uns cartells que hi havia al restaurant i m’han donat un cop al cap, allò semblava la guerra del Vietnam, et venien cops per tot arreu). Com que havia quedat a les 7:30, he sortit corrents, he relliscat i m’he fotut una hòstia de campionat. Algú allà dalt m’estava llençant un missatge gens subtil…

Quan he arribat a l’agència de buceig i li he plantejat els meus dubtes a l’instructor, aquest m’ha dit “a veure, com vulguis, però sota de l’aigua ens mullarem igualment, faci sol o plogui”. Raó no li faltava. Com que ningú no pot garantir que demà farà bon temps i ja havia fet l’esforç de matinar (qualsevol que em conegui sabrà que afegir l’adjectiu “sobrehumà” al costat de la paraula “esforç” encaixa força), he decidit de continuar amb el pla.

Com que feia molt de temps que no bucejava, he contractat un “Scuba Review”, un mini curset de mitja hora per refrescar les tècniques. El cert és que no me’n recordava gaire, però això és com anar en bicicleta: als 10 minuts ja estava com peix a l’aigua.

La primera immersió ha estat brutal: molt de corall i una quantitat espectacular de peixos, de tots tipus. Hem trobat un banc de peixos de colors (potser hi havia 1000 individus) i he passat pel mig (allà tocant les “huevas” als pobres peixets). Des que vam estar a les Maldives no havia trobat mai un fons marí tan ric. La llàstima és que la visibilitat no era gaire bona, però tot i així m’ha encantat.

L’instructor m’ha dit que ha flipat amb mi perquè malgrat fer anys que no ho feia he anat molt bé; de fet, he acabat amb més aire al tanc que ell! (En el buceig és molt important respirar correctament: si economitzes aire, pots estar més temps a sota l’aigua).

La segona immersió ja no ha estat tan bona: hi havia encara menys visibilitat i hem bucejat per una zona amb menys vida. També hi havia bastant corall mort: això és un problema enorme que com que no el veiem no li donem importància, però el corall s’està morint a tot el món degut a l’ús dels pesticides (que acaben anant a parar al mar i en modifiquen el PH). El problema no és que no poguem veure corall bonic quan bucegem, sinó que el corall és la base de tot l’ecosistema marí: sense corall, desapareixeran també els peixos. Un drama silenciós a afegir a tants altres actes de destrucció del nostre planeta.

Em trec la gorra de Greenpeace i em poso la de viatger: ha estat plovent sense parar fins les 12, amb la qual cosa la resta de l’equip (BGJ+L) han estat a l’habitació mirant vídeos. Puc imaginar-me que, si és pel Gerard, podria haver plogut una setmana sencera 😉

A les 13h he tornat a l’hotel i m’he afegit a la piscina (tal i com ha deixat de ploure hi han anat de cap). Hem anat a dinar pizza a un lloc molt barat on ahir vam sopar pasta (el menjar tailandès és molt bo, però l’italià ho és encara més). Quan hem acabat, hem anat cap a l’hotel a fer la migdiada (els nens estaven molt cansats), però de camí hem trobat uns gronxadors a la platja. No eren gronxadors de nens, però els hi ha estat igual. Estaven MOLT necessitats de parc, i fins i tot un pseudogronxador ja els ha donat una vida extra. 

Ens hi hem estat molta estona (la Laura ha agafat el rol del Gerard: “quan marxem? Quan anirem a veure botiguetes? És que no es cansen mai aquests putos nens??!!???”), i quan marxàvem eren ja més de les 16h. Ens ha semblat que fer la migdiada ara no valia ja la pena, total portem deu dies torturant els nostres nens, no vindrà ja d’una mica més, i ens hem encaminat cap a la Long Beach, una platja a la que s’arriba fent una passejada de 20 minuts des del poble.

“Passejada de 20 minuts”. I una puta merda. Un trekking pel mig de la selva, creuant cales desertes i torrents que baixaven plens d’aigua (sense pont, saltant per troncs i pedres), esquivant arbres caiguts a causa dels aiguats, amb indicadors estratègicament col-locats 400 metres després del desviament (és a dir, que t’adonaves al cap de 400 metres de pujada que l’havies cagat i calia retrocedir el camí), amb una baixada final on hi havia sacs terrers enlloc d’escales i una corda al costat per evitar caure pel precipici. Amb una nena dormint a la motxilla, el Gerard grimpant agafat de la meva mà, la Beth i la Laura carregant el cotxet a pols, i tots calçant xancletes (i el Gerard descalç perquè li feien mal les sabates). Ah! I un milió de mosquits voraços encantats de trobar fresca carn catalana (i el repel·lent a l’hotel, perquè qui necessita antimosquits per anar a banyar-se a la platja?). 20 minuts, deien, la mare que els va parir! Hem estat gairebé tres quarts d’hora, la sort és que el Gerard s’ho ha passat molt bé amb el trekking (de fet, és l’únic que no s’ha queixat), però hem fet de “guiri idiota” anant a fer una gran ruta per la selva com qui va de compres pel passeig marítim de Salou.

Ens havien dit que de tornada podríem agafar una barca; quan hem arribat esbufegant a la platja (meravellosa, això és ben cert) el primer que hem fet és buscar la parada de “taxi boats”. Merda! Només hi havia un vaixell i estava varat a la sorra! I per acabar-ho d’adobar, el Gerard té una irritació a les aixelles i quan ha entrat a l’aigua li ha començat a coure: li ha vingut tot el cansament de cop, i només que demanava tornar en vaixell.

Ja començava a fer-se fosc, i la perspectiva de tornar pel mateix camí, però carregant també el Gerard plorant era per posar-nos a plorar també nosaltres. A la platja només hi ha dos petits hotels de bungalows; he anat a preguntar a un d’ells si hi havia taxi per tornar a Tonsai i la noia s’ha rigut: “taxi? No boat! No taxi!”.

Jo no reia tant, acompanyat pel Gerard. “Què diu, papa? On és el vaixell?”.

Merda, hòstia puta, a veure què li dic jo a aquest nen.

“Que de seguida vé un vaixell, carinyo, està venint”.

I el meu cervell pensant com ens podem sortir d’aquesta, amb una nena dormint, un nen plorant i rebentat, una cunyada queixant-se a cada 20 metres i una dona dient “a qui se li acut” cada 2 minuts.

“Sort que porto assegurança de viatge, però no sé si un rescat amb helicòpter ens entrarà”…

“Ah! A boat there. Ask him”

Allà “en lontananza” venia un long tail, amb el “conductor” esquivant rocs (la marea estava baixa i hi havia molts poca profunditat). Ha trigat com 10 minuts en arribar a una distància suficient com per poder fer-li un crit. El tio m’ha dit que no podia anar al poble pel nivell del mar. “1 hour”. Això és el que he pogut treure-li (podia significar que en una hora podia fer-se a la mar, que una hora és el que trigaríem caminant, o que una hora era la meva esperança de vida quan tornés amb la Beth i la Laura sense una solució al nostre problema).

Al final enlloc d’una hora han estat dues, però a les 20h passades, i sent negra nit, ha vingut un noi i ens ha dit que ens portava. Ha estat una experiència! Semblàvem immigrants il·legals, els 5 dalt d’una patera, amb un nano il-luminant el camí penjat de la popa amb un frontal per esquivar els rocs, el cel ben estrellat i la lluna a l’horitzó. I ens han cobrat només 300bahts, 9€ entre tots!

Vist amb restrospectiva ha estat una excursió fantàstica, totalment improvitzada, i súper barata. “Pack de trekking per la selva, bany en una platja paradisíaca i tornada en bot privat a la llum de les estrelles”. 9€ per 5 PAX. És clar que, com ens acostuma a passar, ens ha sortit tot bé després d’anar flirtejant amb el desastre 😉 És que tenim una flor ben gran al cul 😉