Avui ens hem ficat el despertador per començar aviat l’excursió als Passadiços do Paiva, unes passarel·les de fusta que segueixen el curs del riu Paiva (considerat fins fa uns anys el menys contaminat d’Europa) durant 8.5km. Dues hores i mitja, se suposa. Però com que ahir feia calor, hem decidit de començar ben aviat.

A les 8:30 el parking era ja a petar de cotxes (avantatges de viatjar amb furgo: sempre trobes lloc perquè arribes quan la resta de la gent marxa). Com ja ens imaginàvem, la Jana tenia zero ganes de sortir de la furgo, però amb una mica de mà esquerra i un tros de xocolata fent de pastanaga ho hem pogut trampejar. Durant els primers 30 o 40 minuts tot és pujada (primer un tros de pista i després tot escales), amb unes vistes molt xules però sense gaires ombres, i tot i que encara no eren les 10 el sol ja picava de valent.

A la part superior en hem aturat a descansar. Aquí hi ha el pont 516, un dels ponts penjants més llargs del món, al qual no hem pogut anar perquè quan vaig anar a agafar les entrades (fa 4 o 5 dies) ja estaven esgotades. No les havia volgut agafar abans per si canviàvem la ruta (com vam fer a l’afegir Guimarães) i quan ja ho vaig tenir clar, no vaig ser-hi a temps. Els nens haguéssin estat entusiasmats, la Beth amb veure-ho des de baix ja ha tingut prou perquè se li fiquessin els pèls de punta.

Des d’aquí el camí és tot baixada. Hi havia trossos amb ombra, i altres trams al sol, però no s’ha fet feixuc fins a la meitat del trajecte, on hi ha un petit pont penjant (xulíssim) i una platja per banyar-se on hem estat refrescant-nos durant més d’una hora (excepte la Jana, que quan veu coses movent-se a l’aigua -estava ple de peixos- diu que ella tira l’àncora a terra ferma i d’allà no la mouen).

I aquí ha acabat la diversió de l’excursió. Quan ens hem tornat a posar en marxa eren ja les 13h. Allà a l’aigua, enmig del bosc, s’estava de meravella. El fet que l’aigua estigués més aviat calenta ens hagués hagut de fer sospitar. Però el que no ens esperàvem era que la temperatura exterior fos de 42 graus! Fins ara, el màxim que havíem estat a Portugal eren 30 graus, una temperatura molt agradable. Però avui allò era un infern (després hem vist que es deu a una brutal onada de calor que afecta tota la península). Total, que hem hagut de recórrer 4 km sota un sol abrasador, i justament aquell tram no té gaires ombres. Sort que portàvem bastanta aigua i menjar, però al final hem hagut de racionar la beguda (que, per altra banda, era sopa calenta i no apaivagava la set). L’últim quilòmetre ha estat una tortura, la Beth i el Gerard han anat tirant i jo he anat a un ritme més pausat amb la Jana (algun tram a coll i be, però gairebé tota l’estona ho ha fet caminant). Hi ha hagut una estona que realment he patit per si li agafava una insolació, la calor era sufocant i per moments ens sentíem nàufrags enmig del desert.

Els passadissos estan ben equipats, i en alguns punts hi ha telèfon de socors; suposo que en cas extrem els haguéssim pogut utilitzar (de fet hem trobat un grupet de dones grans, assegudes al marge, esbufegant, que jo crec que hauran necessitat ajuda). Finalment, però, hem aconseguit arribar al final, on ens esperava un bar amb aigua i cervesa ben fredes! La veritat és que ha estat una llàstima que fes tantíssima calor, perquè l’excursió val molt la pena i amb una temperatura normal l’haguéssim gaudit tots 4 (tot i que certament és llarga, vas tota l’estona veient el riu, amb cascades, hi ha llocs on pots baixar per banyar-te… és molt xulo). Però he de reconèixer que a la Beth i a mi ens ha sobrat la última meitat, i si li preguntes al Gerard i la Jana diran que els hi ha sobrat tot…

També hem de dir que després de ressucitar a base de líquid gelat hem agafat un “taxi” per tornar al punt d’inici. Hi ha conductors allà esperant amb un preu tancat de 19€ (que m’ha semblat baratíssim, tenint en compte que no tens altre remei i la calor infernal que feia, jo hagués pagat el doble gustosament). I, a sobre, el viatge ha estat una experiència, perquè enlloc d’un cotxe era un jeep i anàvem tots quatre a la part del darrera, en bancs transversals i a l’aire lliure. Això sí que els hi ha encantat als nens! Mentre conduïa, el xofer ens ha anat explicant coses de la zona (per exemple, que aquí s’ha trobat fòssils de trilobites únics al món). La veritat és que el trajecte (que ha durat uns 15 o 20 minuts) ha estat una bona aventura.

Quan hem arribat al punt d’inici ens hem tirat de cap a l’aigua i ens hi hem estat una estona (tret de la Jana, que ha vist una serp aquàtica nedant entre les seves cames i ha pensat que per què no li han tocat uns pares normals als que els hi agrada passar les vacances a un resort de Salou enlloc d’exposar els seus fills a un reguitzell de perills mortals). La mala lluna se li ha passat una mica quan hem anat a dinar al restaurant i li han portat un entrepà i una muntanya de patates fregides. Sí, perills mortals i menjar escombraria. Crec que no som uns pares exemplars…

Després de dinar ens volíem posar en marxa perquè avui ens tocaven 3 hores de cotxe per acostar-nos a Lisboa (el viatge ja s’acaba…). Però ens ha costat bastant perquè avui no estàvem aliniats. La Beth necessitava dormir, el Gerard necessitava remullar-se, jo necessitava agafar la furgo el més aviat possible per arribar a destí abans que es fes fosc i la Jana… bé, ella jo crec que necessitava canviar de pares. Total, que al final l’únic que ha aconseguit el seu objectiu ha estat el Gerard, que s’ha tirat a l’aigua amb mi mentre la Beth intentava fer la migdiada a la gespa (on literalment se l’han començat a menjar les formigues) i la Jana intentava (sense èxit perquè li costa parlar castellà i evidentment molt més el portuguès) trobar un bon samarità que la tornés a Pallejà.

Total, que al final ens hem posat en marxa a les 18h, asfixiats (estàvem encara a més de 40 graus a l’ombra), amb els nens cansats i la Beth… bé, diguéssim que ha tingut dies en els que estava de més bon humor. Jo en aquell punt li he dit que ens podíem quedar allà una nit més (la mirada fulminant que m’ha llençat m’ha fet canviar de tema) o anar a un poble que ens ha recomanat el taxista (Paradinha, que està a 15 minuts i també té una platja fluvial). La Beth ha començat a bordar i jo m’he fet petit petit petit i, com és evident perquè jo estic escrivint el blog i no a la morgue, i la Beth no ha estat detinguda acusada de l’assassinat del seu marit, he claudicat, li he donat al contacte i m’he preparat per anar cap a Obidos. 3 horetes de viatge.

La Beth ha intentat dormir enxufada a l’aire condicionat, mentre teòricament els nens feien el mateix, però s’han començat a fer la guitza l’un a l’altre i en aquell moment ja semblava evident que estava a punt de cometre’s un crim familiar múltiple, així que hem decidit enxufar els nens al Netflix i (per fi!) la Beth ha pogut dormir. I jo he deixat anar l’aire que portava retingut als pulmons des de feia mitja hora.

Quan s’ha despertat, el món era d’un altre color (i la temperatura havia baixat una mica). Llavors hem començat a discut… debatre sobre el nostre proper destí. Al final hem decidit canviar una mica els plans, la Beth ha trobat una llacuna que està al costat d’Obidos amb un lloc d’aparcament que, tot i que hem arribat ja sent nit tancada, té molt bona pinta. Estem al costat mateix de la platja i dormirem en companyia de 7 o 8 autocaravanes. Al final, ni tan mal, escolta!

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

•