Hem passat 18 dies genials a Portugal… fins avui, en el que el món s’ha aliat contra nosaltres. Com deia la famosa llei de Murphy, “si algo puede salir mal, saldrá mal”. Doncs això.

Aquest matí ens hem llevat sabent que avui seria el nostre últim dia a Portugal. Tot i que inicialment teníem previst quedar-nos un dia més, al final hem decidit tornar amb un dia de marge, ja que tenim 2 dies de viatge de tornada i així la Beth tindrà un dia de descans abans de tornar a treballar.

Com que del càmping havíem de marxar a les 14h, hem volgut aprofitar fins a última hora a la piscina, dutxar-nos i marxar tot seguit. Semblava molt bona idea, però ha acabat sent una decisió pèssima. A la piscina hem estat genial, hem fet un vermutet i després els nens han anat a la piscina de nou mentre la Beth i jo recollíem tot per marxar. Quan hem acabat, hem agafat la roba neta i hem anat tot junts a dutxar-nos. Quan m’he assecat m’he adonat que m’havia deixat la roba preparada a la furgo. El Gerard, tot content i col·laborador, ha dit que ja anava ell a buscar-la. Quan ha tornat m’ha dit “he vist una cartera al terra”. Oh no!! La meva cartera estava dins dels pantalons, ell no se n’ha adonat i se li ha caigut. L’ha vist però no se li ha passat pel cap que fos la meva, i tampoc no ha tingut la perspicàcia de recollir-la. El final de la història és previsible: quan hem anat a buscar-la allà on li havia caigut, la cartera (amb tota la meva documentació: DNI, carnet de conduir, targetes de crèdit, targetes de FGC, targeta sanitària, les de la mútua, la de la biblioteca, etc. a més de 150€ en efectiu) havia desaparegut. Hem començat a preguntar desesperadament a tothom però, evidentment, ningú no havia vist res. Tres minuts i la cartera havia volat.

D’entrada m’ha agafat un cabreig monumental, no amb el Gerard, sinó amb mi mateix. Ha estat un cúmul de casualitats i males decisions, que em costarà diners i temps per renovar tota la documentació. Però, al cap d’una estona de processar-ho, i veient el pobre Gerard súper angoixat, he relativitzat el problema. Podríem haver perdut les claus de la furgo, per exemple, o el mòbil: les dues coses haguéssin tingut conseqüències molt pitjors. O algú hagués pogut prendre mal: evidentment això també hagués estat molt pitjor. O ens hagués pogut passar el primer dia, i hauríem estat de mala lluna totes les vacances. Fa ràbia perquè ha estat literalment a l’últim moment de les vacances, però és el que hi ha.

Resignats, hem arrencat. A tot això se’ns havia fet una mica tard, però el Gerard volia dormir després del drama, així que hem anat tirant i finalment ens hem aturat a dinar… a Lepe. Sí, el poble dels acudits, davant d’un Decathlon on hem anat a comprar alguna cosa i així ens trèiem el disgust de sobre. Així d’estranys som nosaltres: anem 3 setmanes de vacances a Portugal i l’únic que portem de souvenirs són uns banyadors i unes samarretes comprades al Decathlon de Lepe.

Després de la compra compulsiva hem tornat a fer via, teníem encara 1100km per davant. Com que havíem dinat a les tantes (i amb el canvi d’hora encara semblava més tard) hem pensat que no hi havia pressa per sopar. Craso error. La Jana ha entrat, sobtadament i sense previ avís, en mode Gremlin i urgentment la Beth ha buscat un lloc per sopar. Era nit tancada, qualsevol cantonada de merda al costat d’un polígon industrial servia per aturar-nos i preparar en un segon uns entrepans de Frankfurt. Però resulta que la senyora, a l’hora de buscar llocs per menjar, és molt més delicada que per dormir. Podem aparcar en un carrer qualsevol i ja li està bé per dormir. Però per menjar ha de ser una zona de pícnic, amb tauletes, al costat d’un riuet amb ànecs i un prat de margarides… Però si són les 22h, no es veu un pijo, estem a Castilla la Mancha i la Jana està cridant al seient del darrera! Doncs no, hem anat a la zona de picnic, 15 minuts per un camí de cabres per on gairebé rebento la furgo. Quan hem arribat al lloc, desert, les taules de pícnic estan darrera d’una valla i no ens podíem acostar amb la furgo per fer llum (a banda de ser una muca tètric tot plegat). Total, que hem menjat a la furgo igual que ho hauríem fet en un polígon industrial.

… Espai disponible perquè la Beth expliqui la seva versió dels fets …

Amb la panxa plena, els ànims més calmats, la Jana viva de miracle (la Beth i jo hem tingut fugaços pensaments d’infanticidi), els nens amb el pijama i un vídeo, hem arrencat per fer una estona més de conducció nocturna. Al final, entre naps i cols, havíem avançat molt menys del que tenia previst (volia fer avui 600km per deixar-ne 600 més per demà). Cap a les 23h hem parat el vídeo, hem traslladat els nens al llit, i he continuat la marxa. A mi no m’importa conduir de nit i ells dormint van molt més bé que queixant-se, vull dir, que cridant, vull dir, que barallant-se, vull dir, que mirant vídeos como si no hubiera un mañana.

Li he encarregat a la Beth la missió de buscar un lloc per dormir. I el resultat ha estat un èxit d’una magnitud superior si és possible al del lloc per sopar. M’ha fet parar a un parking a la coneguda ciutat (coneguda pels seus habitants) de Tomelloso. El parking està al costat d’un parc infantil (una cosa d’una importància capital a la 1 de la matinada) i rodejat de bars i restaurants (també súper important quan l’únic que vols és dormir, llevar-te i arrencar a conduir). També cal dir que estàvem a 32 graus (a la 1 de la matinada), i això no era culpa de la Beth, i que, precisament avui, resulta que era festa major o alguna cosa per l’estil i allà al costat havien muntat una fira que riute’n tu de Port Aventura. Amb el nino-nino-ni i el tio de la Muñeca Chochona, i les claraboies obertes per no asfixiar-nos es dorm de puta mare, sí.

Però com que el puto Murphy estava avui de guardia, “todo lo que es susceptible de empeorar, empeorará”, quan he aturat la furgo ens hem adonat que la Jana s’havia fet pipí al llit. Sí, al que compartim amb ella. Després de 8 hores de camí, cansats, posa’t a desfer el llit i canviar els llençols. 15 minuts més. I quan ens estirem, la puta muñeca chochona. Ja fins als ous, m’he aixecat del llit, he buscat al Park4night el següent parking més proper (del poble del costat, “un lugar sin glamour detrás de un centro comercial donde hemos pasado una noche tranquila en completo silencio”) i, en gayumbos, he arrencat la furgo i he anat cap allà. 8 minuts, amb ampolles d’aigua i 3 melons que havíem comprat a Écija rodolant per la furgo. He arribat i sí, el comentari era encertat: el lloc té 0 glamour. Però (la mare que va parir al Murphy) allà a prop hi ha una discoteca (o potser era per les festes de Tomelloso) i quan m’be estirat al llit començo a sentir de fons “txumba-txumba-txumba”). He començat a plorar, m’he ficat els dits a les orelles (això és verídic) i he pensat que, ben mirat, lo de perdre la cartera tampoc havia estat tan greu.