Gerard 

Avui ens hem llevat a les 6. Desgraciadament avui no ens hem pogut quedar al Masai Mara 😢 però demà anem a Diani a la platja🏖️ avui no hem pogut veure molt perquè hem estat 6 o 7 hores de viatge. 

Quan hem sortit de l’hotel se’ns ha colat un infiltrat que és diu Kevin i és un Masai que treballa a l’hotel Jambo Mara resort. L’hem portat fins a casa seva a 1:30 hores més o menys, ens ha explicat que ell té una mini espasa típica dels masai: una a l’hotel i una altra a casa 🏠 seva que si és com la dels masai que vem veure, serà una casa de troncs i fangs i molt poca llum. 

Al restaurant hem convidat al Josef i després hem anat al Karen Blixen Museum i hem vist d’on venen més turistes del món i de quines edats: és del centre d’Europa; es veia en xinxetes i s’havia trencat el suro. Hem vist moltes coses antigues de la Karen i hem vist l’últim animal que ens faltava per veure i a més 2 els lleopards 🐆 però desgraciadament estaven matats pel marit de la Karen i he estat a 2 centímetres d’un lleó però també mort. En conclusió, m’ha agradat molt el museu.

Quan hem arribat a l’hotel, fent un dur esforç ens hem tingut que acomiadar del Joseph i al museu també he descobert que porto tot el diari cometent un greu error: que Josef no s’escriu Josef, s’escriu Joseph.

Li hem dit al Joseph que el dilluns tornàvem al Fairwiew hotel 🏨 i ens ha dit que si aquell dia no tenia turistes vindria a acomiadar-se de nosaltres, però tenim el seu WhatsApp i el seu Gmail així que el papa i la mama poden parlar pel WhatsApp i jo i la Jana pel Gmail, i hem anat 1:30 hores al gimnàs. Hem fet molt d’esport, eh tieta Laura…😉😝 Que tu ets profesional en no anar al gimnàs a que sí? (contesteu què penseu de si la tieta Laura va al gimnàs o no) i ara estem esperant el sopar i són les 21:41.

Jana

Avui ens hem despertat, hem anat a esmorzar i ens hem anat amb el Joseph. Però… Avui no venia sol, venia amb  un que es deia Kevin.

Hem estat sis  hores de camí quan ens faltaven tres hores hem parat per dinar i hem convidat el Joseph. Ha trigat una mica però al final ha vingut.

Sergi

Doncs finalment s’ha acabat el safari per Kenia. En conjunt ha estat una experiència memorable i espectacular, amb dilemes ètics que també formen part del conjunt. Els parcs són fantàstics, especialment el Masai Mara que et fa sentir dins d’un documental. Els hotels, especialment el de Navaisha, excel·lents. El Joseph ha estat un guia que ens ha anat guanyant, si els primers dies pensava que estava a la mitjana, aquests últims dos o tres dies ja he començat a sentir-lo com un amic. Ha estat atent en tot moment, especialment amb els nens. Trobo que és una feina complicada, han de crear vincle amb els clients però alhora no ser intrusius, al cap i a la fi són les vacances de la família i han de passar desapercebuts durant gran part del temps. En resum, súper contents i ja (gairebé) se m’ha oblidat el preu que hem pagat 😅.

El camí de tornada s’ha fet una mica pesat. Hem sortit a les 7 i hem arribat a Nairobi 6 hores més tard. La distància no és tan gran (240 km) però l’estat de les carreteres, en alguns trams, és lamentable (fent el càlcul surt una mitjana de 40km per hora, “no hase falta disir nada más”). 

No és probable que (ens poguem permetre) tornem al Masai Mara, però si ho fes jo crec que val la pena pagar el preu de l’avioneta per tornar a Nairobi. El preu, ja dins del dineral, no és tan elevat, i tens dos avantatges:

– T’estalvies la carretera infernal en la qual hi ha un tram de menys de 10 km en el que trigues 1,5 hores. 

– De camí a la pista de Masai Mara fas un safari improvitzat (la pista està al bell mig del parc).

En tot cas, això serà per si ens toca l’Euromillón, que amb aquest viatge hem esgotat el pressupost per les vacances dels propers 3 anys 😅.

Hem dinat en un lloc molt pijo però preciós, al costat del Karen Blixen Museum, on hem menjat súper bé tots tret de la Jana, que ha demanat una sopa de pollastre i portava trossets de pebrot, ceba i, per si això no fos prou dramàtic, herbetes surant al caldo… Si haguessin hagut trossets de testicle de nyu mig crus dins del caldo segurament no l’hagués mirat amb pitjor cara…

Els nens han volgut convidar al Joseph, i hem aprofitat per xerrar una mica més (la veritat és que durant el safari costa una mica parlar de coses personals o generals de Kenia, perquè és molt intens i amb el sostre aixecat hi ha bastant de soroll i és difícil mantenir una conversa llarga).

Després de dinar hem visitat el museu. La Karen Blixen és una institució a Kenia, és l’autora de Memorias de África (que és una autobiografia). El personatge (i la pel·lícula) és molt interessant, el museu no està malament (visites la seva casa colonial que és molt xula) però tampoc no diria que és un must. En el nostre cas, que ens sobrava temps, doncs ha estat bé i el preu era una mica elevat però tampoc una estafa (56$ tots 4).

Ens hem acomiadat del Joseph i hem passat la tarda a l’hotel, que és fantàstic (concretament al gimnàs, cremant part dels buffets d’aquests dies, que tornarem a casa amb uns quants quilos de més 😅). Mentre érem al gimnàs ha entrat un noi a fer esport. Estava parlant per telèfon… en català. Quan ha penjat ens hem acostat i l’hem saludat. Ens ha explicat que treballa a HP, a la seu de Sant Cugat, i està aquí fent una instal·lació d’una màquina d’imprempta i hi serà durant dues setmanes. La Jana estava atenta a la conversa i en un moment li ha dit a la Beth: “Digue-li que…”. Ens hem posat a riure i li hem dit a ella: “Digue-li tu mateixa, que parla català!”. “Ah”, ha contestat la Jana, rient, “ja deia jo que entenia molt bé el seu anglès!” 🤣. Portàvem tants dies parlant només en anglès (de fet no hem tingut contacte ni tan sols amb algú parlant castellà) que de manera inconscient es pensava que estava escoltant anglès però que el noi el parlava amb molta claredat 🤣

Després de cremar calories hem anat a sopar. Hem tingut una mica de pollastre perquè l’altra vegada la Jana va demanar pizza margarita i portava trossos de tomàquet cherry i moltes herbes, així que li he demanat a la cambrera que sobretot la pizza no havia de portar res de tomàquet, ni alfàbrega, i que afegís brie. Doncs bé, quan ens ha arribat el sopar, la pizza era estàndard: molta orenga i molts cherries. La cambrera ens ha dit que s’havien liat a la cuina i que li podia treure els tomàquets. La cara de la Jana era totalment “jo aquesta pizza no la toco ni amb un pal”, així que (educadament però amb fermesa) li he explicat a la cambrera que la Jana és intolerant a la fructosa i no pot menjar tomàquet (a banda de que no li agrada). La noia s’ha posat molt nerviosa, volia evitar fer una pizza nova a tota costa, però jo sabia que la Jana no es menjaria ni un bocí (ja ens va passar fa una setmana). Total, que al final ha fet venir el cuiner, la noia feta un flam (estic segur que pensava que la podien fotre al carrer per haver-la liat). El cuiner sí que m’ha dit que faria una nova pizza, però a aquestes alçades la Jana “em moro de gana!!!” ja s’estava menjant l’arròs blanc que acompanyava el meu curry, així que li he dit al cuiner que simplement portés una mica més d’arròs blanc i llestos. Doncs bé, al cap de 10 minuts ha portat un plat d’arròs ple de verduretes ben petitetes i impossibles d’apartar 😅. La Jana m’ha mirat amb cara de que aquell plat ja el podia deixar a 20 metres de distància i, a ser possible, dins de la paperera 😅. Total, que al final la Jana s’ha menjat mig plat d’arròs blanc, i la Beth i jo ens hem hagut de menjar una quantitat de menjar amb una aportació calòrica que ha fet que tota l’estona al gimnàs no servís per res 🤣. A tot això, estàvem sopant al jardí (xulíssim) però se’ls ha espatllat una nevera i sonava una alarma a tot volum que no ha callat en tota l’estona. Ens hem mogut una mica més lluny i ha sigut tot un èxit: allà hi havia un concert de grills i gripaus que feien companyia a l’alarma (que, tot cal dir-ho, se sentia menys fort).

Per acabar-ho d’adobar, teníem inclosa una beguda amb el menjar. Hem demanat una aigua, una fanta, una cervesa i una copa de vi per la Beth. Doncs resulta que les begudes alcohòliques no estaven incloses amb el voucher. La cervesa ja no era precisament barata (650KSH, 4,5€), però la copa de vi… 2800KSH (20 euracos!). En fi, que l’hotel és fantàstic però els sopar ha estat més aviat per oblidar. 

Demà agafem un avió cap a la costa, passarem 5 dies a Diani en un resort tot inclòs (per acabar de cremar bitllets com si creixessin salvatges al marge de les carreteres, omplir la panxa com si fes un any que no mengem però, com a mínim, no haver ficar el despertador a trenc d’alba!). És que la vida del viatger de vacances és molt dura… Ja ho diuen sempre l’Ernest i la Blanca!