Dia 6 – Gerard

Avui ens hem llevat a les 6am i hem anat a esmorzar. Després d’esmorzar hem anat amb el Josef a fer un safari matinal i hem vist molts animals. Dels big five aviu hem vist un de nou: el lleó 🦁 i hem estat a punt de veure un lleopard 🐆 perque l’havia vist un cotxe creuant la carretera forestal pero no l’hem aconseguit veure i hem anat cap a l’hotel.

Quan hem arribat hem anat com 1 hora a la piscina. Ens ha atès un noi molt amable, després hem anat a dinar. Jo he menjat arròs amb tomàquet 🍅 🍚, kebab 🥙 i macarrons amb tomàquet i formatge ,🍝🧀🍅 i patates fregides 🍟, seguidament hem anat a les tumbones de la piscina a descansar fins les 4pm per fer el safari de la tarda.

El safari de la tarda ha tingut molt d’èxit. Hem vist una lleona🦁, excrements de hiena, i 4 rinoceronts com a coses importants perquè las girafes, els buffalos, els pumba i altres animals ja els tenim molt vistos.

Hem arribat a les 6:45 aproximadament i hem anat a la habitació a dutxar-nos i fer el diari. Ara anem a sopar perque demà tenim 5 hores fins al Masai Mara i tenim que descansar perquè sortirem molt d’hora per arribar i ara son les 19:47.

Dia 6 – Jana

Avui ens hem despertat i hem anat a esmorzar el menjar estava molt bo. Després hem anar al safari i hem vist una mare girafa i la petita girafa portava només dues setmanes que havia nascut i ja caminava.

(work in progress)

Dia 6 – Sergi

Pràcticament tots els turistes fan una nit a Nakuru perquè el parc és relativament petit i entre l’estona del matí que arribes, el safari de la tarda, i una estoneta el matí que marxes, normalment ja tens temps de fer fotos ben instagramables i ficar un check per passar al següent destí. Nosaltres vam decidir passar-hi dues nits, anant contracorrent, i la veritat és que no ens n’hem empenedit gens.

El dia ha començat ben d’hora (a les 6 sonava el despertador) i hem vist una supèrbia sortida de sol mentre esmorzàvem. A les 7 ja érem al cotxe per fer el safari del matí. La Jana no s’ha llevat gaire fina (matinar no li agrada gens i es queixava de la panxa) i s’ha passat una hora ben bona dormitant mentre el Joseph ens portava fent bots per la pista forestal.

S’ha despertat quan hem trobat un grup de girafes on hi havia una mare i una girafeta d’un parell de setmanes (encara portava penjant el cordó umbilical). Després d’uns quants dies a Kenia ja hem començat a normalitzar tot el que veiem; la nostra capacitat de sorprendre’ns està ja col·lapsada, i quan veiem un grup de zebres, de búfals o d’impales ja pràcticament els considerem com a part del paisatge, el mateix que quan a casa veiem cavalls, vaques o cabres.

Amb les girafes encara no hem arribat a aquest punt. Tot i que n’hem vist per avorrir, la sensació quan les trobo caminant majestuoses per les planes verdes necessàriament em porta a pensar l’escena de Jurassic Park en la que els protagonistes veuen per primera vegada els animals amb vida. Així que quan hem vist la girafeta no hem pogut evitar passar-nos mitja hora gaudint de l’espectacle.

Com a nota al peu, hem trobat una tècnica que ens ha estalviat moltes discussions infantils: tenim el meu mòbil, la càmera reflex (que per cert, en general, fa pitjors fotos que el meu mòbil) i uns prismàtics que ens ha deixat el Joseph i que considero que són absolutament necessaris (tot i que sovint els animals són molt a prop, de vegades no ho estan, i amb els prismàtics es pot gaudir de tots els detalls). El que ens ha estalviat discussions és que tenim 3 aparells i són dos nens, així que els anem rotant entre els 4 i (normalment) sempre la Beth o jo ens quedem simplement gravant a la retina el que estem veient.

I el que hem vist, quan ja estàvem més pensant en tornar a l’hotel a descansar que en continuar el safari, ha sigut el nostre primer lleó. Era un mascle que estava descansant darrera d’un arbust, al costat mateix d’una pista. Hi havia 3 o 4 cotxes aturats, hem preguntat què havien vist i ens han dit que era un lleó. Tot i que des d’on érem era impossible veure’l (estava ben amagat) ens hem esperat i al cap d’uns 5 minuts s’ha aixecat per ficar-se sota l’ombra d’un arbre allà al costat. Ha estat una petita passa pel lleó però una gran passa per les nostres vacances!

La veritat és que és molt emocionant veure aquests animals en el seu hàbitat. Com que el lleó ja no tenia pinta de moure’s fins al capvespre, hem anat a veure el llac, que fins fa 4 anys era un paradís ornitològic, especialment perquè milers de flamencs venien de vacances. El problema és que (igual que va ocórrer amb Navaisha) els aiguats del 2020 i 2022 van fer pujar molt el nivell del llac. En aquest cas, que és d’aigua salada, va canviar la salinitat i van desaparèixer els crustacis que tant agraden als flamencs. Total que abans hi havia milers (el Joseph diu que eren casi una estora sobre el llac) i ara no en queda ni un. És cert que hi ha moltíssims ocells (incloent pelícans) però el llac ha perdut una mica d’encant.

Hem donat per acabat el safari després de 5 hores i mitja. El nostre hotel està dins del parc però a l’altra punta de l’entrada. Abans de la pujada del nivell del llac hi havia una pista que li donava tota la volta, així que podies anar directe des de l’entrada fins al resort pel camí curt. Ara aquella pista està anegada, així que cal fer una volta de cal Déu (i a sobre fer els últims 7 km de pujada per una pista que està en unes condicions bastant regulars). Tot i que possiblement els altres hotels són més còmodes logísticament, aquest és espectacular (de fet -jo no hi estic d’acord, però no per demèrit d’aquest- el Gerard diu que és el que més li ha agradat dels 3 en els que hem estat). En tot cas, creiem que el plànning ha estat un encert, ens ho hem passat molt bé i hem estat meravellosament bé aquí.

Abans de dinar hem gaudit de la piscina i després hem descansat abans de fer el safari de la tarda. 2,5 hores més que no ens han sobrat gens. Hem vist una lleona intentant caçar un porc senglar (molt a prop), i 4 rinoceronts blancs (tot i que aquests, bastant lluny).

En conjunt (i deixant de banda les meves consideracions ètico-filosòfiques d’ahir) la nostra estada a Nakuru ha estat de 9 (no li poso un 10 per la pols dels camins -quan mires els documentals de la 2 no acabes marró de cap a peus- i perquè ens hem perdut un lleopard per 2 minuts).

Algunes curiositats: d’entre les paraules en swahili que hem après, n’hi ha dues que ja són conegudes a nivell mundial. Pumba significa porc senglar (no es van trencar les banyes els de Disney). I “hakuna matata” significa “cap problema”.

Una altra curiositat: als nens ja se’ls ha escapat vàries vegades “anem al càmping?” quan estem de  tornada. Si això són l’estàndard de càmpings que volen a partir d’ara, estem ben apanyats!

Una altra: els keniates en general són molt amables i educats (i molts van sorprenentment ben vestits), però aquí s’emporten la palma, te’ls emportaries tots a casa. Com a mostra de la petjada que estan deixant, avui el Gerard m’ha dit que volia donar-li propina al noi de la piscina (un encant). I això que és fill del seu pare i sap que cada euro de propina és un euro menys d’herència!

Una altra (personal). Això de no tenir 5G i tenir connexió només als hotels, personalment ho trobo meravellós. No mirem els mòbils tret de per fer fotos, i això ens està permetent desconnectar de les feines i la rutina. A banda (i en gran part per això) estem tenint moltes converses de família, els nens estan aprenent moltíssim i nosaltres estem tenint la oportunitat de compartir amb ells anècdotes i vivències d’altres viatges que ens venen al cap. Per mi, a banda obviament de la fauna i els paisatges que treuen l’alè, potser és el que més m’està agradant del viatge, el poder compartir una cosa que sempre ens ha apassionat i hem buscat (el xoc cultural) amb els nens (i que ells ho estiguin apreciant).

I així acabo ja que (com diria el Gerard) ara són les 22:56 i hem d’anar a dormir!