Dia 7 – Gerard

Avui ens hem llevat a les 6am. Ens hem acomiadat de l’hotel sopa i hem anat a un altre que estava a 6 hores just a fora del Massai Mara.

Quan hem arribat a l’entrada hi havien unes senyores que just 3 metres abans d’arribar el Josef ens ha dit que tanquessim les finestres i ara li agraeixo perque ens intentavan vendre coses i fins i tot a la Jana li han intentat obrir la finestra al cap de dir-lis que no ho volia les he ignorat i m’ha servit molt.

Quan hem arribat al nou hotel 🏨 que es deia Jambo Mara Lodge hem dinat i hem anat a veure l’habitació. Doncs hem anat amb el Josef a fer el safari de la tarda. Just quan sortíem hem vist uns nens dels Masai rentant la roba al riu i hem anat a veure uns elefants que hi havia per allà a prop. Quan portàvem molt poca estona veient els elefants el Josef ha arrencat ràpid per anar a veure un guepard. Entre tots els cotxes que hi havia, que hem comptat que hi havia 22, sense voler li hem fet un cercle al guepard. I doncs el guepard ha vist un foradet entre els cotxes i s’ha escapat i l’hem vist córrer.

Dia 7 – Sergi

Avui ha començat la nostra última etapa del safari kenià, ha arribat el moment de dirigir-nos cap al que, en principi, és la destinació més espectacular de Kenia (i potser de tot Àfrica): el Masai Mara.

Com que la distància és gran (200km) ens hem llevat ben d’hora: a les 6 sonava el despertador. Hem esmorzat, ens hem acomiadat de l’hotel (en el que hem estat de meravella) i hem pujat al cotxe. Tot i que teníem més de 5 hores per endavant, els primers 21 km eren per dins del parc de Nakuru i el Joseph ens ha dit que ens aturaríem en cas que hi hagués alguna cosa interessant, tot i que fos per fer unes fotos i marxar. Doncs pràcticament sortir del lodge ens hem trobat amb un rinoceront blanc, en una pista lateral. L’hem tingut ben bé a 15 metres, i en un moment donat ha sortit d’entre els arbusts i ha creuat la pista, davant mateix del cotxe. Ha estat molt emocionant, i molta sort perquè els rinoceronts no són animals als que els agradi la companyia.

Després de començar tan bé el dia, hem tingut la sort de trobar-nos un segon rinoceront (també bastant a prop, però aquest una mica més amagat entre la vegetació), i tot seguit un grup de lleones dormint (aquestes les hem mig intuït perquè estaven ben amagades i hi havia 5 o 6 cotxes, així que no teníem gaire bona visibilitat). No ens hem esperat a que es despertessin perquè ja se’ns feia tard.

Així doncs, hem sortit de Nakuru amb un immillorable gust de boca. La veritat és que el parc és petit però l’hem gaudit molt, hem vist animals molt impressionants i amb molta proximitat, a més d’haver tingut una estància perfecta a l’allotjament. Tant els adults com els nens hem sortit molt contents (tot i que, insisteixo, hi ha una part de mi que no deixa de qüestionar-se la sostenibilitat d’aquest model si no deixen d’esprémer la gallina dels ous d’or).

Només deixar el parc hem entrat en una carretera bona i ben asfaltada… durant 5 minuts. De seguida la carretera es convertia en un desastre de proporcions bíbliques. Està tan absolutament destrossada que sembla ben bé que hagi patit un bombardeig. De fet, està tan malament que a estones hem sortit de la carretera per fixar-nos per una pista sense asfaltar que corre paral·lela i per la que podíem anar més ràpid. El més fort és que la carretera va ser construïda el 2018, però el govern és tan corrupte que la major part del pressupost va anar a parar a les mans equivocades i la van construir com nens fent un castell de sorra.

Per sort, al cap d’una estona hem trobat un encreuament i hem canviat de carretera, per una que, tot i que pels nostres estàndards és una porqueria, com a mínim es podia circular sense necessitat de ser un 4×4. Aquí el paisatge ha començat a canviar: tot és verd lluent i la temperatura ha baixat (tothom anava amb jaqueta d’hivern i gorro de llana, a les 11 del matí). Es veu que en tota aquella regió plou molt, fins i tot a la temporada seca.

Aquí hem de dir que avui és diumenge i els nens no tenen escola. Ens hem trobat amb centenars de nens pels vorals, tots els saludaven efusivament. Alguns anaven carregats o estaven cuidant ramats d’ovelles o vaques, la majoria estaven passant el temps o caminant per la carretera. Es nota que per aquí no passen molts nens blancs, o com a mínim els nens no en veuen gaires, es notava que s’emocionaven al veure el Gerard i la Jana.

També es nota que el territori és 100% agrícola i molt pobre. Es veuen molts cultius i cases disperses (de fusta o de llautó), i els pobles només tenen asfaltada la carretera principal (els pocs carrers que surten en perpendicular són patatals que segur que en temporada de pluges es converteixen en rieres). Les cases i botigues són totes minúscules, d’una sola planta, teulada metàl·lica i en molts casos no són de pedra. A mi m’ha recordat una mica a Sri Lanka, tot i que de tant en tant trobes petites esglésies (aquí són pràcticament tots cristians) i evidentment la gent és completament diferent. Als marges de la carretera, especialment dins dels pobles, hi havia bastanta brossa: està clar que quan algú ha de llençar alguna cosa… la llença i punt. Entenc que és difícil conscienciar algú que amb prou feines té per menjar de que ha de cuidar l’entorn, però realment és una pena que amb un entorn natural tan privilegiat tinguin tan poca cura.

Hem passat la ciutat de Narok i hem entrat a la zona dels Masai. Aquí ja el paisatge és completament diferent, molt àrid (gairebé desèrtic). Un altre comentari ètic: estan construint un gran aeroport a Narok, que es troba a una hora i mitja de Masai Mara. La idea és estalviar als turistes les 7-8 hores de camí des de Nairobi. Personalment crec que tot apunta a la mateixa direcció: facilitar un turisme de masses i “comodón”, per augmentar els ingressos. Sé que venint d’un país on ens hem carregat tot l’entorn i ens hem fet rics deixant que milions de turistes ens envaeixin és molt hipòcrita dir que els kenians no poden fer el mateix, però també tinc la sensació que treient totes les incomoditats del viatge atrauran a un perfil de turista menys sensibilitzat i més preocupat per fer fotos guais per pujar a l’Instagram que pel respecte per la natura. En fi, tanco el parèntesi (tot i que hi haurà una segona part aviat).

Després d’una hora de viatge per un entorn dur, on la gent ja vesteix amb roba masai, i on clarament es nota que augmenta encara més el nivell de pobresa (molts més nens amb pinta de treballar, pobles encara més degradats) hem arribat a la porta del parc. El Joseph ha baixat per comprar les entrades (per cert, 200$ per persona i dia!) i ens ha avisat que millor tanquessim les finestres. L’avís era perquè immediatament han vingut unes dones masai venent souvenirs. Eren mega-insistents, ha estat bastant incòmode, sobretot pels nens que no ho havien viscut mai. Fins ara, a totes les botigues on inevitablement ens ha portat el Joseph han estat super respectuosos (hem comprat en algunes i en d’altres no, però amb 0 pressió). Aquí hem estat 10 minuts més o menys i els nens han acabat molt estressats.

Quan ha tornat el Joseph hem anat cap al lodge, que està just fora del parc (però per arribar-hi s’ha d’anar per una pista que actua com a frontera). L’allotjament, com tots els que hem estat, és una passada. Tenim dos bungalows enormes i preciosos, enmig d’uns jardins molt ben cuidats. Aquí estarem 3 nits.

Hem dinat i a les 16 hem anat a fer el nostre primer safari. El primer que he de dir és que només passar la porta del parc el paisatge canvia completament: passes d’un desert propi del Marroc a una sabana amb gespa verda. El Joseph ens ha dit que és totalment natural: per algun motiu desconegut en aquesta zona plou molt més que 2 km més enllà. Aquesta característica és la que permet sustentar el meravellós ecosistema del Serengeti-Masai Mara.

Ben aviat hem trobat nyus, zebres, girafes, gaseles i tot tipus d’hervíbors. El paisatge és meravellós. I no hem trigat en trobar una manada d’elefants (uns 10 o 12) que hem tingut molt a prop. Espectacular.

Mentre miràvem els elefants el Joseph ha arrencat el cotxe i ens ha dit que marxàvem, i ha començat a accelerar. De sobte, hi havia uns 20 jeeps corrent a tota velocitat per la pista, alguns intentant avançar com si fos una cursa. El motiu l’hem descobert ben aviat: havien localitzat un guepard. De cop erem 20 cotxes o més rodejant un arbust. Allà dins s’amagava el guepard, que treia el cap buscant una escapatòria. Clar que tots volem veure un guepard, però ens hem alegrat moltíssim quan de sobte l’hem vist sortir a tota velocitat i escapar ben lluny de tanta atenció no desitjada. No li hem fet cap foto ni vídeo, per una banda ha estat molt emocionant veure’l, però per l’altra bastant trist. Si això passa amb el nivell de turisme actual, podem imaginar què passarà si es multiplica per 2, 3 o 10.

En fi, tanco els segon parèntesi. Hem continuat el safari, veient tot tipus d’hervíbors, ocells (voltors, estruços, i molts altres) i gaudint dels paisatges. Passada la dèria del guepard la veritat és que hi havia altres jeeps però no era cap cosa bàrbara. A les 18h hem tornat al lodge i hem anat a fer la migdiada, perquè demà ens hem de llevar molt d’hora (a les 6 del matí esmorzem) i avui volem veure la final del mundial. Per cert, en aquest sentit dir que aquí sembla que tothom segueix el futbol, alguns treballadors dels hotels fins i tot saben els noms dels jugadors de les seleccions…

I un últim comentari: amb l’estona que portem aquí ens sembla que els masai no són, ni de bon tros, tan amables i simpàtics com ho han estat la resta de kenians fins ara. No sé si es deu a un tema cultural o un altre motiu, però no es respira aquella senzillesa i amabilitat que havíem experimentat fins ara al país. Veurem els propers dies…